Mil cares divertides

mil cares divertides 01fRecordeu el Llibre de cares que vaig fer per als meus petits aquest Sant Jordi passat? Doncs, els fulls del llibret original els vaig guardar i ens ha servit per fer un munt de cares divertides amb elements de la natura o pintades amb retoladors.

mil cares divertides 01zEl primer dia que vaig treure aquestes pàgines plastificades, va ser a la sobretaula d’un dels nostres dies de pícnic. Com que havíem, com és costum nostre, fet un recorregut per la zona buscant tresors i observant-los detingudament, només vaig haver de desar les cares buides d’expressió damunt la pedra en què havíem dinat i posar al costat la capsa amb el que havíem recollit… El joc està servit si se’ls esperona amb frases del tipus: “Pobrets… No tenen cara… I si busquem ulls, nas i boca a la capsa i els en posem?”. La curiositat i ganes de provar els pot. I m’encanta!

mil cares divertides 01cA casa, també n’hem fet una variant: pintar les cares amb retoladors de pissarra blanca. Només cal tenir tovalloletes humides a mà per anar esborrant els dibuixos abans no es sequi massa aviat la tinta i costi d’esborrar.

mil cares divertides 01bmil cares divertides 07A part de l’exercici de creativitat que es fa en configurar el rostre dels personatges i de practicar el dibuix, amb el gran, és una excusa per parlar d’emocions: “El pirata està enfadat perquè el seu germà li ha agafat el cotxe”, “Avui estan tots contents”, “El mariner té por dels taurons”, de manera que, a més, donem l’entrada a diverses històries que esperonen la nostra imaginació…

mil cares divertides 08I amb el petit, és una excusa per practicar i reconèixer les parts de la cara i comparar-les amb les nostres, cosa que també va entenent quan practica amb el trencaclosques de cartró que vaig fer per al gran fa molt de temps, i que encara conservem força sencer.

mil cares divertides 01

Joc de miralls

juego de espejos hervé tullet 01Desde sempre hem tingut debilitat pels miralls. Ja des de ben petit, el meu gran en tenia un a la Panera dels Tresors i el meu petit en tenia un de ben gran i tou penjat a la sala de jocs, a la seva mida. I tots dos s’hi miraven i tocaven embadalits els nens dels miralls. I també hi parlaven a la seva manera, per això diuen els experts que els miralls potencien la comunicació en els bebès. Això sí, la primera vegada de veure’s al mirall del rebedor, no va ser tant plaent, ja que tots dos varen plorar en veure la mama amb un altre nadó als braços…

Més endavant, el magnífic calidoscopi gegant de la llar d’infants dels nens els va ajudar a descobrir-se des de tots els angles i veure la seva imatge multiplicada moltes vegades i en diferents tamanys: un aprenentatge fantàstic! I com que una cosa porta a l’altra, i les ganes de conèixer van creixent,  vàrem decidir que a casa també volíem un mirall per jugar i ara fa un anyet i mig, vàrem decidir incorporar un mirall tou a les nostres “eines d’experimentació”. Pels que sou nous lectors, podeu llegir com ens ho vàrem passar de bé i tot el que vàrem fer la tarda que els el vàrem ensenyar el mirall als nens, en aquesta entrada anomenada Distorsions.

Per altra banda, l’atzar va fer que els nostres fills, ara fa un anyet, trobessin un mapa dins una ampolla i que aquest els portés a trobar un tresor pirata  😉 composat d’uns llibres, uns ninotets i unes monedes de xocolata. Si voleu llegir com va anar aquesta troballa, podeu fer-ho en aquesta entrada anomenada El tresor dels pirates.

juego de espejos hervé tullet 04

Doncs bé, un dels llibres del tresor trobat és del que vull parlar avui: es tracta de Juego de espejos d’Hervé Tullet, editat per Kókinos.  Hervé Tullet és un ilustrador francès del que tenim diversos llibres i que ens encanta perquè el que proposa són experiències molt interessants. Nosaltres, quan puguem, us anirem explicant les que ens hem fet nostres.

