Sura o s’enfonsa?

Un dels jocs d’aigua que més èxit ha tingut darrerament ha estat combinar materials diversos a la piscineta i veure com es comporten.  A casa, tenim diverses safates amb propostes de joc per anar-les posant a dins  i així anar canviant sovint d’activitat, ja que la piscineta, que no té més de 1’5m de diàmetre, no permet esplaiar-se gaire  més.

Una de les safates, conté pedres blanques i taps de suro, dos materials amb propietats ben diferents que es comporten de manera oposada dins l’aigua. Primer vàrem començar com una endevinalla: “Què creus que farà el tap de suro? Es quedarà a dalt o anirà cap a baix?” “I la pedra?” I al meu gran, després de tres o quatre exemples, no li va costar gaire predir els resultats posteriors. Després, vaig anar introduint altres paraules com “Sura?” o “S’enfonsa?” i més tard, li vaig demanar que agafés un tap en una mà i una pedra a l’altra i digués quina pesa més. Es va quedar pensant, però va tenir clar que “la pedra pesa mooooolt” i tot seguit ho va tirar tot a l’aigua i va veure que els suro surava i la pedra pesava molt i s’enfonsava. També vàrem observar què passava quan posàvem moltes pedres en un sol colador i en l’altre hi posàvem  molts taps de suro i deixàvem anar els coladors al mateix temps i es va sorprendre de veure que el que contenia els taps anava baixant lentament cap a baix sense el seu contingut, que s’anava escampant per l’aigua, mentre l’altre, havia anat al fons ràpidament, mantinguent les pedres al seu lloc…

Ara, hem afegit altres materials a aquest joc i ens dediquem a predir si les culleres, galledes, anelles, figuretes… “Suren o s’enfonsen” i si “pesen molt o no”. Li fan riure especialment els glaçons de plàstic perque quan els tira “s’enfonsen com les pedres” però de seguida “pugen a dalt com el suro”. Un entreteniment com un altre però que l’ajuda a descobrir alguna cosa més dels objectes que l’envolten.

Mentrestant, el petit va boig per intentar agafar alguna cosa que volta per l’aigua i la mama per impedir que s’ho posi a la boca… I així estem tots tres en remull i ben fresquets una estona!

Les nostres transparències

No m’he pogut resistir. Després de tenir a les mans el material de Più e Menos de Bruno Munari (veure el post anterior Transparències) i entendre la bellesa de la proposta, he hagut de provar de fer unes transparències personalitzades.

Seguint el model de l’autor, n’he fet de dos tipus: de translúcides amb un toc de color i d’opaques amb siluetes negres. Una altra classificació que he pogut observar en el material que proposa Munari és la de, per una banda, escenaris senzills de la natura, per una altra, un element que pugui proposar una intriga o amagar una sorpresa, i per l’altra, un personatge capaç de desenvolupar alguna acció sigui humà o no.

Així, a casa, de moment hem fet aquests tres grups que es poden veure a la imatge. Al primer grup, he fet un escenari amb les següents transparències: la silueta negre d’un tronc d’arbre, una copa d’arbre de color verd translúcid, una gespa també en verd translúcid, unes pomes vermelles opaques, unes siluetes d’ocells en negre i la silueta d’una nena també en negre. Tenim doncs, un arbre que pot florir o assecar-se, una nena que pot voler abastar unes pomes i uns ocells que se les poden voler endur o ajudar-la.

Al segon grup, hi podem veure un mar blau transparent del que sobresurten la silueta d’una barqueta, la silueta d’una illa amb palmeres, un sol rogenc translúcid, i un conjunt de peixos petits i un altre de més gran. Amb elles, podem fer arribar la barqueta a l’illa, al capvespre, i fer-hi baixar la nena o el nen i que passi aventures, pot pescar, o podem fer viure aventures només de peixos en el mar.

