Taller amb Set activitats relacionades amb la llum

La primavera passada, vaig impartir una classe-taller als alumnes del cicle superior d’Educació Infantil i als d’Educació Social de l’Institut Montilivi de Girona per tal que coneguessin algunes activitats relacionades amb la llum, poguessin experimentar amb elles i més tard, durant les Jornades Culturals de l’Institut, fossin capaços de dissenyar activitats sobre aquest tema.

Després de projectar-los una presentació explicativa de les activitats, els alumnes es varen repartir en taules i varen dur a terme una de les activitats explicades durant un parell d’horetes. Passo a fer-ne cinc cèntims:

1. Trencadís translúcid. Gràcies al paper de cel.lofana i a la seva propietat de deixar passar parcialment la llum, els alumnes varen poder dissenyar un trencadís col.laboratiu i dur-lo a terme. Si voleu més informació sobre el tema, podeu visitar Aquesta entrada del blog en la que explico el primer trencadís que vàrem fer a casa amb els nens i que va servir de base per a dissenyar aquesta activitat amb futurs educadors, una altra per a dinamitzar una biblioteca pública i alguna altra destinada a nens a la Festa Major de Pineda de Mar, aquest estiu.
2. Construccions 3D amb plastilina fluorescent DIY. Aquesta activitat permet experimentar amb la fluorescencia i amb les construccions en 3D a partir d’elements diversos i de plastilina fluorescent feta per nosaltres mateixos. Cal un focus de llum negra. (Entrada en preparació).
3. Contes amb superposicions de transparències. Inspirada en les transparències de Bruno Munari, aquesta activitat permet que s’elaborin transparències segons el gust personal de cadascú per tal de poder-les utilitzar per a narrar boniques històries. És recomanable utilitzar un retroprojector, tot i que amb un llumet de taula n’hi ha prou. Si voleu més informació sobre el tema, podeu visitar Aquesta entrada explicativa de les nostres transparències fetes a casa i amb un enllaç a la primera projecció.
4. Teatre de titelles fluorescents amb llum negra. A partir de materials bàsicament de reciclatge, s’elaborarà un teatre negre amb titelles de pal per a poder representar les històries que més ens agradin sota un focus de llum negra. (Entrada en preparació).
5. Creació d’un llibre fosforescent. Amb aquesta activitat, cada alumne o grup d’alumnes acabarà dissenyant el seu propi conte fosforescent, enquadernat i tot. Només caldrà apropar-lo a una bombeta per tal que els pigments utilitzats emetin la llum acumulada i brillin a la foscor. (Entrada en preparació).
6. Contes de sorra a la taula de llum. Només amb una taula de llum i una mica de sorra, els participants han de narrar una història dibuixant a la sorra, acompanyats o no de música elegida per a l’ocasió. (Entrada en preparació). Si voleu veure com construir una taula de llum DIY fàcil, ràpida i econòmica, i un munt d’enllaços per a gaudir-ne, visiteu Aquesta entrada.
7. Creació d’un xilòfon fosforescent. Després de decorar uns flascons de vidre amb pigments fosforescents, aquests constitueixen un xilòfon col.laboratiu si s’omplen amb la mesura adequada d’aigua per tal de reproduir les notes musicals. Si voleu més informació, podeu visitar Aquesta entrada en la que hi ha un vídeo d’una part de la nostra experiència amb el xilòfon de casa.

Us deixo per acabar, aquest Vídeo que fa un recorregut per la major part de les entrades vinculades a la LLUM que Manetesicosetes ha realitzat al llarg d’aquests tres anyets de recorregut:

Si us ve de gust que us organitzem algun taller a la vostra escola, institut, associació de famílies, centre cívic, casa de colònies o fira, només cal que us poseu en contacte amb nosaltres a manetesicosetes@gmail.com per tal de parlar com adaptar l’activitat que més us agradi a les vostres necessitats.

 

 

Personatges fets titelles

Fa més d’un any vaig explicar com haviem fabricat un teatre de porta de manera molt senzilla.  Doncs bé, a partir d’aquí vàrem descobrir una afició familiar: explicar contes amb titelles.

