La gràfica de les deixalles

O, com jo l’anomeno, la gràfica de la vergonya. Després de parlar sobre com classificaríem la informació sobre les deixalles de casa, vàrem acabar pensant que la millor manera era comptabilitzar les bosses de cada tipus de deixalla que generem com a família de quatre membres humans i uns quants animals.

Així, doncs, en una setmana hem recollit la vergonyosa quantitat de: 2 bosses de 30 litres d’envasos, 2 bosses de 50 litres de cartró i paper, 1 bossa de 50 litres de rebuig, 2 bosses de 20 litres d’orgànica, 1 bossa de 20 litres de vidre i 1 bossa de 30 litres de l’estimació que fem del que gastem en xampús, gels de bany, sabó de rentadora, lleixiu i suavitzant, que aniria a afegir-se a la dels envasos. Val a dir que les bosses de cartró i paper no el tenen plegat, de manera que el volum en sí seria més baix.

La veritat és que ens fa vergonya tot el que generem, malgrat que ja fa temps que ens hi mirem i hem fet alguns canvis per reduir el nostre impacte.

Una vegada recollides les quantitats, hem transformat les bosses en els litres totals de volum que tenen i ens han sortit les dades següents: 20 litres de vidre, 40 litres d’orgànica, 50 litres de rebuig, 100 litres de paper i cartró (no plegat) i 90+20* d’envasos. Una bestiesa.

Hem elaborat aquesta gràfica per què es faci més visible on hem d’incidir.

Ara com ara, el que és més urgent és reduir els envasos. Una vegada estudiats els tipus d’envasos més freqüents que gastem, anirem explicant les petites decisions que hem pres.

Pols màgica dels caramels dels Reis d’Orient

El febrer passat em vaig cansar de veure rondar per la cuina els caramels recollits durant la cavalcada dels Reis dels darrers anys: no som de menjar-ne gaires i se’ns varen anar acumulant… Així doncs, vaig posar -los tots damunt la taula de la cuina i els vaig demanar als nens que els classifiquessin per colors en una safata. Varen estar ben entretinguts i enjogassats una estona.

A continuació, els vaig proposar picar-los amb el robot per així aconseguir pols màgica dels caramels dels reis per utilitzar-la quan ens anés bé. La idea els va convèncer i vàrem desembolicar tots els caramels i els vàrem anar classificant per gammes de colors en gotets: una gran feina de coordinació óculo-manual per als petits. I després, a la picadora.

Els vàrem desar per franges de colors en potets petits de vidre que hem tingut guardats a la nevera per tal que no suessin i se n’enganxessin els trossets. Malgrat aquesta precaució, en ocasions hem hagut de rascar un xic el granulat de caramels per a poder espolvorejar-lo damunt els llocs desitjats.

Al llarg de l’any, aquesta pols màgica dels caramels de reis ens ha servit per donar un toc multicolor i cruixent fins i tot a les postres més senzilles: gelats, flams… que adquireixen la fascinació i la màgia dels Reis d’Orient. Aquest any no tardarem gaire a tornar-ne a fabricar amb els que hem recollit a la cavalcada!

Febrer 2014: 4 anys i 2 mesos / 2 anys i mig

Enllaços relacionats amb caramels:

• Haciendo polvo los caramelos de Crea momentos, post del que vaig treure la idea.
• Piruletes casolanes de Descobrint i experimentant creixem, on es planteja una alternativa interessant.

Pesca de lletres i altres jocs amb imants

Després de constatar durant la Festa Major d’aquest estiu, que els nens van bojos per l’estafa legalitzada de la pesca d’ànecs, vaig decidir presentar a casa una pesca de lletres per veure si li servia d’excusa al gran per practicar amb elles, tal i com ens havien demanat les mestres de P3.

Com és habitual, les propostes comencen de la manera que  plantejo, però a poc apoc, ells se les van fent seves i acaben per altres camins, alguns imaginatius, altres previsibles, però sempre, connectats amb el que ells volen en aquell moment. I jo els deixo fer, i m’encanta veure com es replantegen les meves propostes, que en alguns cassos, serveixen de detonants.

