Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Botons ballarins

Fa prop de trenta anys (tampoc cal especificar…), els Reis em varen portar una joguina molt especial: el Cheminova4. Per als més jovenets, us diré que era un laboratori de química en miniatura: un fogonet, tubs d’assaig, un matrau, pipetes, tires reactives, un munt de potets plens de substàncies de colors i un llibret d’instruccions. Recordo que hi tenia l’accés restringit i que només podia jugar-hi quan el meu pare, que és químic, m’ajudava a fer experiments. Suposo que per això sempre he trobat que va ser un regal súper-atractiu. L’altre dia a les golfes de casa dels meus pares el vaig trobar i espero que algun dia els meus fills en puguin gaudir…

El primer experiment que vaig fer amb el meu pare va ser molt senzill: posar damunt un full de paper tres “paletas medidoras” (tal com deia al llibret) de llimadures de ferro i tres més de sofre d’un bonic color groc. S’havia de barrejar tot i, mentre aguantaves el full amb una mà, apropar un imant per sota amb l’altra. Vaig al.lucinar amb els dibuixos que feien les llimadures de ferro en acostar-se als diversos camps magnètics!

Doncs bé, moguda per la il.lusió d’oferir als meus fillets una experiència similar, vaig recórrer un supermercat buscant una capsa de plàstic dur on tancar les llimadures de ferro i, vés per on, la que em va semblar més adequada va ser una de Ferrero Rocher! Una vegada buida, vaig posar-hi llimadures de ferro que em varen regalar encantats a una ferreteria, ho vaig barrejar amb perforacions de folis de colors i hi vaig afegir 10 botons metàl.lics amb fils de colors cosits com si fossin una cua. Vaig segellar la capsa amb la pistola de cola i hi vaig afegir un ribet de cinta americana per assegurar-me que no hi hagi fuites.

Va ser molt divertit veure com els meus petits arrossegaven diversos tipus d’imants per la superfície de la capsa i es sorprenien del moviment que hi havia a dins. Si posaven l’imant per sota, els botons ballaven alegrement, mentre estiraven  la cueta de color, i si posaven l’imant per sobre, a poc a poc, les llimadures de ferro anaven pujant cap a dalt per enganxar-se a l’imant i fer-se cada vegada més grans.

De moment, no cal plantejar-se grans idees sobre el magnetisme, que observin i juguin lliurement amb les propostes que els vaig fent, que les explicacions arribaran quan en tinguin l’edat…

Distorsions

No em puc resistir a explicar-vos el que vàrem fer ahir diumenge a la tarda. Va ser una estoneta curta, però el meu gran s’ho va passar tant bé que semblava que havia embogit d’esverat que estava…

Feia temps que anava al darrera d’un mirall tou perquè el poguessin tenir a la seva habitació sense perill, però una vegada vaig tenir-lo a les mans, vaig decidir no clavar-lo a la paret per poder incorporar-lo al material d’experimentació que tenim i aprofitar la seva flexibilitat per diferents activitats. Vaig protegir-ne les arestes i els costats amb cinta americana i li vaig presentar al meu gran quan estava acabant de llegir un conte a la seva tauleta.

Sense dir res, li vaig posar al davant i es va veure normal, però quan el vaig començar a corbar lentament, primer de manera horitzontal i còncava i després horitzontalment però de manera convexa, per  tot seguit fer el mateix amb l’eix vertical, es va quedar bocabadat. Mirava la seva pròpia imatge com s’anava deformant i es posava a l’inrevés. No entenia res, però es va esverar moltíssim i va començar a donar cops al mirall perquè no anava com està acostumat!

M’afegeixo jo a la part del davant del mirall, de manera que també em vegi amb deformacions estranyes i es posa a riure. També hi afegim el petit de casa i es veuen tots dos en postures ridícules. Riu, però no sap ben bé què passa i per esbrinar-ho, se’n va cap a l’altre costat del mirall a veure què hi ha. Res de res. No es veu res i no entén res. “No va”, ens diu… Juga, riu, mira, pica, em persegueix per la sala per agafar el mirall i quan el té, el rebot a terra, l’observa i el trepitja perquè deixa de ser interessant.