A casa, qualsevol figureta pot ser una titella i serveix per fer històries amb elles. Des de titelles convencionals,  a personatges de Lego, passant per peluixos de diversos tamanys, pels panotxos que vàrem construir quan vàrem estar experimentant amb blat de moro, pels senyors patata, etc.

Però des de que en vàrem fer d’en Mic que no hem parat d’escannejar els personatges dels seus contes preferits per incloure’ls a les nostres representacions. Vàrem començar per accident, ja que buscàvem un conte anomenat  “La lluna està trista” de Guido van Genechten per comprar-lo i no el vàrem trobar perquè estava esgotat. Al nostre gran li encantava perquè a la llar d’infants l’explicaven molt i se l’enduien a casa per torns. No ens va quedar més remei que escannejar-lo però com que els dibuixos no varen quedar prou bé, vàrem retallar els personatges i, una vegada plastificats, els vàrem transformar en titelles de pal amb la mateixa metodologia amb que vàrem fabricar les d’en Mic, tal i com es veu a la primera imatge, d’ara fa un any. Tot un èxit, us ho asseguro.

Al començament, les històries sempre les explicàvem el pare o jo, però a mesura que el nostre gran va ser capaç de parlar, volia fer-ho ell a la seva manera, i feia morir de riure… De la mateixa manera que ens està tornant a passar ara amb el petit. Tot i no tenir clar on s’ha de situar per explicar el conte, ell branda les titelles amunt i avall i parloteja el que pot, mentre li intentem fer entendre que les titelles han d’anar de cares al públic i no de cares a ell. Quan els dos germans surten a escena, la narració sovint s’acaba transformant en una espècie de cuit i amagar entre els dos nens i les titelles pel davant i pel darrera del teatret. No deixa de ser un espectacle divertit i entranyable, com podeu comprovar.

Amb la creació constant de titelles a partir de personatges de contes a vegades aconseguim que inventin finals a les històries de sempre  i que imaginin contes nous barrejant personatges de contes diferents. Sovint riem dels arguments! Una idea molt bona que va sorgir un dia per casualitat del diàleg entre públic i titellaire  i que ens està servint perquè els nens perdin la por als llops dels contes va ser fer que  el llop de la Caputxeta, el dels Tres porquets i el de les Set cabretes es fessin amics i anessin a viure junts al zoo de Barcelona, de manera que no podran molestar mai més a ningú i no ens els podrem trobar mai per sorpresa!

A vegades, el pare i jo fem que els personatges no expliquin contes si no que ens expliquin coses que els passen en el seu dia a dia i així ajudem als nens a entendre com se senten, a entendre els hàbits i les rutines, a buscar solucions…

Podem dir que a partir de les nostres titelles hem descobert el plaer de narrar, de dialogar, d’inventar, d’aprendre i d’ajudar-nos a crèixer en familia. I a més, d’una manera divertida.

Panotxes de blat de moro amb molt de joc

Dedico aquest post a l’Anna i a la seva filla Laia, ja que, després d’explicar-me el que feien amb el blat de moro, em vaig morir de ganes de comprovar com jugarien els meus patufets amb unes quantes panotxes. Darrerament ja heu vist que fem durar les activitats diversos dies per treure’n el màxim profit i això és el que hem estat fent des del pont de l’octubre fins ara. La collita del blat de moro és a inicis d’octubre i els pagesos llencen les panotxes que no volen a les vores dels camps. Nosaltres vàrem tardar un xic a aconseguir-ne i ja estaven massa seques i dures però no va impedir gens que hi poguéssim jugar. Hem descobert que tenen un munt de possibilitats!

El primer que vàrem fer va ser deixar a terra les panotxes amb eines i filtres de colors perquè poguéssin remenar-les, esmicolar-les i observar-les tan com volguessin. Les varen fer rodolar i xocar unes contra les altres, els varen treure les pellofes i en varen descobrir els grans, arrancar els filaments rinxolats de la punta i posar-ho en safates. Com que els grans eren molt durs, vaig fer pressió entre mig d’ells amb una espàtula perquè els poguéssin separar amb més facilitat. En el moment que el meu gran va descobrir que els granets grocs podien sortir d’allà, no va parar fins a treure’ls tots, amb una fruïció desconeguda;  i el petit, es va dedicar a caçar els que sortien disparats per la sala i posar-los dins una safata de plàstic entre aplaudiments de satisfacció. Va ser una escena divertida veure com els dos germanets treballaven en cadena!