Doncs un dia de finals d’estiu, aprofitant que el gran no va voler fer migdiada i el petit sí, vaig presentar-li una olla plena de les seves lletres amb imants barrejades amb confeti gegant de colors. Ho vaig acompanyar d’una canya de pescar que vaig improvisar amb el suport d’un globus, decorat amb tires de washi tape, al que hi vaig afegir una cinteta acabada amb una rosca de cargol. Ho vaig posar damunt una safata metàl.lica i ho vaig desar tot al terra de la cuina per tenir un bon espai de joc sense més joguines al voltant.

Li va agradar molt la proposta i va estar pescant lletres una bona estona. Com que la cinta era massa llarga, i li calia bastant esforç per pescar lletres, ja que es balancejava massa, vaig optar donar-li  palets amb imants a la punta de la nostra safata dels imants.

Per tal de participar amb ell, vaig posar la safata entre nosaltres i li vaig proposar de fer una filera de lletres cadascun, començant per costats diferents per arribar a l’altra costat de la safata, com si fos una mena de cursa de lletres enlloc de cotxes i s’hi va enganxar ràpidament.

Després li vaig preguntar si seria capaç de classificar-les per colors per veure de quin color n’hi havia més, i així ho va fer. Vàrem estar diguent el so de les lletres que anava col.locant i quan les va tenir classificades, li vaig anar preguntant que on n’hi havia més, i ell anava comparant la quantitat de lletres dels diferents colors per contestar. També les comptava. Vàrem repassar un munt de coses amb aquesta activitat! També va saber escriure els noms de tota la familia i em va alegrar veure que aquest estiu no havia oblidat massa coses de l’escola…

Quan el petit es va llevar, es va acabar l’activitat en intimitat i bona comunicació amb el meu gran, que es va entretenir a la porta de la nevera fent dibuixos amb les lletres. M’encanta que decidís utilitzar les lletres de manera creativa. Es tracta de combinar el joc i l’aprenentatge i que s’ho passi bé.

Amb el petit, l’activitat va ser molt ràpida. Li va encantar veure lletres combinades amb confeti gegant i va començar a remenar els pals amb imants per dins l’olla amb tanta força que va tirar part del contingut a fora. I quan va descobrir el tacte del paper es va dedicar a seleccionar-lo, fregar-lo, arrugar-lo i allisar-lo ben concentrat i alegre.

L’activitat va acabar amb la incorporació del joc de construcció d’imants composat de pals i boles a les lletres i el confetti per deixar anar la imaginació. S’hi varen enganxar de seguida i les lletres varen quedar arraconades, malgrat el petit continuava jugant amb el confeti per acabar jugant al seu aire amb les pilotes imantades.

Com veieu, una cosa porta a l’altra i la nostra sessió de joc va acabar de manera ben diferent de com havia començat. Això ens passa sovint, però lluny de sentir-me frustrada, em sento afortunada de veure que els petits prenen les seves pròpies decisions i són capaços d’escoltar els seus desitjos i transformar la realitat que els ve donada. Aptitud que estic segura els anirà bé al llarg de la seva vida.

Repassem nombres i colors amb imants i retoladors

De tant en tant, quan em ve alguna idea al cap, deixo alguna petita proposta a la pissarra del passadís a verure si algun dels dos patufets s’hi enganxa. A vegades és un dibuix, una paraula, una composició amb imants, una composició amb imants i retoladors, unes formes per pintar, uns post-it…

Doncs bé, ja a les darreries d’aquest agost, i repassant la llista de recomanacions que ens varen donar els mestres de P3 per aquest estiu, m’he adonat que el meu gran porta gairebé dos mesos i mig sense fer cap suma i que se’ns havia demanat que ho practiquéssim. Intentant salvar la situació, vaig posar aquest dibuixet al passadís, a veure si li feia el pes i ho sabia resoldre.

Vaig dibuixar un seguit d’òvals amb retolador de colors similars als dels imants que tenim i hi vaig posar un nombre de l’u al tres, que són els que han de repassar amb les sumes, just a sota de l’òval. Una mica més avall, els imants ordenats per colors.

