Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Claus i candaus

És bastant generalitzada la fixació que els nens tenen amb les claus. Nosaltres ho vàrem descobrir quan a la Panera dels Tresors Original li vàrem posar al nostre gran un manyoc de claus enganxades amb una goma. Li encantava fer-les dringar per sentir el so que feien en xocar unes amb les altres… No hi havia ni punt de comparació l’interès que despertaven en ell aquestes claus de veritat amb unes de plàstic de colors que li vàrem comprar quan va fer tres mesos.

Aquesta passió per les claus, va anar pujant de voltes amb els mesos fins a haver d’amagar les nostres claus de casa perquè no ens les guardés amb les joguines i ens fes parar bojos. També haviem de distreu-re’l quan haviem d’obrir la porta de casa per entrar, perquè si s’adonava que ho feiem amb la clau, plorava desesperat perquè volia el clauer…

Per solucionar aquest problema, vàrem comprar un clauer ben bonic amb un sol de colors ben gran i vistós per que amb un sol cop d’ull nosaltres ens poguéssim adonar de quines claus feia servir per a jugar i poder evitar disgustos provocats per confusions.

Això va funcionar uns dies, fins que el nostre fill va decidir que les claus havien d’anar a un pany i es passava estones furgant les nostres portes lacades en blanc amb les seves claus, buscant el forat que els corresponia. No ens va semblar una bona idea, de manera que a la carta dels Reis Mags vàrem incloure una caixa de cabals ben bonica de color verd amb un manyoc de candaus entortolligats entre ells a dins. Les claus estan lligades amb unes cintetes, i nosaltres en tenim un segon joc guardat a lloc segur.

De veritat que des d’aleshores, el nostre fill ja no ha buscat més panys per casa i es passa estones de gran concentració per poder obrir els candaus amb la clau corresponent, que per altra banda, els Reis varen ser prou llestos de triar-les bastant semblants entre elles.  Va emprovant fins a trobar la que obra el candau que té a les mans, i com que tant les claus com els candaus són petitets, li comporta bastanta dificultat subjectar-los amb prou força perquè no se li escapin de les mans. No hi ha dubte que a ell li serveix per adquirir noves habilitats i les nostres portes han deixat de córrer perill. Ha estat una bona idea.

Ara, el manyoc de claus original amb el clauer del sol de colors, ha tornat a anar cap a la Panera dels Tresors perque hi jugui el nostre petitó, que, de la manera com li atrauen, no hi ha dubte que seguirà un procés similar al del gran.

Camí de textures

El juliol passat (2011) vàrem fer això al passadís de casa. Ja feia temps que guardava cartronets, safates rugoses, envasos de plàstic, peces de fusta, etc i els vaig enganxar amb cinta transparent al terra del passadís… Va ser una de les “sorpreses” diàries que em vaig proposar fer al meu gran durant aquest mes en que va estar sol a casa amb la mama, cansada i embarassada, mentre el pare treballava…

A la foto es veu com quan es va llevar de la migdiada, es va trobar amb el camí de textures fet. Va explorar els materials amb prudència, primer mirant, després aventurant-se a tocar, i per últim, recolzat a les parets del passadís, i seguint l’exemple de la mama, provant de posar la planta dels peus descalços pels diferents materials. El tacte amb els peus d’algunes textures li feia angúnia i s’ajupia a valorar si  si s’atrevia o no a enfilar-s’hi , però en canvi, d’altres l’espantaven menys i gaudia notant com amb el seu propi pes els envasos s’aixafaven i feien sorollets divertits… Senzill de fer i interessant per a ell.

Bany i massatge de farina

Cito textualment perquè no em prengueu per boja: “Colocar en el suelo una bandeja con bastante harina de maíz. El niño, boca abajo, con medio cuerpo dentro de la bandeja. Permitir que experimente con el tacto de la harina ya que no hay ningún peligro si lo lleva a la boca. Lo mejor es realizar este juego sólo con el pañal, de tal forma que, después de un rato jugando, le pases tus manos por sus piernas, pies y por su cuerpo impregnados en harina. Será bueno para su piel, desde el punto de vista dermatológico, a la vez que le transmites las sensaciones placenteras de las caricias.” Extret de Todo un mundo por descubrir de Elizabeth Fodor i Montserrat Morán. Ed. Pirámide (p.63).

Partint d’aquesta idea, nosaltres hem fet la nostra versió personalitzada. Primer de tot, he extès una tovallola de bany a una cantonada de la cuina (netejar no és precisament una cosa que m’encanti!) i hi he posat el seient Bumbo i hi he instal.lat còmodament el nen. A sobre les cames, hi he col.locat una safata amb potes de la meva àvia que li fa de taula d’experimentació i hi he posat uns tres quarts de paquet de farina de blat de moro. Com sempre, les manetes li anàven a tope i sense cap control. Amb els ditets intentava esgarrapar el material i escampar-lo amb moviments semicirculars per la taula. Hi ha hagut un moment divertit quan ha descobert que la farina blanca que queia damunt la tovallola lila feia un bonic contrast. S’ha quedat parat i fins i tot, ha repetit l’acció per veure si tornava a passar… El següent pas ha estat provar la farina menjant-se-la directament sobre la taula, és un fidel seguidor del lema: “Tot el que llepo és meu”. No puc dir que li hagi agradat, les seves ganyotes n’eren el testimoni. Li he donat una cullereta i un potet per veure si és capaç de fer-ne alguna cosa, però senzillament ho ha grapejat i s’ho ha posat a la boca. Ja creixerà.

