Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

La capsa de les endevinalles

Una vegada, en un curs de creació poètica ens vàren fer fer un joc per tal de valorar la realitat des de punts de vista mai pensats. Ens vàrem seure sis adults al voltant d’una taula i ens varen demanar que tanquéssim els ulls i agaféssim un objecte que posarien davant nostre i el palpéssim durant dos minuts intentant recordar-ne cadascun dels seus detalls. Ens varen proporcionar una taronja a cadascun. Vaig agafar la meva i vaig reconèixer què era. Em sobraven un minut i cinquanta-cinc segons. Vaig olora-la, llepar-la, fixar-me en la seva rugositat, en el tamnay, el pes, la duresa, en dos petits bonys que hi havia a prop de la part de dalt… Un munt d’aspectes que mai m’hagués pensat que podia tenir. Passats els dos minuts, ens les varen agafar i barrejar i aleshores, nosaltres, haviem de trobar la nostra taronja.

Amb els ulls oberts, va ser impossible, perquè la vista ens enganya moltíssim, però amb els ulls tancats, la feina va ser mólt més senzilla. Només d’agafar una taronja amb les mans, la podies descartar per un munt de matissos diferents. Quan vaig trobar la meva, en vaig estar seguríssima perquè era l’única que em va donar el valor del pes, el tamany i la temperatura que recordava, i, una vegada comprovats els petits bonys vaig obrir els ulls per mirar-la. Recordo que em vaig sorprendre moltíssim, ja que en realitat era molt més petita del que m’havia imaginat i els bonys ni tan sols es veien. La vista ens enganya tant!

Conscient  que la vista és el nostre sentit dominant i que limita altres percepcions, vaig voler oferir una eina als meus fills per a practicar aquesta “mirada sense ulls al món” que jo vaig trobar tan interessant.

Vaig agafar una capsa de plàstic, bastant resistent, d’uns platets de regal i la vaig folrar amb airon-fix de colors. Hi vaig fer uns forats per entrar-hi les dues mans. Vaig voler mantenir el sistema d’obertura per poder-hi posar i treure objectes grans, i vaig ensenyar-la al meu fill gran un dia de la primavera passada.

Com que tenia dos anyets i tres mesos, vaig estar tot el camí de tornada de la llar d’infants explicant-li que la mama havia fet una capsa i que hi posariem un objecte a dins, a veure si endevinava què era sense mirar. Il.lusa de mi, em pensava que m’havia entès! Tal com li deia, va posar una mà a dins, però abans de posar-hi l’altra, noiet pràctic com és, va voler mirar què hi havia: “Potxe!, potxe!” (cotxe), va dir, ben content. I repetia el mateix procediment cada vegada que jo hi posava un objecte nou.

No em va quedar més remei que apartar la capsa i esperar a que entengués les regles del joc. Al llarg de la primavera, hi hem jugat altres vegades, sempre que m’ho demanava, però sense gaire millora en la comprensió del mecanisme del joc. Aquest estiu, la cosa ja ha funcionat un xic millor, i juguem a reconèixer objectes de la Panera dels Tresors. És divertit quan s’inventa el nom dels objectes que no coneix!

De totes maneres, per evitar temptacions, tinc pensat enganxar-hi unes cortinetes amb cola…