El darrer grup està format per una silueta de nen, per un camp de turonets verds, per una caseta llunyana i per uns núvols. Podem fer viure aventures al nen buscant la caseta o descobrint què hi pot haver sota uns núvols que poden amenaçar amb una tempesta o amb un sol radiant. Com que totes les transparències de cada grup tenen els elements per separat, es poden combinar entre elles per crear aventures noves, així els ocells poden guiar als nens a la caseta, i trobar-hi pomes màgiques que els transportin a una illa…

Són molt fàcils de fer. Les translúcides les he fet posant paper de cel.lofana dins plàstic de laminar de tamany Din-A5 i les de siluetes opaques amb  retalls de cartolina negra també plastificada. Tot plegat vaig tardar a fer-les un xic més d’una horeta i la veritat és que a la prova de projecció que he fet es veuen força bé. Em fa molta il.lusió estrenar-les. Segur que ho farem aviat. I estic segura que n’aniré fent més, segons els gustos dels nens, a mesura que vagin siguent ells els narradors de les històries…

Pastís de galetes a capes

És un pastís de galetes que, com que està fet a capes, el poden fer els nens  molt fàcilment i s’ho passen molt bé, a part de que, com sempre, aprenen un munt d’accions que es fan a la cuina i que poden aplicar en moltes altres activitats. Així, aprenen la força que cal fer per trencar un ou, per batre’l sense que es vessi per les vores del bol, com la duresa de la mantega va canviant a mesura que va entrant en calor, com les galetes s’estoven una vegada absorbeixen els líquids, etc. Tot un esforç de precissió manipulativa i d’observació dels fenòmens del seu entorn. Tot suma, com dic jo.

Per a fer el pastís cal batre tres ous en un bol, afegir-hi tres cullerades soperes de sucre candi (així no queda la crema granelluda), una de xocolata en pols, 125 gr. de mantega i barrejar bé fins aconseguir una pasta força líquida. Cal tenir a punt unes quantes galetes (millor quadrades) i en un plat un xic de suc de taronja i anar-hi sucant pocs segons les galetes perquè quedin molles però encara consistents per anar muntant-les en capes sense que es trenquin.

S’han d’anar alternant en un moltlle capes de les galetes sucades en suc de taronja amb capes de la pasta d’ous, sucre i mantega i acabar amb una de la pasta que decorarem com ens vingui de gust. Una vegada acabat, cal desar-ho a la nevera un parell o tres d’horetes perquè solidifiqui. Si ho proveu, ja veureu com els nens s’ho passen molt bé fent-lo i a més, quan el proven, se’n llepen els dits. És fantàstic per una festa infantil!

A les imatges, podem veure el meu gran aquest gener passat, acabats de fer els dos anyets, fent el pastís: les rastres sospitoses dels seus llavis i del davantal delaten que li ha encantat fer aquesta activitat per diversos motius…

Animalets de roba per a bebès

Aquests varen ser els primers animalets que va tenir el meu gran i hi va jugar moltíssim! Són ben fàcils de fer. Només cal trobar una roba amb estampacions d’animals i retallar-ne el contorn de cadascun, posar-lo a l’inrevés al damunt d’una altra roba i cosir-ne els contorns junts deixant un petit espai per fer-hi passar el farciment. Després ho vaig sobrefilar tot, ho vaig girar i omplir. Per acabar, només cal cosir a mà el foradet i ja està.

Aquests animalets poden servir per a fer un mòbil per a l’habitació o per enganxar en un paisatge de roba amb velcros (la meva idea inicial) però com que em va fer il.lusió regalar-los al meu gran tan bon punt vaig tenir-los acabats i li varen agradar tant, que ja no en vaig fer res més.

Aquí deixo una imatge del petit, que també s’ho passa molt bé jugant amb ells: els apilonem, els posem en fileres, diguem el seu nom, imitem el so del seu crit, els posem i traiem del pot de llauna perquè se’n vagin a dormir i es llevin al matí, i fins i tot, alguna vegada, quan el gran ve a jugar amb nosaltres els prepara el menjar amb plat, got, forquilla i la fruita o verdura preferida de cada animal. Els elefants mengen pomes, els tigres tomàquets, els rinoceronts enciam… i així es fan forts i grans!    😉

Activitats del juliol passat

Alguna vegada he explicat que el juliol passat (2011) jo estava embarassada de set mesos llargs i que el meu fill gran tenia un anyet i mig acabat. Tenia un sentiment de que se’ns estava acabant el temps d’estar junts perquè  el germanet estava a punt d’arribar. Per això no el vaig voler dur al casalet, tot i que em feia por que s’avorrís estant tantes hores a casa amb les joguines de sempre, sabent que a l’escola bressol que va s’ho passa súper-bé i que sempre hi té propostes engrescadores. Vaig anar cap a la biblioteca del barri i vaig tornar a casa amb un munt de llibres amb activitats per a nens. Vaig llegir i llegir, i va arribar un moment que ja no sabia si les activitats les havia trobat, vist a la llar d’infants o si en la meva ment havia ajuntat propostes diferents…  Semblava que al meu cervell s’hagués encès la llum de la demència i tot anava sempre en la mateixa direcció!