El meu gran, de seguida em va preguntar què era allò i jo li vaig dir un joc per a ell, a veure si era capaç de posar dins de cada cercle el nombre d’imants del color que corresponia i que s’indicava a la part de sota. S’ho va agafar amb il.lusió i empenta i ho va tenir aviat molt ben resolt.

Com que vaig veure que no li costava, vaig ser un xic dolenta i vaig voler anar més enllà: li vaig agrupar els cercles de dos en dos i li vaig dibuixar unes figures geomètriques a la part on les fletxes s’unien i li vaig dir a veure si podia ajuntar i dir-me quin nombre en sortia en cada cas. Majoritàriament, les respostes passaven de tres, que era el nombre més alt que ens havíem demanat que repasséssim fent operacions.

I em vaig sorprendre perquè també ho va fer ràpidament. Va comptar els imants resultants amb facil.litat i em va demanar que li escrigués el cinc resultant de la primera operació perquè ell no ho sabia fer. El vaig escriure i ell va continuar fent el mateix amb les altres quantitats. Quan va arribar a l’altre cinc, va imitar el que li havia fet jo i em va dir ben content “ja està!”. No en tenia ni idea que sabés fer això! I em va encantar descobrir-ho. Sabia que coneix la llista de nombres fins a vint aproximadament, però no sabia que passés de tres en les operacions ni que relacionés el nombre amb la quantitat ni amb la grafia que li correspon. No vull donar més coneixements dels que fan a l’escola, en tot cas, possibilitar-ne la seva descoberta, però res més.

El petit, intrigat per l’estona que portàvem a terra al passadís, es va acostar i també hi va voler participar. Li vaig proposar de tornar a posar els imants de cada conjunt bicolor de les formes geomètriques de baix, a la primera filera d’òvals, classificant-los per colors i seguint les fletxes de pujada per saber on posar-los. I també ho va fer! I també em va sorprendre perquè des d’inicis d’estiu, des de que havíem classificat els motllos de galetes de la piscina, que no haviem tornat a classificar per colors. I també, perquè els òvals no estàven agrupats amb els del costat, sino que les fletxes estaven creuades i va saber resseguir el camí per saber on els havia de posar, cosa que, que jo sàpiga, mai havia fet.

M’alegra saber que aprenen coses i que aquestes perduren en el temps. I que són capaços de transferir conceptes apresos d’uns exercicis a d’altres de diferents i que, malgrat la desconnexió i anarquia organitzativa de l’estiu, seran capaços de reprendre el fil de l’escola la setmana vinent.

M’alegra saber també, que per a ells, aprendre continua éssent un joc i que agafen amb il.lusió i curiositat propostes com aquestes, improvisades, que no per senzilles, deixen de ser interessants.

Aparellar mitjons i altres jocs d’ordre casolans

Ara fa prop de dos anyets, quan el meu gran tenia un any i mig, que va començar a voler col·laborar en les tasques familiars. De totes elles, la menys arriscada i interessant és la d’aparellar mitjons. La primera vegada que li vaig proposar el joc vaig posar els mitjons arrenglerats en tres o quatre fileres i li vaig ensenyar a trobar els que eren iguals: el joc de les parelles però enlloc d’amb fitxes o cartes, amb mitjons!

Quan va entendre el mecanisme li va encantar! No va ser el primer dia, no. Tant li va agradar que era freqüent que volgués  jugar-hi quan els mitjons ja estaven al calaix endreçats i me’ls repartia per terra… Des d’aleshores, els mitjons de colors es solen quedar damunt el sofà uns dies esperant el torn del joc de les parelles. De ratlles fines, amb pirates, llisos, de colors vius, amb dinosaures, amb números… tots són vistosos i fàcilment identificables. Ja no ens molestem a arrenglerar-los, sino que deixem el manyoc de mitjons en una muntanyeta al centre i anem triant des d’allà mentre descrivim els colors i els estampats que tenen. Va ser una delícia veure com va anar progressant en la descripció dels mitjons que aparellava!