Unes panotxes més tard, la sala tenia grans de blat de moro per tots els racons, de manera que es va convertir en una safata d’experimentació gegant que va fer les delícies del petit. De tant en tant, el gran parava de separar els granets de l’espigot i provava d’aixafar els grans en una mà de morter, mirava amb lupa les barbes, les pellofes i les estripava, acció que el petit de seguida volia imitar. Un detall que ens feia riure era veure com el petit intentava separar les barbes rinxolades amb les dues mans i s’enfadava quan no ho aconseguia…

Altres dies hem repetit l’activitat i sempre ha estat ben rebuda. Un altre dia vàrem voler pintar amb retoladors les pellofes i vàrem descobrir que no era fàcil perquè són rugoses i a més, estan cargolades sobre elles mateixes i cal aguantar-les bé amb una mà i pintar amb l’altre. També hi hem enganxat gomets i hem fet un collage amb elles. Hi hem estampat a sobre i al costat i les hem retallat.

Però el que ens ha divertit més durant unes quantes tardes ha estat la creació dels  ninots “Panotxa”. Vaig agafar quatre espigots  amb la punta de baix embolicada amb paper de wc i  els vaig posar dins de taps de detergents perquè s’aguantin drets i no basculin dins el tap i puguin  perdre l’equilibri. Els vaig “tallar els cabells” amb pentinats diferents, i vaig enganxar-hi una tira d’airon-fix a la part de dalt, decorada amb expressions diferents. Ja teniem quatre personatges i, des de que estan amb nosaltres els ha passat de tot. El petit els fa rodolar, els toca els cabells, els pica l’un amb l’altre, els treu el tap que els fa de peus i n’estira el paper que els falca, després ho vol tornar a muntar i s’enfada per què no li surt.

El gran els pinta la cara, juga amb ells com si fossin ninots i alguna vegada els ha fet fins i tot el menjar. Però el que més els agrada a tots dos, és quan els fem servir com a titelles i els faig explicar històries cadascun amb la seva veu. No són gens elaborades, però els entreté molt. Al cap d’una estona, prenen la part activa de la representació i el petit imita els desplaçaments i els salts dels ninots i el gran, els diàlegs i riu molt quan imita les veus. Tots tres asseguts a terra, passem una estona ben divertida.

Encara ronden per casa unes quantes pallofes, uns quants espigots, un túper ple de granets de blat de moro i els quatre ninots Panotxa. Si hi trobem més possibilitats, ja les afegirem al post, però crec que ja hi hem tret força el suc.

El guant de les pessigolles

El meu petit fa poc que ha fet un anyet i aquest post va dedicat a ell i a les estones que hem passat asseguts a terra, jugant amb el guant de les pessigolles i de les moixaines.
Hi va haver una temporada, quan ell tenia pocs mesets que sempre el portava a la butxaca, anés on anés, i sense cap mena de vergonya, me’l posava on fos que estiguéssim i el feia jugar amb ell. Els seus colors vistosos feia que, desde ben petit, s’hi pogués fixar. Li cantava cançonetes mentre movia el guant-titella, li feia caminets per tot el cos des dels peus a dalt el coll, li feia diàlegs amb els diferents dits… Només de treure’l de la butxaca, ja començava a somriure esperant alguna cosa especial. Era genial la complicitat que vàrem aconseguir!
En el moment que va començar a desplaçar-se, ja no hi vàrem jugar tant, però li hem tret profit de veritat durant una bona colla de mesos. Fins i tot, ha servit per integrar al germanet gran en les nostres rialles, i tenir una activitat que pugui incloure als dos nens i crear moments de complicitat i alegria entre tots tres.

