Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Estrenem la tardor

Ja sé que la tardor fa temps que ha començat, però nosaltres, els canvis no ens els fem nostres fins que els experimentem de ple. Per això la pluja de fa un parell de dissabtes va ser fantàstica: perquè inaugurava un canvi de colors, de textures, de cançons, de costums, de fires, de castanyades, de bolets…

Il.lusionats per encetar novetats no vàrem poder esperar a que acabés de ploure per anar a fer un  passeig pel barri. Armats amb impermeables, botes d’aigua i paraigües, tota la familia va baixar al carrer a xipollejar. El gran es va tornar boig! El paraigües no mantenia la verticalitat damunt del cap i servia de poc, de tant entusiasmat com estava intentant esquitxar-nos i saltant per les basses.

La passejada va ser curteta, per por a refredar-nos amb la roba i el cabell molls, però va valdre la pena, perquè vàrem veure gaudir moltíssim els nostres nens. El petit  frisava per baixar a terra fent botets a la cadireta, però com que no el vàrem deixar, reia veient el seu germà saltant i estirava els palmells de les mans ben oberts per poder notar com l’aigua li anava regalimant pels ditets i, ben molles, se les acostava a la cara per notar-ne la fresca sensació de la pluja.

El punt àlgid de la passejada va ser quan vàrem trobar un cargol que creuava la vorera en direcció al centre del carrer. No sabem d’on devia sortir, perquè pels voltants no hi havia cap jardí visible. Ho vàrem considerar com un regal de tardor i ens el vàrem endur cap a casa, per cuidar-lo i aprendre d’ell. El petitet el mirava encisat: no n’havia vist mai cap al natural!

Com que tenim des de fa temps una tortuguera, el cargolet hi està molt a gust i els nens l’observen sovint amb curiositat i li posen les fulletes d’enciam netes cada matí abans d’anar a escola. Tenim, doncs, un nou company!

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Mitjonets d’espígol

A casa ens encanta l’espígol i pels volts de  Sant Joan en vàrem recollir un munt un diumenge a la tarda que vàrem anar a passejar per les vies verdes. El nostre gran va agradar-li molt olorar la planta, el que no li va agradar tant va ser la quantitat d’abelles que en xuclaven el pol.len. Va quedar francament impressionat per aquests insectes perquè cada vegada que veu espígol sempre ens fa notar si n’hi ha o no pels voltants.

La tarda que vàrem deixar l’espígol a la taula de la terrassa a l’abast dels nens perquè l’ investiguessin com volguessin va ser molt especial. Mentre els nens remenaven les tiges florides, la seva aroma ens anava embolcallant, fent que el nostre treball fos molt agradable. El petitet es va dedicar a prémer les flors, a brandar les tiges a dues mans, a donar-los cops contra la taula i a gratar els granets que li anaven caient al davant, feliç amb la nova experiència. El gran, després de remenar i mirar, es va dedicar primer a retallar amb tisores les branquetes i després a treure’n els granets i posar-los en unes safates. Hi vàrem estar força estona perquè en vàrem recollir molt. I quan vàrem tenir les flors d’espígol ben triades, el nostre gran li va encantar posar les mans dins el bol i fregar-se-les, una contra l’altra amb flors al mig, per olorar-les després.

En un primer moment, no tenia clar què faria fer als nens amb tantes flors, de manera que vàrem gaudir del moment sense més pretensions que les de tenir material d’experimentació damunt la taula.

Com que jo tenia ganes de guardar-ne unes miques per fer-ne perfumadors d’armaris, se’m va acudir agafar mitjonets de bebè, que ja anàven petits i que jo volia guardar com a record, i deixar que el meu gran els omplís de les flors d’espígol. Per facilitar-li la feina de tenir el mitjonet obert per tal que les flors poguéssin anar passant, vaig agafar la peça superior d’un biberó i la hi vaig inserir. Ell, va anar omplint els mitjonets a cullerades amb una mà, mentre amb l’altra subjectava el mitjó. No cal dir que li va caldre força concentració per moure una mà i mantenir l’altra quieta per fixar la posició del mitjó, i vigilar, al mateix temps, que les llavors d’espígol no caiéssin de la cullera i passéssin totes pel forat del biberó.

