Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

La capsa de les endevinalles

Una vegada, en un curs de creació poètica ens vàren fer fer un joc per tal de valorar la realitat des de punts de vista mai pensats. Ens vàrem seure sis adults al voltant d’una taula i ens varen demanar que tanquéssim els ulls i agaféssim un objecte que posarien davant nostre i el palpéssim durant dos minuts intentant recordar-ne cadascun dels seus detalls. Ens varen proporcionar una taronja a cadascun. Vaig agafar la meva i vaig reconèixer què era. Em sobraven un minut i cinquanta-cinc segons. Vaig olora-la, llepar-la, fixar-me en la seva rugositat, en el tamnay, el pes, la duresa, en dos petits bonys que hi havia a prop de la part de dalt… Un munt d’aspectes que mai m’hagués pensat que podia tenir. Passats els dos minuts, ens les varen agafar i barrejar i aleshores, nosaltres, haviem de trobar la nostra taronja.

Amb els ulls oberts, va ser impossible, perquè la vista ens enganya moltíssim, però amb els ulls tancats, la feina va ser mólt més senzilla. Només d’agafar una taronja amb les mans, la podies descartar per un munt de matissos diferents. Quan vaig trobar la meva, en vaig estar seguríssima perquè era l’única que em va donar el valor del pes, el tamany i la temperatura que recordava, i, una vegada comprovats els petits bonys vaig obrir els ulls per mirar-la. Recordo que em vaig sorprendre moltíssim, ja que en realitat era molt més petita del que m’havia imaginat i els bonys ni tan sols es veien. La vista ens enganya tant!

Conscient  que la vista és el nostre sentit dominant i que limita altres percepcions, vaig voler oferir una eina als meus fills per a practicar aquesta “mirada sense ulls al món” que jo vaig trobar tan interessant.

Vaig agafar una capsa de plàstic, bastant resistent, d’uns platets de regal i la vaig folrar amb airon-fix de colors. Hi vaig fer uns forats per entrar-hi les dues mans. Vaig voler mantenir el sistema d’obertura per poder-hi posar i treure objectes grans, i vaig ensenyar-la al meu fill gran un dia de la primavera passada.

Com que tenia dos anyets i tres mesos, vaig estar tot el camí de tornada de la llar d’infants explicant-li que la mama havia fet una capsa i que hi posariem un objecte a dins, a veure si endevinava què era sense mirar. Il.lusa de mi, em pensava que m’havia entès! Tal com li deia, va posar una mà a dins, però abans de posar-hi l’altra, noiet pràctic com és, va voler mirar què hi havia: “Potxe!, potxe!” (cotxe), va dir, ben content. I repetia el mateix procediment cada vegada que jo hi posava un objecte nou.

No em va quedar més remei que apartar la capsa i esperar a que entengués les regles del joc. Al llarg de la primavera, hi hem jugat altres vegades, sempre que m’ho demanava, però sense gaire millora en la comprensió del mecanisme del joc. Aquest estiu, la cosa ja ha funcionat un xic millor, i juguem a reconèixer objectes de la Panera dels Tresors. És divertit quan s’inventa el nom dels objectes que no coneix!

De totes maneres, per evitar temptacions, tinc pensat enganxar-hi unes cortinetes amb cola…

Camí de textures

El juliol passat (2011) vàrem fer això al passadís de casa. Ja feia temps que guardava cartronets, safates rugoses, envasos de plàstic, peces de fusta, etc i els vaig enganxar amb cinta transparent al terra del passadís… Va ser una de les “sorpreses” diàries que em vaig proposar fer al meu gran durant aquest mes en que va estar sol a casa amb la mama, cansada i embarassada, mentre el pare treballava…

A la foto es veu com quan es va llevar de la migdiada, es va trobar amb el camí de textures fet. Va explorar els materials amb prudència, primer mirant, després aventurant-se a tocar, i per últim, recolzat a les parets del passadís, i seguint l’exemple de la mama, provant de posar la planta dels peus descalços pels diferents materials. El tacte amb els peus d’algunes textures li feia angúnia i s’ajupia a valorar si  si s’atrevia o no a enfilar-s’hi , però en canvi, d’altres l’espantaven menys i gaudia notant com amb el seu propi pes els envasos s’aixafaven i feien sorollets divertits… Senzill de fer i interessant per a ell.

Galetes per jugar amb nens

Això de la cuina té una doble funció, com ja he explicat altres vegades, per una banda, serveix perquè el meu gran conegui maneres de jugar amb la seva cuineta (vegeu el post “La cuineta“) i per l’altra, perquè faci pastetes i s’ho passi bé, a part d’anar observant com es barregen alguns components amb altres i aprenent a barrejar, apretar, etc. amb estris diferents. Fer galetes ens va permetre tot això, no poso la recepta perquè a internet n’hi ha un munt…

            

Partir la mantega amb un ganivet requereix força, precisió i molta concentració. És freda, enganxosa i patina, ofereix noves textures per investigar. Partir  els ous sense que s’esclafi el rovell fa que hagi d’aplicar un grau de força precís, alhora que les diferents densitats de la clara i el rovell fa que baixin a velocitats diferents i que es pugui fixar en aquesta curiositat. Una vegada tot barrejat amb el sucre, es transforma en una pasta líquida prou bona…

                     

Amassar, amassar i amassar amb la farina espesseeix la barreja, fins aconseguir una pasta que cada vegada és menys enganxosa. Després de deixar-ho reposar una estona, ho va aplanar amb els dits, agafant grapats de barreja i aixafant amb força amb els dits i  amb els punys. A partir d’aquí vàrem treure els motllos i va començar a posar-los sobre la massa per fer les formes de les galetes. Arrancar-les i posar-les a la safata del forn també va ser complicat perquè si ho feia massa fort, la silueta es feia malbé i havia de tornar a començar…

Després d’una estoneta de forn, va poder tastar les galetes. El fet d’haver-les fet ell va ajudar a que li agradéssin més, especialment la que li va fer el papa amb forma de cotxe!

Retalls de roba

Amb el meu petit estirat davant meu al sofà, em disposo a jugar amb ell i els retalls de roba per explorar-ne les possibilitats. Ja no només el deixo que els toqui, assegut tranquil.lament a la trona com hem fet diverses vegades, si no que els vaig posant damunt la seva cara. El tul vermell li tinta el món que l’envolta de color, al mateix temps que el seu tacte rígid el sorprèn; el tul blanc i tou el fa somriure quan em veu a través seu. La malla de taronges verda li ofereix més colors i textures a la pell i el mucador estampat li acaricia les galtes mentre ho veu tot entre taques… El retall de saca no li deixa veure res i es queda immòvil valorant la nova situació, li aparto a poc a poc, estirant el retall cap a baix i veig que somriu… Aleshores em tapo jo tot el cap amb el vellut verd i quan em trec el retall fent “TAAAAT!” fa riallades, entusiasmat pel joc. Posem, traiem retalls de les nostres cares, juguem a estirar el trosset de texà elàstic, s’escapa, el torno a tapar i riem plegats… “Atxim! mama, la roba em fa pessigolles al nas… que divertit!”. Hi ha complicitat i comunicació. Me’l menjaria a petons!

Aquest joc amb retalls de roba no el vàrem poder aprofitar amb el meu gran perquè quan vaig haver regirat els armaris de casa els meus pares i vaig aconseguir els retalls, ell ja estava per altres coses i no hi va posar gaire interès. Darrerament, el fet que el petit hi jugui fa que s’hi acosti encurosit però aviat els deixa per anar per altres rumbs…