A continuació, poso el mirall perpendicular a la meitat del meu cos  i procuro que ell estigui davant meu, veient-me mig cos i el seu simètric reflectit al mirall  (qui no ha fet mai veure que pot volar quan n’ha tingut oportunitat!). De cop i volta, el seu món torna a estar a l’inrevés: la seva mare té dues llengües que no para de moure a la velocitat d’un molí. També té dos nassos i de tant en tant té dos ulls molt junts o en té quatre, per no parlar de la boca que no para de fer ganyotes! M’aparto, m’acosto, i no para de riure!

El poso planer sobre la tauleta i hi poso una caseta que hi queda reflectida. “Mira, has vist? Quantes casetes hi ha?”. “Dues”, tant normal. Aixeco i abaixo la caseta del mirall i el que queda atrapat amb el joc és el petit que no sap quina caseta agafar amb les seves mans. Es decideix per la de sota, però és clar, no pot agafar-la, i ha d’esperar que li donem la de veritat.

La darrera experiència que proposem al meu gran és quan li poso el mirall vertical davant seu i li pregunto, assenyalant la imatge: “Has vist? La cuina és aquí!” I es gira per comprovar que la cuina de veritat no ha canviat de lloc. “I doncs? Quantes cuines hi ha?” “Dues”, torna a dir. I toca la del mirall com per veure si existeix. “I a quina aniràs a beure aigua quan tinguis set?” Es gira, i ens assenyala la de veritat. No és tan fàcil enganyar-lo…

Hem d’endreçar el mirall i reservar-lo per un altre dia… Se’ns està esverant massa el personal. El nostre gran l’agafa i el mou per tota la sala, hi dona cops, el torça i riu entusiasmat… Se’ns està tornant un bordegassot de quasi dos anyets i mig!

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Cartes amb paper de regals

Sempre que rebo regals, procuro guardar sense trencar el màxim de tros de paper per conservar-ne els dibuixos. Pel naixement del meu petit, vaig rebre regals preciosos embolcallats en unes xulades de papers… A les fotos, podeu veure els jocs de cartes que he fet dels gossets i dels nens del món.

Els nens del món, estaven dibuixats dins quadrats de la mateixa mida, de manera que transformar-los en cartes del mateix tamany va ser molt senzill, només va caldre retallar els quadrats i plastificar. En canvi, els gossets, estaven repartits sobre un fons groc, i com que cada gosset tenia un tamany diferent, vaig haver d’enganxar-los sobre un requadre de paper blanc per uniformar la mida i plastificar després. 

El resultat, és que tinc dues baralles de cartes que agraden molt al meu gran. Li hem ensenyat a jugar de la següent manera: posem totes les cartes girades al centre d’una superfície i les barregem bé. Aquesta operació ja li agrada per ella mateixa! I anem agafant una carta cadascun dels jugadors per ordre. Fins i tot li donem una carta al petit de casa que, no entén res de res, però riu satisfet d’estar amb nosaltres. El primer jugador que té al seu pilonet dues cartes iguales, és el guanyador i se li fan grans festes. El meu gran acaba fent festes tant si guanya com si no, el cas és celebrar-ho…

Més endavant ja trobarem noves maneres de jugar, però ara, ens va bé fer-ho així, perquè hem trobat una nova manera d’estar junts, efectiva, portàtil, econòmica, ecològica, que potencia la comunicació i que ens ho fa passar molt bé!

Recepta de pintura de dits per a nadons

Fa temps va caure a les meves mans una recepta per fabricar pintura de dits per a nadons. Gens tòxica, i com que el meu petit té vuit mesets acabats de fer, vaig voler-la fer a casa perquè tingui contacte amb la pintura. Tinc tantes ganes de veure els meus dos petits artistes en acció! Com que per a fer-la, cal posar una olla al foc, vaig pensar que la podriem fer amb el meu gran perquè pogués fer pastetes i practicar així un xic amb les habilitats culinàries. Així tots dos nens tindrien una activitat interessant per fer, adaptada a l’edat de cadascú.

