Descobrint la col lombarda

Qui havia de pensar que d’una simple verdura en sortissin tantes experiències? Feia anys que no n’entrava cap a casa i els nens no n’havien vist mai però un dia se’m va passar pel cap dir-los que hi havia una verdura màgica que canviava de color depenent de si estava crua o cuita i que havien de conèixer. De seguida em varen dir que la volien veure.

Vaig preparar la taula amb un parell de safates amb retalls de col lombarda perquè poguessin estripar, trinxar, retallar, observar i refregar amb un paper per veure com pinten i els va encantar. També vaig posar a la safata, una secció transversal de la verdura per tal que en poguessin admirar la cargolada forma interior, cosa que els va fascinar. La resta, va anar a l’olla pel sopar.

Després de remenar una estona i de desfer amb els ditets els rínxols cargolats de la col i d’estirar, doblegar i trencar els trossos que podien de les fulles, els vaig oferir un pot amb aigua per tal que observessin què passa amb l’aigua si s’hi posa la col en remull. El petit s’hi va enganxar de seguida, però el gran va preferir no mullar-se i fer de reporter de la sessió amb la seva nova càmera de fotografiar.

El petit va posar en remull tot el que va poder de col i la va remenar i aixafar i es va sorprendre de veure que l’aigua quedava tintada de lila. Feia riure perquè anava repetint de manera interrogativa el nom del nou material que anava descobrint: “bumbaddaa?”, “Sí, estimat, col lombarda, es diu”, “bumbaddaa?”… Al cap d’una estona, li vaig posar un paper blanc a sota i li vaig ensenyar que si refregava les morades fulles de la col pel paper, aquesta hi deixava una marca lila. Va estar concentrat una bona estona dibuixant… I el gran es va apuntar a dibuixar i a retallar, que li encanta.

A l’hora de sopar, l’interés cap a la col lombarda una vegada posada al plat, us puc assegurar que va decaure moltíssim per no dir que va ser nul. A la primera forquillada varen constatar que era tova i blava i que “allò” no els agradava, ni amanida amb oli i sal ni amb res més amb què els volgués temptar… per més aigua lila que deixés anar.

L’endemà ja va ser una altra cosa: amb les restes de col lombarda bullida  posats en una safata i amb tres fulls al davant, la vàrem utilitzar per pintar. I així, contents de saber que no se l’havien de menjar, varen estar fent escampall de col per damunt els papers que vàrem deixar assecar 24 hores més. Els colors de la col cuita tacaven el paper amb tonalitats molt més vives i als nens els encantava descobrir les formes capritxoses que adoptaven les taques d’aigua.

Una vegada seques les pàgines tintades, els vaig proporcionar ceres de colors ben vius i contrastats amb el lila del paper perquè hi dibuixessin el que volguessin. I jo també m’hi vaig apuntar! Vàrem trobar un munt de possibilitats a la nostra sessió de “dibuix amb cera sobre col”, ja que tan aviat resseguiem els buits que les taques havien deixat, com hi pintàvem a sobre, com ho fèiem indiscriminadament… El paper, quan no es blanc, et pot portar a suggerir nous camins i noves tècniques per explorar i pots endur-te veritables sorpreses!

I com que trobo que el resultat és ben bonic, els fulls resultants queden exposats al nostre passadís-museu, ben a la vista per tal de recordar sovint la nostra experiència i si m’ho demanen, repetir-la.

Pinyes amb llana cargolada

El títol de l’entrada no amaga cap secret. L’activitat és així de senzilla però no per això menys interessant. Només calen unes quantes pinyes, uns cabdells de llana i unes tisores. Si els nens són petits, millor si la llana és més gruixuda que la que hem fet servir nosaltres perquè calen menys voltes per donar color a les pinyes, però com que és la que teníem, l’hem utilitzat.

Cargolar i descargolar són activitats complicadíssimes per nens tan petits perquè cal molta concentració per moure les mans amb accions diferents i simultànies: subjectar la pinya amb una mà, i anar-la enretirant perquè vagi passant el fil, mentre amb l’altra subjectes el fil amb suavitat perquè vagi lliscant mentre el cargoles per la superfície de la pinya.

