Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Estrenem la tardor

Ja sé que la tardor fa temps que ha començat, però nosaltres, els canvis no ens els fem nostres fins que els experimentem de ple. Per això la pluja de fa un parell de dissabtes va ser fantàstica: perquè inaugurava un canvi de colors, de textures, de cançons, de costums, de fires, de castanyades, de bolets…

Il.lusionats per encetar novetats no vàrem poder esperar a que acabés de ploure per anar a fer un  passeig pel barri. Armats amb impermeables, botes d’aigua i paraigües, tota la familia va baixar al carrer a xipollejar. El gran es va tornar boig! El paraigües no mantenia la verticalitat damunt del cap i servia de poc, de tant entusiasmat com estava intentant esquitxar-nos i saltant per les basses.

La passejada va ser curteta, per por a refredar-nos amb la roba i el cabell molls, però va valdre la pena, perquè vàrem veure gaudir moltíssim els nostres nens. El petit  frisava per baixar a terra fent botets a la cadireta, però com que no el vàrem deixar, reia veient el seu germà saltant i estirava els palmells de les mans ben oberts per poder notar com l’aigua li anava regalimant pels ditets i, ben molles, se les acostava a la cara per notar-ne la fresca sensació de la pluja.

El punt àlgid de la passejada va ser quan vàrem trobar un cargol que creuava la vorera en direcció al centre del carrer. No sabem d’on devia sortir, perquè pels voltants no hi havia cap jardí visible. Ho vàrem considerar com un regal de tardor i ens el vàrem endur cap a casa, per cuidar-lo i aprendre d’ell. El petitet el mirava encisat: no n’havia vist mai cap al natural!

Com que tenim des de fa temps una tortuguera, el cargolet hi està molt a gust i els nens l’observen sovint amb curiositat i li posen les fulletes d’enciam netes cada matí abans d’anar a escola. Tenim, doncs, un nou company!

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Amb el menjar no s’hi juga!

“Amb el menjar no s’hi juga!”.  Em penso que tota una generació hem sentit centenars de vegades com els pares ens repetien aquesta frase fins a la sacietat. Doncs jo penso que sí. Penso que els aliments ofereixen un munt de matissos variadíssims als nens i que cal que els deixem jugar amb ells, a risc d’embrutar-ho tot a una distància d’un metre o dos al voltant del nen.

No sé de quin llibre ho vaig treure, però hi deia alguna cosa semblant a “per a fer pensar al teu bebè, cal que li ofereixis experiències que es percebin per diversos sentits alhora”. Tal com vaig explicar al post “La panera de les olors“, desde que les meus nens han obert els ulls a l’exterior, entre els dos i tres mesets, i han centrat el seu interès en el món que els envolta, he procurat oferir-los experiències que relacionin diversos sentits. I l’hora de preparar el menjar per a la familia és un bon moment per oferir-los experiències d’aquest tipus. No és el mateix el tacte d’un tomàquet, que el d’una patata, ni d’una ceba, ni de l’api, ni de cap fruita. Ni l’olor. Ni el gust. Tots ténen parts diferents: llavors a dins, grans com les de la carbassa, peles rugoses i bonyegudes com els cogombres, peles fines i fàcils de treure com les de la ceba, fulles fresques com l’enciam… La duresa, la temperatura, la suavitat o aspror de la pell, els colors, les fulletes i els tronquets de les fruites i verdures sense pelar, també ofereixen diversitat de matissos. I quan són cuites, també (vegeu el post “Pintem amb purè” o el “Collage de xocolata” i proveu-ho, ja m’ho direu si us ho heu passat bé o no!). També ha estat interessant anar diguent el nom del que els oferia per anar  fixant vocabulari i a poc a poc, anar construint el món que els envolta. M’agradava veure com es posaven contents quan els posava a la tombona i jo em guarnia amb el davantal perquè ja endevinaven de ben petits que vindria una activitat diferent del que estaven acostumats i que els oferiria novetats. Ho he estat fent durant mesos i amb els meus dos nens. Sempre aprofitava (i aprofito) l’oportunitat d’ensenyar-los coses noves…

Aquestes fotos són del meu fill petit, del meu gran no en tinc cap d’aquests moments, com que aleshores no escrivia el bloc,  no tenia necessitat de tirar fotos per il.lustrar els posts… En aquestes imatges, podeu veure com el meu petit juga amb les verdures a la safata de la trona, tallades a daus suficientment grans perquè no pugui empassar-se-les, però d’un tamany que pugui agafar amb facilitat i llepar per trobar-hi el gust. Es nota que s’ho està passant molt bé… Després de tocar alguns aliments, li solo canviar per d’altres perquè noti diferències. Una vegada fins i tot li vaig donar un tall de vedella congelada! Quan en va descobrir la temperatura es va apartar ràpidament i, una vegada vençuda la primera impressió, va anar acostant els ditets a poc a poc. La curiositat abans que res!

El dia més interessant, o que recordo amb més intensitat, de molt llarg, va ser el dia que li vaig deixar a l’abast una dorada fresca. Va ser memorable veure com es sorprenia amb el seu tacte llefiscós i fred, com li patinaven els dits per damunt la seva pell i l’interès amb que tocava les aletes i la cua. Semblava que tingués els ulls a la punta dels dits! Si l’arribo a deixar, crec que hagués estat capaç de fer-li l’autòpsia i tot!

Sens dubte, amb aquesta senzilla activitat, els meus nens des de ben petits han utilitzat i relacionat sensacions amb tots els sentits, fet que els ajuda a crèixer, descobrint el món i passant-s’ho molt bé. I a mi em fa feliç pensar que els estic ajudant a obrir portes…