Diumenge passat ens hi vàrem posar: La mesura de la que partim és un got. Per una banda, es posen a bullir dos gots d’aigua en una olla. Mentrestant, cal barrejar mig got de farina de blat de moro amb tres quartes parts d’un altre got d’aigua freda i reservar el quart que en queda. Quan l’aigua bulli, cal abaixar un xic el foc i abocar-hi la barreja d’aigua i farina i anar barrejant fins que quedi esponjòs i sense grumolls. Val a dir que tardes una estoneta i que la paciència del meu gran es va anar esgotant mentre jo anava remenant… Per què vagi siguent conscient dels canvis del seu entorn i per amenitzar un xic l’espera, li vaig fer observar  que de l’olla en sortia fum i em va dir, amb tota naturalitat, com si tingués al davant el plat de sopa del sopar, “crema molt, no tocar”. Un detall que em va omplir d’orgull i de sorpresa va ser quan li vaig fer observar que la barreja de dins l’olla feia bombolletes que esclataven si deixava de remenar: “Oh, mira, bombolletes, com és això?” i ens va contestar: “a calor”. Ens vàrem quedar de pedra. D’on ho ha tret? A casa m’extranya que hagi vist alguna olla bullir perquè sempre fem servir un robot de cuina. I a l’escola ho dubto molt. En fi, misteris…

Una vegada la barreja està a punt, cal posar en un recipient gran el quart de got d’aigua freda que quedava i desfer-hi un sobre de gelatina neutra. Quan estigui, cal abocar a aquest recipient la barreja del foc i remenar bé. Nosaltres ho hem repartit en sis potets en els que hi havia unes gotes de colorant alimentari  dels tres colors primaris i de les barreges que acostumem a fer per obtenir els tres colors secundaris. Val a dir que el meu fill gran, cada vegada domina més el fet d’apretar els tubets amb la força precisa i ja comença a ser capaç de fer les barreges adequades.

Com podeu veure, en vàrem obtenir sis colors ben vius que vàrem deixar refredar abans de fer-los servir per pintar. Com que per a l’activitat que vàrem fer no la vàrem utilitzar tota, dijous passat vàrem descobrir que, en quatre dies al damunt del pedrís de la cuina, s’hi forma una capa de florit. En definitiva es tracta només d’una cocció de farina i aigua i que, per tant, cal desar a la nevera i fer servir en un temps limitat.  Properament explicarem quines activitats hem fet amb aquesta pintura que, tot i que no té la mateixa textura que la que es comercialitza, ha servit per que el petit pugui pintar a la seva manera…

La caseta de cartró

El que es veu en aquesta imatge és el que quedava pels volts de Nadal de la caseta de cartró que vàrem fer el juliol passat (2011). Està construïda aprofitant els plecs ja marcats de capses de bolquers que tenia guardades no sabia ben bé perquè. Recordo la tarda que la vaig construir amb el meu fill rondant per allà. Al començament, no va posar gaire atenció al que feia la mama amb els cartronets, però quan va començar a veure les quatre parets fetes i que tenia la possibilitat de posar-s’hi a dins, ho va voler aprofitar.  Que difícil és intentar fer un sostre i un terra a una caseta amb un nen d’un any i mig que juga a fer “TAT” i et treu el cap enfora sempre que pot entre riallades! Vaig gastar una mà de cinta d’embalar per anar tapant forats, però el resultat va valer la pena…

Va estar mesos a un racó de la sala i el meu gran li va treure molt de suc. Mai m’hagués pensat que tingués tant d’èxit! Hi entrava a “llegir” contes, a abraçar-se amb els peluixos que hi vivíen a dins o a mirar en MIC, còmodament assegut en els coixins que hi haviem posat. Com que tenia finestretes a les diferents parets, a vegades l’haviem posat al centre de l’habitació i jugavem a posar i treure mans, objectes, ninos, o mucadors a través d’elles, fent sorolls divertits, mentre el nostre petit intentava agafar-los.  Sovint acabàvem amb atacs de riure i abraçades! A vegades, també s’hi enfilava al sostre, suposo que per això ha acabat tinguent aquesta forma tant aixafada… La foto la vàrem tirar quan estàvem a punt de llençar-la perquè aviat arribaria el Tió, el seu aniversari i els Reis i haviem de fer espai per la “collita”. La veritat és que ens va saber greu haver de desfer-nos-en, de tant bones estones que hi haviem passat jugant.