El fet és que vaig acomplir el meu propòsit: cada dia de juliol vaig oferir una activitat-sorpresa diferent al meu fill, perquè trenqués la rutina de sempre fer anar les mateixes joguines.  Habitualment es trobava la proposta a la tarda, quan es llevava de la migdiada, i no calia que fóssin extranyíssimes, només que a casa no se les esperés. Per al meu gran, qualsevol cosa diferent era motiu d’alegria i participació. Els somriures que em dedicava n’éren el millor testimoni i la millor recompensa…

Com que se m’està tirant el temps a sobre i no puc acabar d’escriure els posts que m’havia proposat de l’estiu passat, passo a fer-ne una llista per si algú en pot extreure alguna idea interessant per a fer amb nens d’un a dos anyets, i si tinc temps, més endavant ja ho aniré redactant.  Moltes d’aquestes activitats les vàrem fer diversos dies i aquest estiu també en repetirem moltes d’elles i intentaré que el petitó també hi participi en la mesura que pugui… Aquí va la llista, doncs:

  1. Pescar glaçons de colors, animalets, o diversos objectes.
  2. Pintar-nos la cara.
  3. Fer animalets amb plastelina o i escuradents.
  4. Bufar per una palleta per aprendre a fer bombolles.
  5. Fer un caminet amb taps i passar-hi pel mig.
  6. Anar a veure trens a l’estació.
  7. Retallar fulls de colors  o de diaris.
  8. Estripar tires de diaris.
  9. Classificar peces de fusta per colors en safates.
  10. Enganxar gomets a parts del nostre cos i del d’un nino.
  11. Pintar amb guixos a terra o a una pissarreta.
  12. Fer puzzles de cartró.
  13. Jugar amb fang.
  14. Jocs d’aigua a la piscineta inflable amb envasos diversos.
  15. Paneres de tresors diverses.
  16. Completar dibuixos amb enganxines.
  17. Jugar amb textures d’aliments crus i cuits.
  18. Fer un collage amb retalls de papers i cola en barra.
  19. Vestir o desvestir el nino de cartró.
  20. Aparellar mitjons de colors.
  21. Fer diàlegs de titelles.
  22. Pintar amb ceres sobre paper i cartró.
  23. Explicar contes als ninots de peluix.
  24. Fer un camí de textures al passadís.
  25. Fer bombolles de sabó.
  26. Fer ritmes amb tapes d’olles.
  27. Pintar una capsa de cartró amb retoladors.
  28. Construir una caseta de cartró.
  29. Jugar amb pilotes de diversos tamanys.
  30. Fer castells de sorra.
  31. Jugar amb pinces d’estendre roba…

Durant l’agost, vàrem repetir moltes activitats i en vàrem incloure més, especialment a l’aire lliure, perquè el pare treballava en jornada intensiva i a les tardes podiem fer moltes coses en familia: anar a la platja i fer castells de sorra, recollir tresors per les vies verdes, anar als parcs… També el vàrem fer participar en tasques de la llar en la mesura que podia. Es sentia molt orgullós de saber posar la seva roba bruta al cossi, d’ajudar-me a regar les plantes, de buidar el rentaplats, d’omplir la rentadora i de posar el seu bibi buit damunt la taula. Li encantava sentir-se gran!

I com que venia un germanet, vàrem comprar un nino-bebè per anar-lo entrenant a que fés les mateixes accions que jo hauria de fer amb el petit: canviar bolquers, banyar-lo, acaronar-lo, explicar-li contes, donar-li bibis, cantar cançons, etc. Això ens va anar molt bé per mantenir-lo ocupat i fer que se sentís útil, gran i important a la familia, enlloc de sentir-se abandonat i tenir gelos del germanet, mentre jo dedicava temps al petitó.

Després de tot, vàrem passar un estiu força divertit!

Amb el menjar no s’hi juga!