Està clar que els vaig haver d’ajudar, però com que no hi havia gaires pinyes, s’ho varen agafar prou bé i en poca estona vàrem tenir-les bastant cargolades i lligades a un penjador per formar el nostre humil mòbil de tardor.

La superfície rugosa de la pinya feia que desfer el camí per on passava la llana fos molt difícil, de manera que la llana els la proporcionava, enlloc de amb el cabdell sencer, amb llargues tires que, una vegada cargolades, lligàvem amb un nus a la següent.

Varen estar contents de poder utilitzar les pinyes que havíem anat a recollir a bosc en una de les nostres sortides tardorenques i de construir amb elles un ornament de tardor. Com ja m’han demostrat altres vegades, veure com la seva feina queda exposada a casa els omple d’orgull.

(Em sap greu, però no he pogut posar la referència d’on vaig veure aquesta idea: recordo que era a Pinterest, però no l’he poguda trobar. Es tractava d’una imatge amb moltíssimes pinyes decorades amb llana que penjaven del sostre de l’espai central d’una gran sala de dos pisos. Si algú em pot ajudar, afegiré l’enllaç immediatament. Gràcies!)

[Actualització del 10 de novembre de 2013]

Mireu què m’ha fet arribar l’Eva! Li va interessar portar a la llar d’infants on treballa aquesta activitat de les pinyes amb llana cargolada i m’ha enviat aquesta fotografia d’un dels mòbils que varen fer amb elles i que serveixen per decorar el menjador. M’ha fet moltíssima il.lusió que una lectora s’animi a ensenyar com li ha queda una activitat de les que proposo. Moltes gràcies! Us ha quedat xulíssim! Una abraçada.

Sopa de lletres i de colors

Ara que ja ha fet un parell de setmanes de bon temps ja hem omplert la piscineta diverses vegades per jugar amb aigua i remullar-nos un xic. Com que la piscina és petita i hi posem poca aigua, l’hem de canviar cada dos o tres dies i aleshores és quan aprofito per fer una proposta de joc als meus petits.

Ja l’estiu passat teniem unes quantes safates al voltant de la piscineta amb objectes diversos que combinàvem per jugar. Una de les combinacions la vaig explicar a l’entrada Sura o s’enfonsa? que a més ens va ajudar a experimentar sobre la flotació dels objectes proposats. A poc a poc aniré explicant el que portem fet.

Aquesta vegada els vaig sorprendre abocant a l’aigua motlles de plastilina amb forma de lletres i motlles de galetes amb formes diverses i de colors variats. Al damunt de dues cadires vaig posar-hi plats de colors i dues pales per pescar, enlloc dels coladors a què estaven acostumats l’estiu passat per augmentar la dificultat de manipulació.

Els vaig explicar que a dins la piscineta hi havia formes diverses i que estaria molt bé que les posessin al plat de color que els correspongués i que provariem de dir el nom del que pescàvem.

I així va ser: el petit va posar gairebé sense equivocar-se els motllos pescats en el plat correcte i, després que jo digués el nom del que representaven, va repetir ben content les darreres síl.labes. A vegades, cridava unes síl.labes inintel.ligibles assenyalant amb vehemència algun dels motllos que suraven a la piscina lluny del seu abast i jo m’havia d’esforçar en esbrinar què volia dir! Estava tan animat amb el joc que aviat va deixar la pala i el colador i es llançava gairebé de caps a la piscina per abastar les formes que volia.

El gran va anar pescant les lletres de pal i les va anar dient amb correcció i entusiasme per, al cap de poc, composar el nom de tota la familia a la vora de la piscineta mateix.

Sense adonar-nos, vàrem estar practicant habilitats de pesca i manipulació d’eines, classificant per colors i aprenent vocabulari amb el petit. I amb el gran, vàrem reconèixer les lletres de pal  i vàrem composar paraules. Activitats molt completes, divertides, fresquetes i el que per a mi també és molt importat: permet als dos germanets compartir joc en harmonia.