Una vegada ben plens els mitjonets, vaig cosir-ne la part superior perquè no en sortíssinn els granets i hi vaig afegir una cinteta que unís la parella de mitjons i que servís per lligar-la al penjador.

 

La veritat és que queden molt bé i fan força olor. N’hem posat alguns al passadís i tot! El meu gran, cada vegada que els veu, diu “espígol” i insisteix perquè l’agafem a coll i l’apropem als mitjonets per poder-los olorar. Està clar que recorda l’experiència amb alegria, reconeix la flor en el moment que la veu, sigui on sigui,  i se sent satisfet de la seva feina.

Pilotes, tubs i capses

…o la Panera de les Pilotes. Hi juguem combinant peces de diverses Paneres. A part de les pilotes que originàriament formaven part de la Panera dels Tresors, hi hem afegit altres cossos rodons  i les acompanyem de diversos tubs d’amplades variades i d’alguns recipients com els Pots de llauna,  altres de la panera general i alguna capsa  de la Panera de les Capses.

Quan els faig aquesta proposta de joc, muntem tota una paradeta! Hi tenim pilotes de drap, de ping-pong, de tennis, de suro de diverses mides, de marbre, de porexpan, de goma, una borla de foam, diverses pedres arrodonides, de ganxet, de corda, fetes de branques,  algun globus, un ou de fusta, alguna patata… Tenim, doncs, una panera més: la Panera de les Pilotes! Extenc tot el material al mig de la sala i deixo que el meu gran investigui accions diferents.

El dia que vaig tirar les fotos, va començar per xutar les que podia; després, en va fer botar unes quantes i va observar com algunes anaven més enlaire que les altres… Quan va manipular la de marbre, va dir que “pesa moooolt” i va gaudir fent-la rodolar pel terra i sentint el soroll que feia en xocar contra els sòcols… El tub blau més prim que tenim el va agafar i el va fer servir d’espasa. Després, el va posar dret i va buscar la posició d’equilibri perquè s’aguantés sense caure. Tot un esforç de precisió! Hi va fer passar una pilota  per dins i despés va aixecar-lo per tornar-la a trobar. Va provar amb altres pilotes més grans i quan es quedaven encallades pel tamany, deia “no va” i n’anava a buscar de més petites. També ho va provar amb altres recipients. S’hi va passar una bona estona!

Quan ja ho havia provat amb totes les pilotes i semblava que havia perdut interés pel joc, vaig cantar dissimuladament una cançò que coneix d’en Mic: “Pedra, pedreta, ben rodoneta, tirolirolà, tiroliroleta” i, sense cap més indicació, va recordar que en Mic, un dia, tirava pedres per dins un tub. El joc va acabar exactament així, amb el tub recolzat dalt del sofà i fent rodolar pedretes i pilotes petites pel seu interior, tot cantant la cançò. Quan apareixien per l’altre costat del tub, se li il.luminava la cara de satisfacció.

El petit, el que es va dedicar a fer, va ser tocar i retocar els materials de les diverses pilotes. Ara que ja es desplaça, s’entreté a empènyer-les contra els mobles i perseguir-les després. Mira molt el que fa el seu germà, i sempre vol les pilotes que té ell, cosa que fa que sovint hagi de posar pau entre els dos nens…

Amb aquesta proposta de joc, els nens van experimentant amb conceptes com el pes dels diversos materials, el volum de les pilotes i els recipients  i la relació entre el pes, la velocitat de baixada i el lloc on s’aturen les pilotes, el so que fan en desplaçar-se  en relació al material de què estan fets, etc. Conceptes que contribueixen a enriquir el seu món i a facilitar-ne la seva comprensió.