Ara ja fa unes quantes vegades que el meu petitó s’afegeix al joc. Amb els seus vint mesos, també sembla que li agrada força. Quan estem sols o el germà descansa de la

dura jornada escolar sense migdiada, sol aparellar mitjons força bé, tot i que quan estem tots tres jugant-hi, és més partidari de remenar i barrejar, estirar-ne i endur-se’ls cap a altres bandes de la sala per aconseguir que el perseguim i acabem fent-li pessigolles… Repetim doncs, el procés d’aprenentage però amb variacions! Descrivim colors, observem els dibuixos, els aparellem… Pel que no han mostrat interès és a fer-ne una pilota per guardar-los plegats: una vegada trobats els dos mitjons iguals, me’ls donen i els guardo jo.

Aquesta versió del joc de les parelles amb mitjons és un clàssic de casa, igual que altres jocs d’ordre, com posar els coberts nets al seu lloc de la safata i posar els taps dels retoladors al retolador corresponent. Una vegada vaig demanar ajuda al meu gran perquè em classifiqués una caixa de fils de brodar per gammes de colors i li va encantar fer-ho!

No tinc clar si jugar a aquests jocs d’ordre els ajudarà a ser més ordenats de grans o no. De moment, practiquem colors, identificació i discriminació de dibuixos i ens ho passem bé jugant junts, a part de que facilita integrar la recollida i la col·laboració en les tasques de la llar a les seves rutines diàries. D’aquí uns anyets, sabrem si ha anat bé o no.

Seriacions amb llum blanca i llum negra

Fa dos estius vaig provar de fer una activitat anomenada “Bandeja de hielo. Descubriendo el seguimiento lineal” que vaig trobar a la p.169 del llibre: “Todo un mundo por descubrir” de Elizabet Fodor i Montserrat Morán a Ed.Pirámide. El joc consisteix en posar i treure pilotes de ping-pong d’una glaçonera, primer sense ordre i després, intentant marcar l’ordre d’escriptura. Segons el llibre, aquesta activitat serveix per experimentar amb conceptes matemàtics bàsics, entrenar la segmentació dels dits, assajar la motricitat fina, entrenar la coordinació visomotora i descobrir el seguiment lineal d’esquerra a dreta, que s’aconsegueix al voltant dels 24 mesos.

El vaig fer per al meu gran amb unes oueres gegants de cartró i amb pedretes blanques decoratives, però no va tenir gaire èxit, suposo que devia tenir altres interessos i nosaltres no vàrem insistir. Però l’altre dia a la llar d’infants del meu petit em varen dir que ja era capaç de fer seriacions, ja que havia estat observant a un nen més gran com en feia i, quan va deixar la tauleta lliure, ell va anar a repetir l’operació. Em varen dir que fer seriacions és un símptoma de pensament abstracte matemàtic i que se l’endurien a l’aula de matemàtiques dels grans. Vaig recordar-me d’aquest joc i vaig decidir recuperar-lo però introduïnt una variació per al més gran.
Com sempre, vaig seure a terra (és on millor estic jugant amb els nens), vaig agafar les oueres que tenia guardades  i hi vaig anar posant unes boletes de colors en el sentit de l’escriptura i  repetint patrons. De seguida s’hi varen enganxar….

El gran i jo vàrem jugar a crear un patró de repetició entre els dos, posant, en l’ordre de l’escriptura per anar practicant, una boleta ell i una jo fins aconseguir un patró de cinc o sis boles. Després, el reproduïem a sota, també una boleta un i una altra l’altre, fins acabar la línia i començar, després, amb les de sota. Al cap d’una estona, el patró ja el va fer ell sol i el va començar a repetir. El que  em va fer gràcia descobrir és que tot i posar els colors on toca, li costa de trobar l’ordre d’escriptura d’esquerra a dreta, ja que comença pel color que li agrada més. Hi va estar força estona entretingut.