Aparellar mitjons i altres jocs d’ordre casolans

Ara fa prop de dos anyets, quan el meu gran tenia un any i mig, que va començar a voler col·laborar en les tasques familiars. De totes elles, la menys arriscada i interessant és la d’aparellar mitjons. La primera vegada que li vaig proposar el joc vaig posar els mitjons arrenglerats en tres o quatre fileres i li vaig ensenyar a trobar els que eren iguals: el joc de les parelles però enlloc d’amb fitxes o cartes, amb mitjons!

Quan va entendre el mecanisme li va encantar! No va ser el primer dia, no. Tant li va agradar que era freqüent que volgués  jugar-hi quan els mitjons ja estaven al calaix endreçats i me’ls repartia per terra… Des d’aleshores, els mitjons de colors es solen quedar damunt el sofà uns dies esperant el torn del joc de les parelles. De ratlles fines, amb pirates, llisos, de colors vius, amb dinosaures, amb números… tots són vistosos i fàcilment identificables. Ja no ens molestem a arrenglerar-los, sino que deixem el manyoc de mitjons en una muntanyeta al centre i anem triant des d’allà mentre descrivim els colors i els estampats que tenen. Va ser una delícia veure com va anar progressant en la descripció dels mitjons que aparellava!

Ara ja fa unes quantes vegades que el meu petitó s’afegeix al joc. Amb els seus vint mesos, també sembla que li agrada força. Quan estem sols o el germà descansa de la

dura jornada escolar sense migdiada, sol aparellar mitjons força bé, tot i que quan estem tots tres jugant-hi, és més partidari de remenar i barrejar, estirar-ne i endur-se’ls cap a altres bandes de la sala per aconseguir que el perseguim i acabem fent-li pessigolles… Repetim doncs, el procés d’aprenentage però amb variacions! Descrivim colors, observem els dibuixos, els aparellem… Pel que no han mostrat interès és a fer-ne una pilota per guardar-los plegats: una vegada trobats els dos mitjons iguals, me’ls donen i els guardo jo.

Aquesta versió del joc de les parelles amb mitjons és un clàssic de casa, igual que altres jocs d’ordre, com posar els coberts nets al seu lloc de la safata i posar els taps dels retoladors al retolador corresponent. Una vegada vaig demanar ajuda al meu gran perquè em classifiqués una caixa de fils de brodar per gammes de colors i li va encantar fer-ho!

No tinc clar si jugar a aquests jocs d’ordre els ajudarà a ser més ordenats de grans o no. De moment, practiquem colors, identificació i discriminació de dibuixos i ens ho passem bé jugant junts, a part de que facilita integrar la recollida i la col·laboració en les tasques de la llar a les seves rutines diàries. D’aquí uns anyets, sabrem si ha anat bé o no.

Llibre de cares

Demà és Sant Jordi i, igual que vaig fer l’any passat amb el “Llibre o tríptic“, “Llibres per a gatejar” i “Llibre acordió“, he volgut fer a mà algun llibre per als meus petits. Aquest any ha estat un “Llibre de cares”.

La idea d’aquest llibre es remunta a la meva infantesa, quan em varen regalar uns llibres per aprendre a fer d’espies que em varen agradar molt. Un d’ells proposava fer un llibre d’identificació policial amb trets distintius de cares ben diverses i organitzats en tires per composar, amb la seva combinació, molts models de cares per identificar sospitosos. Als meus vuit anyets o nou, el vaig fer amb folis i va quedar fet un nyap, deixant-me una espineta clavada que fins ara no he arrancat.

Doncs bé, la setmana passada m’hi vaig posar i en un parell de vespres el vaig tenir acabat. Ja fa temps vaig trobar en un basar un quadernet amb un munt d’adhesius d’ulls, nassos i boques diferents i els vaig retallar. D’entrada, volia dibuixar-los jo, però ja que els tenia, els vaig aprofitar.