Pintem amb purè

A casa tenim un Pollock. Bé, un no, dos. Això sí, de moment, en potència. Ho dic perquè sembla que els nens hagin heretat del seu pare el gust per aquest tipus de quadres, ja que la seva afició a les taques es fa palesa a totes les superfícies que troben… El dia que va arribar a ser una tendència il.limitada, va ser el dia que varen pintar amb purè.

Vaig fer un purè de patates de sobre i el vaig repartir en sis potets. La primera activitat interessant, va ser deixar que el meu fill gran tombés unes gotes de colorant alimentari a tres dels pots i als altres tres en fes combinacions dels  colors  primaris per obtenir-ne els tres secundaris. Hi vaig posar una cullereta a cadascun i vaig deixar que ho remenés amb cura. Li va encantar veure com els colors s’anaven barrejant amb el purè i quedava totalment tenyit. Ja teniem la pintura a punt.

Amb el terra cobert amb un paper d’estovalles, li vàrem donar carta blanca per pintar. Semblava que no s’ho pogués creure! Va començar de manera suau, amb prudència, per si no havia entès prou bé el que li deixavem fer… Una culleradeta, remenem, ara una altra, la tirem de més amunt, ara ho aixafem…

De seguida, però, es va anar amimant, i va començar a experimentar amb el tir lliure de purè amb cullera, així la pintura arribava més lluny. Dret, assegut, ajupit, anava provant. Fregava les taques primer amb la cullera fins que el paper es va trencar i després amb les mans i s’anava movent pels laterals del paper per fer un quadre de grans dimensions i en totes les direccions que podia.

Al petit també el vàrem deixar participar. De fet, la pintura  va ser de purè perquè ell també la pogués remenar. Assegut a la seva trona, semblava un pintor amb el seu cavallet al davant. Emocionat, movia les mans pels diferents colors i els barrejava posseït per un geni creador. Com que ens vàrem adonar que al cap d’una estona el tacte fred del purè no li acabava de convèncer, li vàrem proporcionar pinzells a l’alçada de la seva tècnica: una cullera i una forquilla de fusta. Entusiasmat per la proposta, el meu gran va voler participar en un projecte a quatre mans, practicant el difuminat estil Da Vinci…

   Malauradament, la pintura no és eterna i els pots,  amb els colors ben barrejats i les culleres intercanviades, es varen acabar buidant i el quadre va tenir el seu punt i final. Una vegada acabada la seva obra, el nostre gran va assenyalar-nos, entre orgullós i sorprès, el detall que en justificava el títol elegit: “La tortuga”.

La Panera de les Olors

Desde que vaig fer un curs sobre les diverses maneres que les persones aprenen les coses,  també  sé que la major part de nosaltres tenim un sentit majoritari, generalment la vista, i que la nostra vida seria molt més rica si donéssim més importància als altres sentits… És per això que vaig voler fer una Panera de les Olors.

Ja sé que la major part dels objectes de la Panera dels Tresors Original que vaig fer també tenen aroma: la fusta, les petxines, el suro, però volia anar un xic més enllà. Vaig començar a pensar en objectes quotidians molt aromàtics i a recopilar-los: uns quants sabons de mans d’aquests que regalen als hotels, de diferents colors i aromes; barretes i cons d’encens; capsetes de pastilles amb escuma a dins impregnada de perfums diversos; pots d’espècies i diverses fruites i verdures que deixava olorar al meu gran a l’hora de fer el sopar…

Després de pensar-hi força, vaig fer alguns canvis: vaig descartar l’encens perquè era massa fràgil i es podia trencar i posar-se’l a la boca fàcilment,  malgrat portés el xumet com a tap de seguretat, i vaig limitar els jocs amb els pots d’espècies perquè, tot i que les olors es conservaven molt bé, els taps es trencaven en obrir i tancar i els forats eren massa grans i es podia escapar alguna llavor o granet. He continuat fins ara donant-li a olorar (i provar, és clar!) algunes fruites i verdures mentre cuino: ceba, all, api, porro, taronja, poma… i també continuo deixant algun sabonet i alguna capseta amb escuma impregnada amb pefum o essència enmig dels objectes de la Panera, a la que encara hi juga i a més, amb la que ara continua interactuant amb el seu germà.