El petit, no va fer ni una seriació. Devia trobar més interessants les boletes i com reboten a terra  perquè es va dedicar a omplir la seva ouera aleatòriament i, una vegada plena, girar-la a l’inrevés per tirar les boletes a terra i perseguir-les per tornar a començar. Més d’una vegada el vaig haver de frenar perquè si no, també buidava l’ouera del germà, que protegia el seu joc com podia. Que difícil és intentar integrar dos nens en moments evolutius diferents a la mateixa activitat!

Com que les boletes les havia comprades pels seus colors fluorescents vaig voler practicar les seriacions sota la bombeta de llum negre i l’experiència encara va ser més atractiva que amb llum natural. Continuarem practicant.

Juguem amb fulles

  “M’agrada la tardor perquè els arbres es despullen, m’agrada la tardor, birondeta, birondó. Groc groc groc, groc groc groc, grogues i verdes són les fulles, groc groc groc, groc groc groc, grogues, vermelles i marrons.”

Aquesta és la cançó que hem estat cantant la major part de l’estona que hem estat fent activitats i jocs diversos amb fulles aquesta darrera setmana, per acomiadar-nos de l’estació. Si voleu sentir-la, cliqueu AQUÍ. Nosaltres la trobem  molt alegre.

Primer ens vàrem dedicar a agafar fulletes de terra de diferents llocs de la ciutat per així tenir-ne de diferents espècies i poder-les observar, descriure i comparar. Les vàrem repartir damunt una cartolina groc clar perquè es veiessin bé i en vàrem comentar les diferències: algunes tenen punxes, altres dents, altres tenen forma d’estrella, altres rodonetes, allargades, etc. Amb la lupa es perceben molt bé els detalls.

Després en vàrem triar un parell de cada i les vàrem clavar a la cartolina amb cola en barra i vaig donar als nens pintura groga, vermella, verda i marró (els colors de la cançó) perquè pintessin les fulles per sobre. Els va agradar molt l’experiència, ja sabem que pintar, per ells és molt agraït.

Una vegada seca la pintura, vaig enretirar les fulles per què es veiés el buit de color que s’havia produït a la cartolina. La idea inicial era estampar al costat d’aquest buit l’estampació de les diverses fulles però la cola va enganxar massa i se’n va trencar alguna. A part que la cartolina estava massa pintada i no hi havia gaires forats per on estampar.

Enlloc d’això, vaig plastificar les fulles que vaig poder arrancar senceres i així a més, hem pogut conservar els colors barrejats amb què les han pintat els artistes de la casa. Les hem acabat fent servir de trencaclosques amb la cartolina de fons. El gran, en reconeix perfectament les formes i les posa al seu lloc i el petit, està entusiasmat tocant i mirant els colors de les fulles.

Ara he decidit que de la cartolina gran en faré requadres per què ocupin menys espai. També els plastificaré perquè durin més. Així podran jugar amb més facilitat a relacionar el fons amb la forma dels diferents tipus de fulles que hem trobat i pintat.

 

Panotxes de blat de moro amb molt de joc

Dedico aquest post a l’Anna i a la seva filla Laia, ja que, després d’explicar-me el que feien amb el blat de moro, em vaig morir de ganes de comprovar com jugarien els meus patufets amb unes quantes panotxes. Darrerament ja heu vist que fem durar les activitats diversos dies per treure’n el màxim profit i això és el que hem estat fent des del pont de l’octubre fins ara. La collita del blat de moro és a inicis d’octubre i els pagesos llencen les panotxes que no volen a les vores dels camps. Nosaltres vàrem tardar un xic a aconseguir-ne i ja estaven massa seques i dures però no va impedir gens que hi poguéssim jugar. Hem descobert que tenen un munt de possibilitats!

El primer que vàrem fer va ser deixar a terra les panotxes amb eines i filtres de colors perquè poguéssin remenar-les, esmicolar-les i observar-les tan com volguessin. Les varen fer rodolar i xocar unes contra les altres, els varen treure les pellofes i en varen descobrir els grans, arrancar els filaments rinxolats de la punta i posar-ho en safates. Com que els grans eren molt durs, vaig fer pressió entre mig d’ells amb una espàtula perquè els poguéssin separar amb més facilitat. En el moment que el meu gran va descobrir que els granets grocs podien sortir d’allà, no va parar fins a treure’ls tots, amb una fruïció desconeguda;  i el petit, es va dedicar a caçar els que sortien disparats per la sala i posar-los dins una safata de plàstic entre aplaudiments de satisfacció. Va ser una escena divertida veure com els dos germanets treballaven en cadena!