Vaig retallar divuit cartolines de la mateixa mida i hi vaig traçar dues ratlles horitzontals a cadascuna de manera que hi quedessin tres tires marcades. A la tira de dalt hi vaig anar clavant els ulls a prop de la divisió de baix per poder dibuixar celles a la part de dalt. Els nassos els vaig anar clavant centrats i les boques, ben aprop de la divisió superior per  tenir espai per dibuixar les barbetes i els òvals de les cares. Una vegada tot clavat, ho vaig portar a tallar i enquadernar.

Amb les cartolines ben arrenglerades, vaig anar dibuixant amb retolador la forma de les cares. El secret està en dibuixar la primera cara i, a partir d’aquí, anar girant les tires d’una en una i començar a dibuixar la cara de sota continuant la marca del final de la cara superior. Tan se val la forma que li donis, el que és important és que els punts d’unió entre tires  coincideixin. Amb paciència, vaig anar perfilant totes les cares. Després, hi vaig anar afegint més detalls: a la primera tira, alguna línia d’expressió a sota els ulls, algunes celles i la part superior d’unes orelles; a la segona tira, el final de les orelles, alguna marca de galtes rodones o pòmuls enfonsats; i a la tercera, barbetes i marques al voltant dels llavis. Em vaig deixar portar…

El resultat, aquest que veieu: divuit cares dividides en tres tires que, combinades entre elles, creen ganyotes impensables i expressions divertides o terrorífiques. La idea que tinc és que, a part de mirar-les, siguin una excusa per parlar de les expressions que tenen i les emocions que transmeten i anar practicant vocabulari sobre els diversos trets distintius dels personatges i aprendre a reconèixer-los en les persones del seu entorn. Ja friso per veure com reaccionen quan els el regali demà.

[Entrada actualitzada el 16 de novembre de 2013]

Els va encantar! Després d’esmorzar, just abans d’anar al cole i a la feina, els el vaig ensenyar. El vaig posar damunt el sofà, ben recolzat perquè les tires no es desquadressin i els vaig ensenyar com funcionava això d’anar passant aleatòriament les tires. A cada cara nova que apareixia, el meu gran deixava anar una riallada encantat i el petit s’anava assenyalant els ulls, la boca o el nas, en funció del que anaven canviat de les imatges que anaven veient.

Com que és un llibre fràgil -hagués hagut de posar cartró més dur a la base perquè servís de suport-, el tenim endreçat i només surt de tant en tant i cada vegada constitueix un èxit renovat i aclaparador. Em sento molt orgullosa d’haver-los pogut construir aquest regal i que els hagi agradat tant!

Observar la natura

Tenim el costum de passejar per entorns naturals carregats amb una galledeta amb tap per anar recollint mostres de tot el que ens sembla interessant, així anem veient com el paisatge canvia segons les estacions i quines espècies són freqüents a cada lloc que anem. A vegades acabem fent-ne un collage, a vegades només ho observem i classifiquem per colors, sobretot en el cas de les pedres,  a vegades ho dibuixem, a vegades hi pintem a sobre per fer-ne més memòria… A poc a poc anem fent inventari i el nostre vocabulari i coneixement del medi es va enriquint perquè procurem fixar-nos en tots els detalls possibles mentre explorem i manipulem les mostres que hem agafat. Aquestes primeres fotografies són de l’any passat, amb el gran observant les pedretes trobades a la platja i unes quantes flors i fulles agafades de les vies verdes.

Aquesta primavera incipient és una excusa perfecta per sortir a passejar i recol.lectar més mostres. Aquesta vegada han estat flors i fulles dels voltants de l’hort de l’avi: una branqueta florida de presseguer, uns trèvols, unes flors grogues de marge, un branquilló florit de favera, brots de camamilla i cols de brusel.les.

Tot ho hem manipulat tant com hem pogut: ho hem retallat, hem obert les fulles per veure què hi ha a dins, ho hem aixafat a la mà de morter… i ho hem mirat i remirat tot amb els instruments d’observació nous que ens han portat els Reis: una lupa de leds i la taula de llum. Els detalls es perceben molt millor si hi ha llum directament sobre l’objecte, i l’augment de la lupa de leds ens ha fascinat perquè les nostres pròpies mans semblen unes altres a través d’aquest aparell. La taula de llum és màgica en sí mateixa, com sempre.