Ara, amb el meu segon fill, he millorat el que tenia pendent. Els pots d’espècies s’han transformat en saquets d’olor. Els he fet en forma de tub perquè els pugui agafar bé amb les seves petites mans i hi he fet un nus per poder-ne anar canviant el contingut a mesura que vagin perdent l’aroma. Els he fet amb roba de cortina, roba suficientment tupida perquè no deixi passar els grans, però de fibres gruixudes perquè en surti l’olor amb facilitat. Doble costura per tot arreu i ja estan fets.  Les he fet d’un sol color per minimitzar l’efecte de la vista i hi he posat el nom amb retolador. Ja sé que el nom brodat a mà quedaria molt millor, però així ja em sembla bé, i tot plegat té un aire natural que m’agrada força.

Vaig anar a una herboristeria i vaig demanar per espècies molt oloroses. N’hi ha un munt, però les que vaig triar són aquestes que veieu a la foto. Unes escorces de fruita: de taronja i de mandarina. Dos tipus de branca: la de vainilla i la de canyella. Unes fulles de llorer. Tres granets: el carcadais, el cardamom i els claus d’olor. Una espècia mólta: l’orenga. I unes flors seques de rosa de pitiminí. Així el tacte diversificat també hi entra en joc.

L’únic problema va sorgir a l’hora de guardar-ho perquè no volia que les aromes es barregessin. Vaig decidir endreçar-ho tot en un pot de llauna amb els saquets i els sabons embolicats individualment amb paper de plata. Quan trec la llauna, tinc els nens asseguts al davant amb la consigna de “No tocar!” els paquetets, i pacientment, esperen que els vagi donant els saquets. Màxim quatre. Després, afegeixo altres objectes d’altres paneres. Es veu que la sensibilitat a l’olfacte queda saturada després de quatre olors diferents i no voldria que s’emborratxéssin… Es tracta de gaudir amb l’experiència.

Pots de colors

Quan el teu fill comença a fer servir blocs de construcció, puzzles d’encaixos, ceres per pintar, gomets, taps de metall i cinc-centes punyetetes més per jugar, amb prou feines tres minuts seguits amb cadascuna, has de prendre una determinació: o cada cosa té el seu lloc, o te n’has d’anar de casa perquè no pots ni “saltar” cap al sofà!
Reciclar els pots de llet ha estat la solució que hem fet servir nosaltres. En un racó de l’espai de jocs, hi hem posat una piràmide de pots de llet folrats amb aironfix de diferents estampats (als xinos se’n troben tants com vulgueu!). Ni ens hem molestat a posar una foto amb el contingut que té cadascun: el nostre fill té claríssim on va cada cosa i quan vol un puzzle en concret, sap perfectament quina és la capsa que ha d’agafar!

Recordo que quan era molt petit i va començar a seure a terra, la joguina estrella eren els taps de llauna (Veure post “Taps de metall“) i li encantava sentir el soroll que feien quan els tirava dins el pot. També escoltava atentament quan eren els blocs de fusta que hi anaven a parar, o les culleretes de plàstic. Tot sonava diferent. Grans “visca” omplien el menjador cada vegada que alguna cosa anava al pot corresponent. Ell estava molt content i jo també: conservarà aquesta afició d’endreçar quan sigui més gran? -pensava jo… Bé, ara puc dir que no li emociona recollir, i si pot s’escaqueja, però de moment encara ho va fent…

També va aprendre a utilitzar els pots d’altres maneres. Investigava i trobava noves aplicacions: primer com a tambors, després els feia rodolar i sentia el soroll que feien en baixar de la catifa al terra, com xocaven contra les portes, la paret…  Fins i tot, quan encara no caminava, els posava ben arrenglerats a la porta de l’armari i s’atrevia a enfilar-s’hi per poder arribar a la lleixa dels contes! No es pot dir que no n’hagi tret profit. Aviat veurem què en fa el meu petit!

Previous Older Entries