La Panera dels Sons i de la Música

Com ja he explicat alguna altra vegada, dins la nostra Panera Original vàrem procurar que hi haguessin experiències que afectessin a tots els sentits, així que hi vàrem incloure unes castanyoles en forma d’ànec, un sonall molt rudimentari fet amb una ampolleta de mostra de xampú plena de grans de soja (que va tenir un èxit aclaparador amb el meu fill gran!), una campaneta, un con que no era altra cosa que el centre d’un rodet de fil de cosir a màquina que utilitzàvem per modular la nostra veu i fer petar de riure primer al gran i ara a tots dos, etc.

Però a poc a poc, ens vàrem adonar que al gran li encantava escoltar sons diferents i ens vàrem anar animant: hi vàrem afegir una matraca, una flauta, un xilòfon, un timpre d’hotel, uns saquets de roba amb fruits secs a dins, els meus pares ens varen portar una capseta de música a la que se li ha de donar corda… Els Reis  hi varen afegir un triangle, un teclat electrònic com a regal d’aniversari, unes maraques, uns pals, un raspador, una pandereta, uns picarols… I com que veiem que l’èxit de la Panera dels Sons i de la Música no té límits i que és una joguina que aprofiten els nostres dos petits,  ja tenim encarregat als Reis de l’any vinent uns cròtals, uns bongos de veritat (que substituiran el tambor de plàstic que sona fatal), una granota-raspadora, uns sonalls africans i tot el que se’ns vagi acudint que els pugui oferir un so de qualitat.

La primera foto, és de l’estiu passat, amb els principis d’aquesta Panera, ben just haver-la separat de la resta. Hi veiem el nostre gran examinant atentament una flauta de Pan i intentant inserir-hi una matraqueta petita de plàstic…  Com es pot veure a les altres dues fotos següents, que són d’aquest mes de març, el petit, experimenta amb els objectes: els toca, els olora, els llepa, en belluga les peces i al.lucina quan emeten algun so, igual que feia el nostre gran quan li deixavem els instruments ara fa un anyet i mig… Amb el gran, ja fa uns mesos que tot plegat és una altra història: ell ja va a buscar directament els sons que vol, coneix els instruments pel seu nom i els sap utilitzar correctament perquè sonin. Ha evolucionat un munt! Ara, juguem a seguir el ritme de les cançons que coneix o les dels dibuixos del Club Super 3, intentant posar les pauses al seu lloc… A vegades, també juguem a imitar ritmes comptant: “Va, ara fes com jo: un- un- un- un…”, “Ara en fem dos i parem: un-dos, parem, un-dos, parem, un-dos…”, “Ara de tres: un-dos-tres, parem, un-dos-tres, parem…” I prova de seguir-me. Alguns dies amb més èxit que d’altres, però el que és innegable és que ens ho passem molt bé i que va adquirint un sentit del ritme cada dia millor. Estic segura que continuarem jugant i aprenent amb els instruments molts anys. Una inversió molt encertada!

Muntanya de gelatina amb sorpresa

Una blocaire amiga, la de Fent i desfent aprèn l’aprenent, ahir va passar al facebook el link a un post de Labores en red en el que s’expliquen diverses activitats per jugar amb aigua. Em va agradar especialment la que mostrava un iceberg gegant amb joguines enterrades perquè els nens vagin gratant fins a recuperar-les.  I una que és inquieta de mena, no va parar fins a trobar el material adient per poder fer l’activitat amb els seus barrufets sense perill de que es facin mal amb eines punxegudes capaces de trinxar el gel:  gelatina, colorant i culleretes!

Vaig preparar dos litres de gelatina amb colorant per separat en dos bols. Quan el primer va quallar, hi vaig enfonsar cinc  figuretes a nivells diferents i després hi vaig abocar el segon litre de gelatina al damunt i vaig esperar a que tornés a quallar. Vaig haver de fer-ho així, en dues etapes, perquè les joguines suraven a la gelatina líquida i les haguéssin trobades massa ràpidament.