Per acabar, he dibuixat com he pogut les espècies que hem trobat, com ja haviem fet amb les de la tardor i, com que el gran ja coneix les lletres,  aquesta vegada he escrit amb lletra de pal el seu nom per practicar un xic. Hem reconegut les espècies  originals en els dibuixos per les seves característiques i les ha acabat pintat fixant-se en els models reals. L’evolució en la seva tècnica pictòrica ha estat notable en aquests pocs mesos.

En definitiva, que només amb unes quantes eines, mostres i instruments d’observació, hem estat entretinguts un parell de tardes amb activitats  ben variades i aprenent amb elles sobre el món que ens envolta.

Sabons d’espígol

Recordeu que per Sant Joan vàrem recollir flors d’espígol, vàrem jugar amb elles i en vàrem fer sacs d’olor per armaris aprofitant mitjons de bebé que ja anaven petits? Ho vaig explicar al post “Mitjonets d’espígol“. Doncs bé, avui us explicaré el que hem fet amb altres flors d’espígol que ens varen sobrar.

En primer lloc, a finals d’estiu, en vàrem fer oli d’espígol. Es pot fer servir per massatges relaxants o posar-ne un raig a l’aigua de la banyera perquè els nens puguin agafar el son més ràpid. El procediment per a fer-ne és senzill i va permetre als nens participar en la seva elaboració i practicar habilitats que no estan acostumats a treballar. D’entrada, amb el meu gran, vàrem anar posant grapadets de flors d’espígol en una mà de morter i els vàrem anar aixafant. Les flors aixafades les posàvem dins un pot de vidre. Per aixafar amb força les flors i girar la mà de morter al mateix temps cal concentració, igual que per omplir el pot sense que en caiguin. Vàrem estar treballant en equip una bona estona, mentre el petit jugava a remenar flors en una safata!

El pot hauria de ser preferiblement de vidre fosc i amb tap de rosca ample, però com que nosaltres no en vàrem trobar cap d’aquestes característiques, vàrem agafar un pot de conserva de vidre blanc i el vàrem folrar amb un parell de voltes de paper de cel.lofana perquè no hi passés la llum.

Una vegada el pot va estar ple de flors aixafades a tres quartes parts de la seva capacitat, vàrem cobrir-les amb oli d’ametlles, ho vàrem remenar tot i el vàrem tapar. L’endemà, vàrem obrir el pot i vàrem afegir oli d’ametlles perquè les flors s’havien begut el que hi haviem posat. Vàrem tornar a remenar i ho vàrem desar en un armari un mínim de vint dies, tinguent cura de sacsejar bé i girar el pot cada dia perquè l’oli natural de les flors es barregés amb el d’ametlles.

Quan ja varen passar els dies de maceració, vàrem filtrar l’oli posant un cotonet dins la canya d’un embut perquè s’escoli l’oli i no les flors i el vàrem posar dins una ampolla de vidre. Ja teníem l’oli d’espígol fet i la veritat és que fa molta olor. El nostre gran reconeix perfectament l’ampolla i li encanta olorar-la.
Fa prop d’un mes vàrem decidir fer-ne agafar un xic de l’oli d’espígol per fer-ne sabons per rentar mans. La recepta també és molt senzilla. Cal un motlle, una pastilla de sabó de glicerina, un tassó de ceràmica o vidre perquè pugui anar al microones, estris per remenar, recipients més petits per fer la barreja amb els colorants i oli d’espígol o de qualsevol altra essència que volgueu.

El primer pas és fondre el sabó de glicerina al microones. Per això cal tallar-lo a bocinets i posar-lo a màxima potència de minut a minut perquè no es cremi. Cada vegada anirem obrint la porta i barrejant per què la temperatura s’uniformitzi, i si cal, fondrem un minutet més. Després, repartirem la barreja en pots més petits per posar-hi l’essència i el colorant que volguem. Si es fa servir colorant líquid, no se n’hi ha de posar gaire perquè entre l’essència i el colorant potser aigualiríem massa el sabó i no solidificaria bé. Barregem bé els components i els posem en motlles perquè endureixin. Omplir-los va ser tota una aventura per al meu gran: com que és calent, cal fer servir eines i com que per omplir els forats cal precisió i rapidesa perquè no solidifiqui, va optar per omplir tota la glaçonera indiscriminadament. Vaig salvar la situació com vaig poder però els colors es varen barrejar.