Juego de espejos, és unllibre-joc en dos únics colors: el platejat i el negre. Ja des de les cobertes, és una invitació a la contemplació de l’autoimatge, matissada per il.lusions òptiques en moviment. Aquesta, està troquelada amb un rectangle central que, a mesura que van avançant les pàgines, va reduint les seves dimensions fins arribar al mig del llibre, moment en que es transforma en un cercle que va augmentant de dimensions fins a la tapa posterior.

Combinat amb els atraients forats a través dels quals es veu la part del darrera del llibre, hi ha formes geomètriques rectangulars o circulars de diversos tamanys, freqüència i estampats que juguen a crear il·lusions òptiques curiosíssimes, que es veuen potenciades pels reflexos de les pàgines-mirall.

juego de espejos hervé tullet 05Al meu gran ja li va agradar, però ja preferia llibres amb històries, en canvi, el petit el va explorar fins a la sacietat. Assegut a la meva falda, i ben reclinats al sofà, moltíssims vespres d’aquest hivern passat obríem el llibre i buscàvem jugant els nostres reflexos, ara en una pàgina, ara en una altra, ara junts i ara separats, segons com orientéssim les planes del llibre i les féssim reflectir les unes amb les altres, i amb elles els objectes del fons. Havíem passat moltes estones jugant a TAT amb el llibre, entre rialles de complicitat… Encara ara, de tant en tant l’agafa i me’l porta, per mirar-lo junts.

Per si teniu nens petits, i us ve de gust fullejar el llibre i explorar-lo amb ells, deixo l’enllaç al catàleg de les biblioteques públiques AQUÍ. Estic segura que us sorprendrà.

Llibre de cares

llibre de cares 02Demà és Sant Jordi i, igual que vaig fer l’any passat amb el “Llibre o tríptic“, “Llibres per a gatejar” i “Llibre acordió“, he volgut fer a mà algun llibre per als meus petits. Aquest any ha estat un “Llibre de cares”.

La idea d’aquest llibre es remunta a la meva infantesa, quan em varen regalar uns llibres per aprendre a fer d’espies que em varen agradar molt. Un d’ells proposava fer un llibre d’identificació policial amb trets distintius de cares ben diverses i organitzats en tires per composar, amb la seva combinació, molts models de cares per identificar sospitosos. Als meus vuit anyets o nou, el vaig fer amb folis i va quedar fet un nyap, deixant-me una espineta clavada que fins ara no he arrancat.

llibre de cares 04

Doncs bé, la setmana passada m’hi vaig posar i en un parell de vespres el vaig tenir acabat. Ja fa temps vaig trobar en un basar un quadernet amb un munt d’adhesius d’ulls, nassos i boques diferents i els vaig retallar. D’entrada, volia dibuixar-los jo, però ja que els tenia, els vaig aprofitar.

llibre de cares 06Vaig retallar divuit cartolines de la mateixa mida i hi vaig traçar dues ratlles horitzontals a cadascuna de manera que hi quedessin tres tires marcades. A la tira de dalt hi vaig anar clavant els ulls a prop de la divisió de baix per poder dibuixar celles a la part de dalt. Els nassos els vaig anar clavant centrats i les boques, ben aprop de la divisió superior per  tenir espai per dibuixar les barbetes i els òvals de les cares. Una vegada tot clavat, ho vaig portar a tallar i enquadernar.

llibre de cares 03

Amb les cartolines ben arrenglerades, vaig anar dibuixant amb retolador la forma de les cares. El secret està en dibuixar la primera cara i, a partir d’aquí, anar girant les tires d’una en una i començar a dibuixar la cara de sota continuant la marca del final de la cara superior. Tan se val la forma que li donis, el que és important és que els punts d’unió entre tires  coincideixin. Amb paciència, vaig anar perfilant totes les cares. Després, hi vaig anar afegint més detalls: a la primera tira, alguna línia d’expressió a sota els ulls, algunes celles i la part superior d’unes orelles; a la segona tira, el final de les orelles, alguna marca de galtes rodones o pòmuls enfonsats; i a la tercera, barbetes i marques al voltant dels llavis. Em vaig deixar portar…