Quan ahir a la tarda, vaig abocar el flam gegant de color lila damunt la taula, la sorpresa es llegia a les seves cares, i quan els vaig fer mirar d’aprop la gelatina i van veure que hi havia ninots a dins, van al.lucinar. El gran, que va reconèixer les figuretes, va començar a dir “Aquí hi ha la mama!” (una nina que diu que és com jo) i es va posar a gratar amb la cullereta per desenterrar-la. Anava apartant les cullerades i escampant la gelatina per tot arreu, fent contrastos ben bonics amb la superfície protectora blanca que hi vàrem posar.

El petit va veure les figuretes i també va voler agafar-les, va practicar amb la cullera, però de seguida va veure que el germà li estava prenent avantatge i va decidir que amb les mans aniria millor. Va aixafar, rascar, fer trontollar les porcions de gelatina per damunt la taula, riguent amb el seu moviment, la va llepar, va picar de mans amb gelatina entre els dits  i va picar damunt la taula amb les mans, esquitxant-nos a tots de color blau-lilòs. M’encanta que s’embrutin!

Al cap d’una estona, tots els ninos ja havien estat rescatats de la gelatina i el gran es va afegir a la festa sensorial del petit.  Vàrem deixar que exploressin a plaer i que fessin el que vulguessin amb la gelatina, malgrat tot quedés empastifat. El gran en va agafar un pilonet , va tancar fortament els punys i va riure molt quan va veure que la gelatina sortia entre els seus dits ben desfeta. També va riure quan jo en vaig agafar un grapat i el vaig deixar anar sobre la taula des d’un tros ben amunt, fent com una bomba…

Vàrem riure molt tots quatre! A les seves cares es veia com els agradava l’activitat! Després, cop de mànega de regar a les trones, la taula, les cadires i els dos nens de caps a la banyera. Un xic de feina, però l’activitat s’ho val. Ho repetirem segur.

Botons ballarins

Fa prop de trenta anys (tampoc cal especificar…), els Reis em varen portar una joguina molt especial: el Cheminova4. Per als més jovenets, us diré que era un laboratori de química en miniatura: un fogonet, tubs d’assaig, un matrau, pipetes, tires reactives, un munt de potets plens de substàncies de colors i un llibret d’instruccions. Recordo que hi tenia l’accés restringit i que només podia jugar-hi quan el meu pare, que és químic, m’ajudava a fer experiments. Suposo que per això sempre he trobat que va ser un regal súper-atractiu. L’altre dia a les golfes de casa dels meus pares el vaig trobar i espero que algun dia els meus fills en puguin gaudir…

El primer experiment que vaig fer amb el meu pare va ser molt senzill: posar damunt un full de paper tres “paletas medidoras” (tal com deia al llibret) de llimadures de ferro i tres més de sofre d’un bonic color groc. S’havia de barrejar tot i, mentre aguantaves el full amb una mà, apropar un imant per sota amb l’altra. Vaig al.lucinar amb els dibuixos que feien les llimadures de ferro en acostar-se als diversos camps magnètics!

Doncs bé, moguda per la il.lusió d’oferir als meus fillets una experiència similar, vaig recórrer un supermercat buscant una capsa de plàstic dur on tancar les llimadures de ferro i, vés per on, la que em va semblar més adequada va ser una de Ferrero Rocher! Una vegada buida, vaig posar-hi llimadures de ferro que em varen regalar encantats a una ferreteria, ho vaig barrejar amb perforacions de folis de colors i hi vaig afegir 10 botons metàl.lics amb fils de colors cosits com si fossin una cua. Vaig segellar la capsa amb la pistola de cola i hi vaig afegir un ribet de cinta americana per assegurar-me que no hi hagi fuites.

Va ser molt divertit veure com els meus petits arrossegaven diversos tipus d’imants per la superfície de la capsa i es sorprenien del moviment que hi havia a dins. Si posaven l’imant per sota, els botons ballaven alegrement, mentre estiraven  la cueta de color, i si posaven l’imant per sobre, a poc a poc, les llimadures de ferro anaven pujant cap a dalt per enganxar-se a l’imant i fer-se cada vegada més grans.

