Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Camí de textures

El juliol passat (2011) vàrem fer això al passadís de casa. Ja feia temps que guardava cartronets, safates rugoses, envasos de plàstic, peces de fusta, etc i els vaig enganxar amb cinta transparent al terra del passadís… Va ser una de les “sorpreses” diàries que em vaig proposar fer al meu gran durant aquest mes en que va estar sol a casa amb la mama, cansada i embarassada, mentre el pare treballava…

A la foto es veu com quan es va llevar de la migdiada, es va trobar amb el camí de textures fet. Va explorar els materials amb prudència, primer mirant, després aventurant-se a tocar, i per últim, recolzat a les parets del passadís, i seguint l’exemple de la mama, provant de posar la planta dels peus descalços pels diferents materials. El tacte amb els peus d’algunes textures li feia angúnia i s’ajupia a valorar si  si s’atrevia o no a enfilar-s’hi , però en canvi, d’altres l’espantaven menys i gaudia notant com amb el seu propi pes els envasos s’aixafaven i feien sorollets divertits… Senzill de fer i interessant per a ell.

Melmelada a la trona

Aquest experiment ja l’havia fet amb el meu fill gran però, no sé què ha passat amb els arxius que no els he trobat… Com que va sortir molt bé i s’ho va passar genial, he volgut repetir-ho amb el petitó, ara que ja es pot asseure una estoneta a la trona.
Vaig agafar una bossa de plàstic i hi vaig posar tres o quatre cullerades de confitura de taronja i tres o quatre de melmelada de maduixa a l’altre costat, la vaig tancar amb cel·lo, procurant que hi quedi un xic d’aire a dins i la vaig clavar a la trona per les cantonades, de manera que no se n’aixequi cap extrem. He triat aquestes dues especialitats  de confitura perquè tenen colors molt vistosos, tal i com es pot veure a les fotos, i una confitura i una melmelada perquè la confitura és més espessa i té trossets que ofereixen més matissos al tacte. També vaig prendre la precaució de posar-les a la nevera unes horetes abans de fer l’activitat per tal que noti la fredor a través del plàstic. Ho vaig posar dins una bossa perquè és massa petit per experimentar directament amb una substància tant dolça per si es posés les mans a la boca. Quan sigui més gran, ja ho farem directament sense bossa i amb altres materials.

Tan bon punt el vaig asseure a la trona i vaig treure el drap amb què havia tapat la bossa de la melmelada, es va emocionar moltíssim: va començar a donar patadetes, senyal de la seva alegria i es va tirar de caps a la safata. Sort que el vaig parar! El xumet li anava a mil per hora i les seves manetes recorrien nervioses la superfície, prement els diversos volums i colors de la bossa de plàstic, fins que els colors varen entrar en contacte i es varen barrejar entre ells.

Quan es va cansar de jugar-hi, el vaig treure de la trona i ho vaig tornar a tapar, esperant a veure la reacció del meu gran quan ho descobrís.  Ell va ser una mica menys delicat, per això és més gran i té més força, va presionar molt més la bossa i la va rebentar, empastifant-se les mans de melmelada. Al cap d’una estona, va arrancar-la del seu suport i se la va anar passant per les mans, estirant i apretant, valorant-ne el pes, notant com les confitures anaven canviant de forma mentre  intentava veure-hi a través…

              

Una altra oportunitat d’explorar i sorprendre’s amb el món!

El cuc de boles

Aquest cuquet de boles també és molt fàcil de fer i té força èxit amb el meu petitó. Es tracta de fer una tira llarga d’un pam d’ample amb roba de diferents colors cosides entre elles i quan ho tens de la llargària desitjada, ho cuses tot en forma de tub i ho vas omplint amb el que et sembli i hi vas fent nusos entremig, deixant un xic d’espai perquè l’objecte tingui certa movilitat.

Pots posar-hi el que se t’ocorri. Jo hi he posat una nou per la seva rugositat, una bossa de patates buida perquè crepiti, un cilindre d’escuma perquè s’aixafi, un escallaring perquè faci so, dues avellanes amb clova perquè les pugui fregar una amb l’altra i una capsa de pastilles amb una moneda a dins perquè també soni.  Si al final de la cuca, hi cuses una cinteta, aquesta et servirà per portar-la lligada a la cadireta o a on vulguis sense perill de perdre-la.

Aquí el podeu veure intrigat i entretingut amb aquesta  proposta de joc…