“Amb el menjar no s’hi juga!”.  Em penso que tota una generació hem sentit centenars de vegades com els pares ens repetien aquesta frase fins a la sacietat. Doncs jo penso que sí. Penso que els aliments ofereixen un munt de matissos variadíssims als nens i que cal que els deixem jugar amb ells, a risc d’embrutar-ho tot a una distància d’un metre o dos al voltant del nen.

No sé de quin llibre ho vaig treure, però hi deia alguna cosa semblant a “per a fer pensar al teu bebè, cal que li ofereixis experiències que es percebin per diversos sentits alhora”. Tal com vaig explicar al post “La panera de les olors“, desde que les meus nens han obert els ulls a l’exterior, entre els dos i tres mesets, i han centrat el seu interès en el món que els envolta, he procurat oferir-los experiències que relacionin diversos sentits. I l’hora de preparar el menjar per a la familia és un bon moment per oferir-los experiències d’aquest tipus. No és el mateix el tacte d’un tomàquet, que el d’una patata, ni d’una ceba, ni de l’api, ni de cap fruita. Ni l’olor. Ni el gust. Tots ténen parts diferents: llavors a dins, grans com les de la carbassa, peles rugoses i bonyegudes com els cogombres, peles fines i fàcils de treure com les de la ceba, fulles fresques com l’enciam… La duresa, la temperatura, la suavitat o aspror de la pell, els colors, les fulletes i els tronquets de les fruites i verdures sense pelar, també ofereixen diversitat de matissos. I quan són cuites, també (vegeu el post “Pintem amb purè” o el “Collage de xocolata” i proveu-ho, ja m’ho direu si us ho heu passat bé o no!). També ha estat interessant anar diguent el nom del que els oferia per anar  fixant vocabulari i a poc a poc, anar construint el món que els envolta. M’agradava veure com es posaven contents quan els posava a la tombona i jo em guarnia amb el davantal perquè ja endevinaven de ben petits que vindria una activitat diferent del que estaven acostumats i que els oferiria novetats. Ho he estat fent durant mesos i amb els meus dos nens. Sempre aprofitava (i aprofito) l’oportunitat d’ensenyar-los coses noves…

Aquestes fotos són del meu fill petit, del meu gran no en tinc cap d’aquests moments, com que aleshores no escrivia el bloc,  no tenia necessitat de tirar fotos per il.lustrar els posts… En aquestes imatges, podeu veure com el meu petit juga amb les verdures a la safata de la trona, tallades a daus suficientment grans perquè no pugui empassar-se-les, però d’un tamany que pugui agafar amb facilitat i llepar per trobar-hi el gust. Es nota que s’ho està passant molt bé… Després de tocar alguns aliments, li solo canviar per d’altres perquè noti diferències. Una vegada fins i tot li vaig donar un tall de vedella congelada! Quan en va descobrir la temperatura es va apartar ràpidament i, una vegada vençuda la primera impressió, va anar acostant els ditets a poc a poc. La curiositat abans que res!

El dia més interessant, o que recordo amb més intensitat, de molt llarg, va ser el dia que li vaig deixar a l’abast una dorada fresca. Va ser memorable veure com es sorprenia amb el seu tacte llefiscós i fred, com li patinaven els dits per damunt la seva pell i l’interès amb que tocava les aletes i la cua. Semblava que tingués els ulls a la punta dels dits! Si l’arribo a deixar, crec que hagués estat capaç de fer-li l’autòpsia i tot!

Sens dubte, amb aquesta senzilla activitat, els meus nens des de ben petits han utilitzat i relacionat sensacions amb tots els sentits, fet que els ajuda a crèixer, descobrint el món i passant-s’ho molt bé. I a mi em fa feliç pensar que els estic ajudant a obrir portes…

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Llibre acordió

Continuo sota la influència de l’esperonadora hiperactivitat creadora que m’ha sortit després de la xerrada-mostra de llibres que vaig explicar al post anterior “Llibres per a gatejar”. Una creadora que em va impressionar va ser Kveta Pakovska, una autora que també treballa llibres amb solapes, finestretes i de gran riquesa visual. El que vaig veure en directe d’ella va ser el seu llarguíssim llibre-acordió titulat “Couleurs du jour”, que gairebé  anava de punta a punta de l’aula i que em va semblar fascinant.