De moment, no cal plantejar-se grans idees sobre el magnetisme, que observin i juguin lliurement amb les propostes que els vaig fent, que les explicacions arribaran quan en tinguin l’edat…

Amb el menjar no s’hi juga!

“Amb el menjar no s’hi juga!”.  Em penso que tota una generació hem sentit centenars de vegades com els pares ens repetien aquesta frase fins a la sacietat. Doncs jo penso que sí. Penso que els aliments ofereixen un munt de matissos variadíssims als nens i que cal que els deixem jugar amb ells, a risc d’embrutar-ho tot a una distància d’un metre o dos al voltant del nen.

No sé de quin llibre ho vaig treure, però hi deia alguna cosa semblant a “per a fer pensar al teu bebè, cal que li ofereixis experiències que es percebin per diversos sentits alhora”. Tal com vaig explicar al post “La panera de les olors“, desde que les meus nens han obert els ulls a l’exterior, entre els dos i tres mesets, i han centrat el seu interès en el món que els envolta, he procurat oferir-los experiències que relacionin diversos sentits. I l’hora de preparar el menjar per a la familia és un bon moment per oferir-los experiències d’aquest tipus. No és el mateix el tacte d’un tomàquet, que el d’una patata, ni d’una ceba, ni de l’api, ni de cap fruita. Ni l’olor. Ni el gust. Tots ténen parts diferents: llavors a dins, grans com les de la carbassa, peles rugoses i bonyegudes com els cogombres, peles fines i fàcils de treure com les de la ceba, fulles fresques com l’enciam… La duresa, la temperatura, la suavitat o aspror de la pell, els colors, les fulletes i els tronquets de les fruites i verdures sense pelar, també ofereixen diversitat de matissos. I quan són cuites, també (vegeu el post “Pintem amb purè” o el “Collage de xocolata” i proveu-ho, ja m’ho direu si us ho heu passat bé o no!). També ha estat interessant anar diguent el nom del que els oferia per anar  fixant vocabulari i a poc a poc, anar construint el món que els envolta. M’agradava veure com es posaven contents quan els posava a la tombona i jo em guarnia amb el davantal perquè ja endevinaven de ben petits que vindria una activitat diferent del que estaven acostumats i que els oferiria novetats. Ho he estat fent durant mesos i amb els meus dos nens. Sempre aprofitava (i aprofito) l’oportunitat d’ensenyar-los coses noves…

Aquestes fotos són del meu fill petit, del meu gran no en tinc cap d’aquests moments, com que aleshores no escrivia el bloc,  no tenia necessitat de tirar fotos per il.lustrar els posts… En aquestes imatges, podeu veure com el meu petit juga amb les verdures a la safata de la trona, tallades a daus suficientment grans perquè no pugui empassar-se-les, però d’un tamany que pugui agafar amb facilitat i llepar per trobar-hi el gust. Es nota que s’ho està passant molt bé… Després de tocar alguns aliments, li solo canviar per d’altres perquè noti diferències. Una vegada fins i tot li vaig donar un tall de vedella congelada! Quan en va descobrir la temperatura es va apartar ràpidament i, una vegada vençuda la primera impressió, va anar acostant els ditets a poc a poc. La curiositat abans que res!

El dia més interessant, o que recordo amb més intensitat, de molt llarg, va ser el dia que li vaig deixar a l’abast una dorada fresca. Va ser memorable veure com es sorprenia amb el seu tacte llefiscós i fred, com li patinaven els dits per damunt la seva pell i l’interès amb que tocava les aletes i la cua. Semblava que tingués els ulls a la punta dels dits! Si l’arribo a deixar, crec que hagués estat capaç de fer-li l’autòpsia i tot!

Sens dubte, amb aquesta senzilla activitat, els meus nens des de ben petits han utilitzat i relacionat sensacions amb tots els sentits, fet que els ajuda a crèixer, descobrint el món i passant-s’ho molt bé. I a mi em fa feliç pensar que els estic ajudant a obrir portes…

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Previous Older Entries