Quan m’ha semblat que la taula de farina ja no tenia més opcions per oferir-li, hem passat a la segona part del joc. L’he posat dins la banyera amb un quilo i quart més de farina i d’entrada s’ha quedat parat, mirant les parets blaves de la banyera i patal.lejant amb els peus, extranyat que no s’hi produïssin esquitxos i que no li canti dolçament el “Xip-xap, tots a l’aigua”. És a dir, que ha reconegut el lloc on era, però no el medi en que estava posat. Passada la primera sorpresa, ha incorporat l’esquena i ha començat a remenar la farina amb mans i cames i a escampar-la per les parets de la banyera. Tocava i remenava ben entretingut.

La darrera part, ha estat la més plaent i més dolça per a tots dos. He tret el petit de la banyera i he abocat tota la farina damunt la tovallola, l’he despullat, me l’he posat davant per davant i li he fet un massatge de farina per tot el cos  mentre li parlava i cantava suaument. L’anava acariciant amb les mans plenes de farina i ell no parava de moure cames i braços ben content, mentre m’oferia sorollets diversos i somriures d’agraïment… També ens hem comunicat intensament tota l’estona amb mirades i pauses en silenci…

He acabat amb un nen-croqueta, però això sí, molt feliç i relaxat.

 

Retalls de roba

Amb el meu petit estirat davant meu al sofà, em disposo a jugar amb ell i els retalls de roba per explorar-ne les possibilitats. Ja no només el deixo que els toqui, assegut tranquil.lament a la trona com hem fet diverses vegades, si no que els vaig posant damunt la seva cara. El tul vermell li tinta el món que l’envolta de color, al mateix temps que el seu tacte rígid el sorprèn; el tul blanc i tou el fa somriure quan em veu a través seu. La malla de taronges verda li ofereix més colors i textures a la pell i el mucador estampat li acaricia les galtes mentre ho veu tot entre taques… El retall de saca no li deixa veure res i es queda immòvil valorant la nova situació, li aparto a poc a poc, estirant el retall cap a baix i veig que somriu… Aleshores em tapo jo tot el cap amb el vellut verd i quan em trec el retall fent “TAAAAT!” fa riallades, entusiasmat pel joc. Posem, traiem retalls de les nostres cares, juguem a estirar el trosset de texà elàstic, s’escapa, el torno a tapar i riem plegats… “Atxim! mama, la roba em fa pessigolles al nas… que divertit!”. Hi ha complicitat i comunicació. Me’l menjaria a petons!

Aquest joc amb retalls de roba no el vàrem poder aprofitar amb el meu gran perquè quan vaig haver regirat els armaris de casa els meus pares i vaig aconseguir els retalls, ell ja estava per altres coses i no hi va posar gaire interès. Darrerament, el fet que el petit hi jugui fa que s’hi acosti encurosit però aviat els deixa per anar per altres rumbs…

Capses de sabates

Abans sempre anava amb talons. Fins i tot al gimnàs. Ara persegueixo nens. Res a veure: persegueixo nens, vaig als parcs, em mig enfilo als tobogans, empenyo cadiretes mentre amb els dits cargolats i sense sang aguanto bosses amb la compra i amb la barbeta subjecto un paraigües tot intentant esquivar els bonys de les voreres… Ara em cal anar amb calçat planer i còmode per arrencar a córrer quan menys ho esperi i salvar els meus petits exploradors del trànsit de la ciutat.

Conscient de tot això, la primavera passada (2011) vaig fer neteja al sabater. Vaig desfer-me d’una cinquantena de glamuroses sabates de taló queja feia un temps amuntegaven pols i ocupaven espai per a res. Convençuda de tot el tema del reciclatge, vaig fer-ne bosses i les vaig portar als contenidors d’Humana i vaig deixar totes les capses apilonades al passadís de casa.
Quan ja em disposava a aixafar-les, vaig imaginar com reaccionaria el meu fill gran i la sorpresa que s’enduria en veure-les, ben arrengleradetes i a la seva disposició. I vaig decidir esperar a que tornés de la llar d’infants. S’ho va passar genial! No es creia que li deixés clavar puntades de peu a les capses, ni aixafar-les expressament, ni tirar els pilonets de qualsevol manera… Li vaig haver d’ensenyar jo mateixa que ho podia fer, però quan  va entendre que no el renyaria, va sorgir tot el seu esperit destructor de nen d’any i mig… i riu-te de Conan, el bàrbar!

Les capses amuntegades varen estar uns tres dies al passadís i cada vegada que hi passava, en feia una columna, la tirava a terra, n’aixafava una per passar, se’n posava una a cada peu i provava de caminar, etc… En va treure ben bé el suc!

Ara, quasi un any més tard, arran d’una activitat feta amb multitut de capses que han fet a l’escola bressol en combinació amb l’escola del costat, m’he assabentat que bona part d’aquestes accions que vaig fer fer al meu fill ajuden a treballar el llenguatge matemàtic. Vaja,  jo que sóc de lletres, vaig estar fent fer mates sense saber-ho! I a més a més, divertides!

Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!