Transparències

Bruno Munari va ser un gran descobriment que vaig fer per Sant Jordi. Als posts  Llibres per a gatejar, Llibre-acordió i  Llibre o tríptic?,  ja he parlat dels seus seguidors Komagata i Kveta Pakovska, però Bruno Munari va ser el pare de tots amb els seus I Prelibri. Avui presento un llibre-joc anomenat Più e Menos que aquest autor ha publicat. Si mireu AQUEST VÍDEO, us quedarà claríssim com és aquest material i en què consisteix la seva proposta.

Doncs bé, vaig voler oferir als meus nens una mostra amb aquest material un diumenge a la tarda. Vàrem tancar fosc el menjador i ens vàrem instal.lar tots quatre a terra, encarats  a una paret blanca amb una tauleta baixa, un llum de taula i les transparències.

Val a dir que, encara que nosaltres hi vàrem posar tota la il.lusió del món a fer una història poètica, com si d’un espectacle de titelles es tractés, el nostre gran estava més interessat per les qüestions tècniques, pel que feien les meves mans amb les transparències i pel llum, que no pas per les imatges que es projectàven a la paret i per la història que els estava explicant. El petit sí que mirava la paret i semblava interessat per les siluetes en moviment, però la situació va ser difícil perquè el gran no s’estava quiet i interrompia constantment la narració.

Al cap d’una estona, es va anar fixant en les imatges i l’experiència va anar millor, ja que vàrem acabar improvitzant un concurs d’endevinalles amb les imatges que hi havia a la paret: “Què és això?” “la lluna”, ” i de quin color és?”, “i ara, què és això?” “un arbre”, “ohhh, que bonic!”, “t’agrada?”, etc.

Uns dies més tard ho vàrem tornar a provar i aquesta vegada va anar molt millor, tot i que només vaig poder explicar històries ben curtes d’arbres que creixen, ocells que volen, aranyes que fan una teranyina, un nen que va en bicicleta i es fa de nit, un vaixell que va per un riu… i vaig poder mantenir als dos nens pendents de les imatges  que passaven per la paret. Totes elles molt poètiques, tal com ho ha planejat Munari. Les històries més llargues, les haurem de deixar per d’aquí uns anyets…

Titelles d’en Mic

El complement ideal del teatre de porta són les titelles, i les més fàcils de fer i que puguin fer anar els nens amb més facilitat són les de pal. Les primeres que hem fet d’aquest tipus són les d’en Mic. Com amb tot, costa més estona pensar com fer les coses que fer-les.

Vaig buscar imatges dels protagonistes principals i secundaris a la xarxa i me’ls vaig baixar. Els vaig unificar els fons i el tamany amb Photoshop, a part de treure-hi detallets que no venien al cas. Els vaig imprimir i, vaig repassar i corregir algunes cosetes directament sobre la impressió amb llapis de colors. Els vaig retallar i repartir en un full DinA4 i en un DinA5 i els vaig plastificar (us els deixo escannejats per si algú els vol utilitzar).

Els pals els vaig treure dels Xinos, on vaig comprar uns estalvis individuals fets de tires planes de fusta (perquè no rodolin ni patinin) que vaig enganxar amb la pistola de cola en barra no tòxica (comprada a la ferreteria). Una vegada tot sec, hi vaig posar folre transparent de llibres per la part del darrera, unint el llistonet i la titella plastificada, de manera que quedi més resistent.

El dia que vaig acabar les titelles, no podia esperar l’hora d’ensenyar-les al meu fill gran. Li vaig dir força vegades que havia preparat una sorpresa per després de sopar… Quan es va asseure amb el germà i el pare al menjador, amb el llum apagat i va veure sortir pel teatret de porta els personatges d’en Mic, es va quedar petrificat, amb la boca oberta i els ulls com plats. Se li notava l’emoció a tot el cos! A poc a poc va anar assimilant el que veia i m’ajudava a cantar les cançons dels personatges que anava fent sortir. L’obra es va convertir en un diàleg entre ell i jo per anar cridant els personatges que volia: “Què és el que bota, bota i rebota? …La pilota!”, “Qui es va quedar sense llum i no va poder volar? …La mosca!”. Estava entusiasmat… De veritat que l’espectacle que jo veia amb el meu fill totalment entregat era molt superior al que feia jo!

                                              

Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!