Nosaltres hem triat aquests motlles de glaçons en forma de calavera i tibies de pirates. No és que quedin preciosos pel meu gust, però al meu gran li encanta haver fet una activitat amb un resultat tant dins les seves preferències actuals. A més, amb l’oli d’ametlles perfumat, els sabonets ens han sortit aromàtics i un xic hidratants. Quan poguem, en farem més, perfeccionarem la tècnica i en farem per regalar!

Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

La capsa de les endevinalles

Una vegada, en un curs de creació poètica ens vàren fer fer un joc per tal de valorar la realitat des de punts de vista mai pensats. Ens vàrem seure sis adults al voltant d’una taula i ens varen demanar que tanquéssim els ulls i agaféssim un objecte que posarien davant nostre i el palpéssim durant dos minuts intentant recordar-ne cadascun dels seus detalls. Ens varen proporcionar una taronja a cadascun. Vaig agafar la meva i vaig reconèixer què era. Em sobraven un minut i cinquanta-cinc segons. Vaig olora-la, llepar-la, fixar-me en la seva rugositat, en el tamnay, el pes, la duresa, en dos petits bonys que hi havia a prop de la part de dalt… Un munt d’aspectes que mai m’hagués pensat que podia tenir. Passats els dos minuts, ens les varen agafar i barrejar i aleshores, nosaltres, haviem de trobar la nostra taronja.

Amb els ulls oberts, va ser impossible, perquè la vista ens enganya moltíssim, però amb els ulls tancats, la feina va ser mólt més senzilla. Només d’agafar una taronja amb les mans, la podies descartar per un munt de matissos diferents. Quan vaig trobar la meva, en vaig estar seguríssima perquè era l’única que em va donar el valor del pes, el tamany i la temperatura que recordava, i, una vegada comprovats els petits bonys vaig obrir els ulls per mirar-la. Recordo que em vaig sorprendre moltíssim, ja que en realitat era molt més petita del que m’havia imaginat i els bonys ni tan sols es veien. La vista ens enganya tant!

Conscient  que la vista és el nostre sentit dominant i que limita altres percepcions, vaig voler oferir una eina als meus fills per a practicar aquesta “mirada sense ulls al món” que jo vaig trobar tan interessant.

Vaig agafar una capsa de plàstic, bastant resistent, d’uns platets de regal i la vaig folrar amb airon-fix de colors. Hi vaig fer uns forats per entrar-hi les dues mans. Vaig voler mantenir el sistema d’obertura per poder-hi posar i treure objectes grans, i vaig ensenyar-la al meu fill gran un dia de la primavera passada.

Com que tenia dos anyets i tres mesos, vaig estar tot el camí de tornada de la llar d’infants explicant-li que la mama havia fet una capsa i que hi posariem un objecte a dins, a veure si endevinava què era sense mirar. Il.lusa de mi, em pensava que m’havia entès! Tal com li deia, va posar una mà a dins, però abans de posar-hi l’altra, noiet pràctic com és, va voler mirar què hi havia: “Potxe!, potxe!” (cotxe), va dir, ben content. I repetia el mateix procediment cada vegada que jo hi posava un objecte nou.

No em va quedar més remei que apartar la capsa i esperar a que entengués les regles del joc. Al llarg de la primavera, hi hem jugat altres vegades, sempre que m’ho demanava, però sense gaire millora en la comprensió del mecanisme del joc. Aquest estiu, la cosa ja ha funcionat un xic millor, i juguem a reconèixer objectes de la Panera dels Tresors. És divertit quan s’inventa el nom dels objectes que no coneix!

De totes maneres, per evitar temptacions, tinc pensat enganxar-hi unes cortinetes amb cola…