llibre de cares 05El resultat, aquest que veieu: divuit cares dividides en tres tires que, combinades entre elles, creen ganyotes impensables i expressions divertides o terrorífiques. La idea que tinc és que, a part de mirar-les, siguin una excusa per parlar de les expressions que tenen i les emocions que transmeten i anar practicant vocabulari sobre els diversos trets distintius dels personatges i aprendre a reconèixer-los en les persones del seu entorn. Ja friso per veure com reaccionen quan els el regali demà.

[Entrada actualitzada el 16 de novembre de 2013]

Els va encantar! Després d’esmorzar, just abans d’anar al cole i a la feina, els el vaig ensenyar. El vaig posar damunt el sofà, ben recolzat perquè les tires no es desquadressin i els vaig ensenyar com funcionava això d’anar passant aleatòriament les tires. A cada cara nova que apareixia, el meu gran deixava anar una riallada encantat i el petit s’anava assenyalant els ulls, la boca o el nas, en funció del que anaven canviat de les imatges que anaven veient.

Com que és un llibre fràgil -hagués hagut de posar cartró més dur a la base perquè servís de suport-, el tenim endreçat i només surt de tant en tant i cada vegada constitueix un èxit renovat i aclaparador. Em sento molt orgullosa d’haver-los pogut construir aquest regal i que els hagi agradat tant!

Dibuix de familia pintat

dibuix_familia_01Tot va començar en una de tantes sessions compartides de dibuix a la pissarra del passadís de fa uns mesets. Vaig dibuixar una espècie d’autorretrat meu i del pare,  i el meu gran, tan bon punt ens va reconèixer els trets distintius (el pare, amb perilla, patilles i ulleres de pasta, i jo, amb cara rodona, llavis fins i cabell espellofat) va anar a guixar-nos ulls i boca de tal manera que em va preocupar. Després, vaig veure que també ho va fer amb un dibuix que vaig fer d’ell i del seu germà. Vaig tirar unes fotos amb el cor encongit i les vaig ensenyar a una companya de feina que enten de dibuixos infantils per si m’havia d’alarmar. Em preocupava que estigués amagant sentiments de ràbia per haver-nos de compartir amb el germanet, ara que tothom troba que fa tanta gràcia.

La companya em va tranquil.litzar i em va dir que mentre no fos capaç de reproduïr la figura humana, no tenia massa consciència d’on situar les parts i que no m’havia de preocupar a menys que a partir dels quatre-cinc anys ho repetís. Em va dir que millor que m’ho agafés pel costat positiu i que cregués que ens havia pintat ulls i boca d’aquella manera perquè són les nostres parts més comunicatives…

dibuix_familia_02

dibuix_familia_03

L’explicació em va semblar molt bé i vaig voler provar un altre dia repetint els dibuixos familiars a la pissarra i mirant com reaccionava. Aquesta vegada, va ser una altra cosa, de manera que ara penso que tot plegat va ser un fet casual que vaig interpretar a la tremenda. Es va dedicar a pintar amb menys contundència les nostres cares i quan li vaig preguntar perquè ens pintava tant els ulls i la boca ens va contestar amb un senzill “perque m’agrada”.

dibuix_familia_04

El vaig abraçar alleujada i vàrem continuar l’activitat d’una manera ben relaxada, compartint, com sempre, pissarra, retoladors i dibuixos variats,   fent carreteres amb normalitat i pintant algunes lletres. El germanet, entretingudíssim amb tapar i destapar retoladors, guixava tot el que podia i esborrava el que no podia pintar,  i a més, provava de pintar les parets a les que, sortosament, hi haviem posat una capa de làtex per protegir-les. Però aquesta vegada em sentia tan alleujada i feliç que, de veritat, una pintadeta no m’hagués importat… Pintar-nos les cares s’està convertint en un clàssic de la pissarra de casa i així, a més de divertir-nos, aprenem a reconèixer les nostres característiques personals.