Unes panotxes més tard, la sala tenia grans de blat de moro per tots els racons, de manera que es va convertir en una safata d’experimentació gegant que va fer les delícies del petit. De tant en tant, el gran parava de separar els granets de l’espigot i provava d’aixafar els grans en una mà de morter, mirava amb lupa les barbes, les pellofes i les estripava, acció que el petit de seguida volia imitar. Un detall que ens feia riure era veure com el petit intentava separar les barbes rinxolades amb les dues mans i s’enfadava quan no ho aconseguia…

Altres dies hem repetit l’activitat i sempre ha estat ben rebuda. Un altre dia vàrem voler pintar amb retoladors les pellofes i vàrem descobrir que no era fàcil perquè són rugoses i a més, estan cargolades sobre elles mateixes i cal aguantar-les bé amb una mà i pintar amb l’altre. També hi hem enganxat gomets i hem fet un collage amb elles. Hi hem estampat a sobre i al costat i les hem retallat.

Però el que ens ha divertit més durant unes quantes tardes ha estat la creació dels  ninots “Panotxa”. Vaig agafar quatre espigots  amb la punta de baix embolicada amb paper de wc i  els vaig posar dins de taps de detergents perquè s’aguantin drets i no basculin dins el tap i puguin  perdre l’equilibri. Els vaig “tallar els cabells” amb pentinats diferents, i vaig enganxar-hi una tira d’airon-fix a la part de dalt, decorada amb expressions diferents. Ja teniem quatre personatges i, des de que estan amb nosaltres els ha passat de tot. El petit els fa rodolar, els toca els cabells, els pica l’un amb l’altre, els treu el tap que els fa de peus i n’estira el paper que els falca, després ho vol tornar a muntar i s’enfada per què no li surt.

El gran els pinta la cara, juga amb ells com si fossin ninots i alguna vegada els ha fet fins i tot el menjar. Però el que més els agrada a tots dos, és quan els fem servir com a titelles i els faig explicar històries cadascun amb la seva veu. No són gens elaborades, però els entreté molt. Al cap d’una estona, prenen la part activa de la representació i el petit imita els desplaçaments i els salts dels ninots i el gran, els diàlegs i riu molt quan imita les veus. Tots tres asseguts a terra, passem una estona ben divertida.

Encara ronden per casa unes quantes pallofes, uns quants espigots, un túper ple de granets de blat de moro i els quatre ninots Panotxa. Si hi trobem més possibilitats, ja les afegirem al post, però crec que ja hi hem tret força el suc.

La capsa de les manualitats

Fa mesos que vàrem crear la Capsa de les Manualitats. El meu gran devia tenir dos anys i tres o quatre mesos i li va anar molt bé per practicar diverses habilitats i per passar, ben entretingut i concentrat, llargues tardes d’hivern en un espai reduït. La fèiem servir un cop cada set o deu dies i ha estat un plaer veure com a poc a poc va millorant la seva tècnica.

A dins hi vàrem posar tisoretes amb talls diversos, gomets, ceres, una maquineta de fer punta, fulls de colors, papers d’embolicar, rotlles de cinta de regal, fulls de revistes velles,  cola en barra i, l’estrella de la capsa: la perforadora. Amb aquests estris, va aprendre a retallar diversos tipus de papers: els de regal, de revista o simplement folis que, a vegades eren satinats, a vegades, molt guixuts, a vegades relliscaven, eren de cel.lofana, de paper de seda…  i amb les tisores de diferents talls, descobria noves formes.

Una altra habilitat que li va agradar practicar va ser la de retallar i esquinçar cintes de regal. Retallar ja era divertit, però quan va descobrir que les podia estirar amb els dits per estripar-les i que elles soles s’anaven cargolant, encara li va agradar més.

