Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Collage de xocolata

Pels volts de Pasqua, tots els aparadors ensenyaven Mones de xocolata de moltes formes i colors, i se’m va acudir deixar que els meus nens experimentessin amb aquestes textures.  Va ser una tarda genial i en vàrem estar parlant dies i dies. En el procés de preparació també hi vaig deixar participar al gran: trinxant la xocolata per fondre-la al microones va tenir l’oportunitat de fer servir la força dels seus dits per partir-la i d’observar canvis en el seu estat, la duresa, l’olor i especialment la temperatura. Tot suma.

Mentre la xocolata barrejada amb aigua es fonia, vàrem clavar una cartolina platejada a la taula perquè no es mogués mentre hi treballés. La seva textura satinada feia que els materials no fossin absorbits i patinessin per damunt la seva superfície. Vaig repartir en potets els materials següents: sucre candi ben fi, sucre moreno, lacasitos de colors, gotes de xocolata blanca i  cargolets de sucre de colors. No va fer falta, però en cas que la xocolata s’hagués solidificat massa ràpid per poder treballar amb ella, teniem a punt un plat-termo amb aigua calenta per mantenir-ne la textura fosa durant més temps.

Al petit, n’hi vàrem posar a la trona i la temperatura calenta i enganxosa de la xocolata fosa li va encantar i la va escampar ràpidament per tota la safata… Quan vàrem veure que s’havia cansat de remenar i la textura ja no el sorprenia, li vàrem tirar unes gotetes de xocolata blanca i el contrast el va fer parar boig. Les seves manetes no paraven de gratar la superfície llefiscosa per intentar atrapar les gotetes sòlides, però patinava massa perquè pogués aconseguir-ho, fins i tot, quan ho provava amb les dues mans juntes… Anàvem de bòlit procurant tirar fotos i evitar que es posés les mans plenes de xocolata a la boca o als ulls. Això sí, s’ho va passar pipa!

El gran, va anar fent al seu ritme: sobre una base de xocolata fosa, va anar agafant les culleres dels pots i es va dedicar a fer una barreja de substàncies i observar com els colors i les formes s’anaven confonent. Picava la barreja, amuntegava materials, els escampava… Va descobrir que podia tirar la xocolata líquida des de dalt i que el regalim que queia cobria lentament les formes de la composició de la cartolina… Quan als potets ja no hi quedaven ingredients, va començar a tocar el pilonet amb les mans i a escampar-lo per la superfície… Un moment de revelació màxima, va ser quan el seu pare no va poder reprimir-se i va agafar uns lacasitos remullats amb xocolata negre i recoberts de perles de xocolata blanca i se’ls va posar a la boca. Aleshores, el nostre fill va descobrir que allò era comestible i, després de provar-ho, prudentment primer, i emocionat després, ho va trobar tant bo que feina vàrem tenir a treure’l d’allà al cap d’una estona! La seva cara de felicitat no tenia preu!

El resultat final del collage tenia una textura similar al Mar d’en Barceló, això sí, mooooooolt més dolç i efímer!

La febre dels gomets

Ahir el meu gran es va llevar amb febre, avui s’ha llevat amb la febre dels gomets. Després d’una dosi d’Apiretal, va passar un dia hiperactiu a casa (de veritat només hi posen paracetamol?). Aquest matí, jo anava lenta (segur que em continua rondant alguna coseta…), i quan arribo a l’estudi me’l trobo d’aquesta manera que veieu a la foto: la porta de l’armari, els dibuixos per pintar dels protagonistes de Sant Jordi i diverses parts de la seva cara decorats amb gomets… No sé com es deu haver enfilat per arribar a la llauna tot sol! I encara no eren ni les 9 del matí! Trucada ràpida al cole: “Avui ja no té res, es troba perfectament. Vindrem tard però compteu-lo per dinar!”
Sorpreses matinals a part, he de dir que des de que el juliol passat vaig proposar-me preparar una activitat senzilla però diferent cada dia per sorprendre al meu fill i per què no s’avorreixi amb la mama, jugar amb gomets a casa ha estat un recurs que hem utilitzat sovint. Vàrem començar a enganxar uns gomets vermells a la porta del moble, però encara li costava massa i jo havia de doblar el paper perquè els pogués agafar amb facilitat . A dies, n’hi ha anat afegint o arrancant algun,  però aquest matí ha pres la iniciativa solet i ha acabat amb tots els gomets grocs i quasi amb els blaus. N’hauré de comprar més! Ja veurem com evoluciona, encara li queda espai…   Altres dies també hem jugat amb gomets amb el nen gegant de cartró i amb nosaltres mateixos, tal com vaig explicar al post, i també l’he animat a combinar gomets i ceres en els seus dibuixos… Pel que he vist aquest matí, aquestes iniciatives ja van donant els seus fruits: cada vegada és més autònom i creatiu, i això m’encanta!