Pensant en com fer un llibre-acordió de colors bonics per als meus nens (amb el tema del disseny ja no goso atrevir-me), vaig recordar que tenia, de fa molts anys, una col.lecció de cartes amb símbols ancestrals que combinava colors ben brillants i cridaners amb figures geomètriques bàsiques. Les vaig buscar ahir a la nit i vaig començar a enganxar-les unes amb les altres per fer el nostre acordió particular. Aquest matí, amb el petitó estirat a terra sobre una manta, amb joguines al seu voltant per potenciar el moviment, he continuat enganxant les cartes. En un moment que m’he despistat, un costat de la tirallonga d’imatges ha caigut a terra i ha cridat l’atenció del meu petitó. Fins ara, només havia fet quatre o cinc vegades la volta, però avui, per poder arribar al llibre-acordió, ha fet una croqueta sencera fins a tenir-hi accés, mentre jo, bocabadada, he anat a buscar corrents la càmera per immortalitzar el moment. No sé si l’autora va pensar que podria estimular als nens al gateig, jo ara, n’estic segura.

Pel que fa al meu gran, com que està a l’edat de conèixer els colors i les formes, penso que també li agradarà descobrir les imatges al seu aire, i si vol, també podem jugar junts dedicant-nos a buscar relació entre les imatges de les il.lustracions, fer jocs de memòria, potenciar la concentració, etc.  “On és el quadrat gran? Quina forma té a dins? De quin color és? On hi ha un quadrat petit? Quina forma l’envolta? On hi ha una altra carta de color verd? On hi ha una figureta vermella? On trobem més cartes blaves?… Segur que hi descobrim un munt de possibilitats de joc! Aquesta tarda ho veurem…

El nen gegant de cartró

Que complicat va ser fer estar quiet a un nen d’any i mig el temps necessari per resseguir la seva silueta en un cartró! Sobretot perquè té un munt de pessigolles!
Com ja he explicat, el juliol passat vaig buscar activitats diferents a les joguines convencionals perquè s’ho passés bé a casa, i una d’elles va ser crear un nou company de jocs amb el que vàrem practicar diverses activitats.
L’elaboració no va ser fàcil perquè el meu fill no hi va col.laborar gaire. Malgrat li vaig explicar, carregada de paciència, que duraria poc, que la mama passaria un retolador pel seu voltant per fer un dibuix d’un nen igual d’alt que ell, que després el pintariem i que més tard hi podriem jugar. Doncs bé, no va ser possible, tenia massa pessigolles i massa ganes de veure què estava fent. El resultat: el cap petit, les cames tortes i els braços gairebé inventats, i com que ho vaig fer tot directament amb retolador, vaig poder arreglar ben poca cosa. Una vegada vàrem acabar de pintar-lo entre tots dos, vaig retallar-ne el contorn perquè no es veiés que a un any i mig, el meu fill no diferenciava gens el dins i el fora del dibuix, i després ho vaig plastificar amb airon-fix. Quan es va despertar de la migdiada, es va posar molt content en veure el nen acabat!

A partir d’aquí, vàrem anar fent, al llarg de tot l’estiu, activitats diverses amb ell. Primer assenyalàvem parts del seu cos i dels nostres i s’adonava de que tots tenim el mateix. Però el que més li agradava era clavar gomets de colors a diferents llocs  del nino, de mi i d’el seu propi cos. M’explico: “A veure si saps posar un gomet verd al nas del nen”, li deia, per exemple. “I ara a la mama”, continuava. “I a tu, que te n’hi poses un?”. I reia com un boig quan ho feia bé i s’adonava que tots teniem nas, i ens abraçàvem, acabant sovint en un atac de pessigolles… Hi vàrem jugar un munt de dies, i sense adonar-nos-en, va anar aprenent a clavar i desclavar gomets, a conèixer els colors bàsics, i a saber on tenim les principals parts del cos.

Una altra activitat més complicada va ser ensenyar-li a posar roba al nen de cartró. Una samarreta ben ampla, uns pantalons de xandall curts del seu pare, uns mitjons i una gorra, i a posar i treure… Quina feinada per unes manetes tan petites! Cal dir que jo l’ajudava força i que el nino quedava bastant rebregat.

Ara, aquest abril, deu mesos més tard de quan el vàrem fabricar, el cartró ha perdut la rigidesa inicial i les extremitats tenen gairebé tants plecs com un acordió, però encara hi juga de tant en tant, tal i com es pot veure a la foto d’aquí al costat. No està gens malament per un retall de cartró!

Next Newer Entries