Fer punta a les ceres també li va encantar, tot i que al començament, no entenia ben bé què estava passant i li costava aguantar la maquineta amb una mà i saber cap a on havia de cargolar la cera per fer-hi punta. Li calia concentració, sens dubte, però a poc a poc va anar millorant.

La perforadora, quan va descobrir per què servia, li va robar el cor. Per poder passar el full a dins l’espai destinat li calia la meva ajuda perquè no tenia tanta punteria però després, fer els forats apretant amb força els ditets, li agradava molt. Les rodonetes que en sortien eren de colors ben bonics i li encantava aixecar el full i la perforadora per veure com havien aparegut damunt la taula. Ho solia fer a cada forat, cosa que eternitzava l’activitat perquè després calia tornar a posar-ho tot al seu lloc per fer un altre foradet.

Generalment, l’objectiu era només practicar l’ús de les eines, però se’m va acudir posar a dins la Capsa de les Manualitats  petits contenidors transparents per guardar els retallets que produïa la seva feina i reutilitzar-los per a diverses manualitats. Una vegada acabades les activitats, classificar els retalls en diferents capsetes també és una activitat interessant per tots, sobretot perquè sap que és el primer pas per fer altres activitats que també li agraden. Aquí deixo la fotografia del primer collage que va fer l’estiu que tenia un any i mig i que ha anat refent al llarg dels mesos arrancant i enganxant més papers de colors a la seva superfície que, com que és satinada, ho permet bastant bé.

Ara que ja ha tornat el fred i les tardes són  fosques i no ve gaire de gust estar al parc, tenir el costum de treure sovint la Capsa de les Manualitats és un gran recurs per passar les hores de manera entretinguda i productiva. Tot i que nosaltres no hem deixat d’anar-la treient de tant en tant estiu i tot.

Mosaic de bolets i càpsules

Ja fa molt temps que guardo càpsules de cafè netes de colors variats amb la intenció de fer-ne alguna cosa per als nens i la primera que se m’ha acudit de fer ha estat fer-ne un mosaic gegant. Com que ara estem a la tardor, vaig pensar que seria bonic reproduir un bosc ple de bolets al terra de la cuina. Vaig posar unes tovalloles de color verd a terra per imitar un camp, hi vaig repartir bolets de papers plastificats de colors variats i vaig desar unes quantes càpsules de cafè en unes safates pels voltants.

Quan vaig obrir la porta de la cuina i vaig cridar els nens, es varen acostar ràpid per veure quina era la sorpresa que els havia preparat la mama. L’aspecte del terra de la cuina els va agradar i s’hi varen llançar. Els bolets de colors els atreien i les càpsules també. Em vaig asseure a terra i vaig ensenyar al meu gran a posar les càpsules damunt dels difererents bolets segons el color que tenien i, com que li va agradar la idea, de seguida va posar fil a l’agulla. El petit, que està en edat d’experimentar, remenava les càpsules, les llepava, intentava fer-ne piles i hi jugava com podia. Com que també està en edat de destruir tot el que fa el germà, es va dedicar a escampar les que ja tenia posades al lloc. Com és lògic, el gran es va enfadar i, fastiguejat, va abandonar l’activitat per dedicar-se a separar les càpsules que estaven guardades a pressió unes dins les altres. Per fer-ho, calia concentració i força de dits, i a poc a poc, va anar descobrint nous colors amagats.

Ens vàrem haver d’endur el petit perquè el gran pogués continuar tranquil.lament amb l’activitat. I així ho va fer. Tan bon punt va haver marxat el petit boicotejador, va continuar omplint les figures.  Al cap d’una estona, quan se’n va cansar, es va dedicar amb alegria a caminar pel terra de la cuina, removent amb els peus les càpsules. Com que les tovalloles ja estaven ben embolicades, les vàrem treure i vaig convidar al petit a participar-hi. Van remenar tant com van poder: els colors de les càpsules i el soroll que feien en barrejar-se el trobàven molt atraient. Va ser un gran final de festa!