Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Mitjonets d’espígol

A casa ens encanta l’espígol i pels volts de  Sant Joan en vàrem recollir un munt un diumenge a la tarda que vàrem anar a passejar per les vies verdes. El nostre gran va agradar-li molt olorar la planta, el que no li va agradar tant va ser la quantitat d’abelles que en xuclaven el pol.len. Va quedar francament impressionat per aquests insectes perquè cada vegada que veu espígol sempre ens fa notar si n’hi ha o no pels voltants.

La tarda que vàrem deixar l’espígol a la taula de la terrassa a l’abast dels nens perquè l’ investiguessin com volguessin va ser molt especial. Mentre els nens remenaven les tiges florides, la seva aroma ens anava embolcallant, fent que el nostre treball fos molt agradable. El petitet es va dedicar a prémer les flors, a brandar les tiges a dues mans, a donar-los cops contra la taula i a gratar els granets que li anaven caient al davant, feliç amb la nova experiència. El gran, després de remenar i mirar, es va dedicar primer a retallar amb tisores les branquetes i després a treure’n els granets i posar-los en unes safates. Hi vàrem estar força estona perquè en vàrem recollir molt. I quan vàrem tenir les flors d’espígol ben triades, el nostre gran li va encantar posar les mans dins el bol i fregar-se-les, una contra l’altra amb flors al mig, per olorar-les després.

En un primer moment, no tenia clar què faria fer als nens amb tantes flors, de manera que vàrem gaudir del moment sense més pretensions que les de tenir material d’experimentació damunt la taula.

Com que jo tenia ganes de guardar-ne unes miques per fer-ne perfumadors d’armaris, se’m va acudir agafar mitjonets de bebè, que ja anàven petits i que jo volia guardar com a record, i deixar que el meu gran els omplís de les flors d’espígol. Per facilitar-li la feina de tenir el mitjonet obert per tal que les flors poguéssin anar passant, vaig agafar la peça superior d’un biberó i la hi vaig inserir. Ell, va anar omplint els mitjonets a cullerades amb una mà, mentre amb l’altra subjectava el mitjó. No cal dir que li va caldre força concentració per moure una mà i mantenir l’altra quieta per fixar la posició del mitjó, i vigilar, al mateix temps, que les llavors d’espígol no caiéssin de la cullera i passéssin totes pel forat del biberó.

Una vegada ben plens els mitjonets, vaig cosir-ne la part superior perquè no en sortíssinn els granets i hi vaig afegir una cinteta que unís la parella de mitjons i que servís per lligar-la al penjador.

 

La veritat és que queden molt bé i fan força olor. N’hem posat alguns al passadís i tot! El meu gran, cada vegada que els veu, diu “espígol” i insisteix perquè l’agafem a coll i l’apropem als mitjonets per poder-los olorar. Està clar que recorda l’experiència amb alegria, reconeix la flor en el moment que la veu, sigui on sigui,  i se sent satisfet de la seva feina.

Catifa de flors de sobretaula

Fa un parell de caps de setmana es varen cel.lebrar les Enramades a Arbúcies. Jo no hi vaig anar però vaig veure un munt de fotografies de catifes precioses a la xarxa i vaig voler fer-ne un homenatge en miniatura.
Com que vivim a ciutat, i no tenia gaire temps de fer voltes per les vies verdes del voltant, vaig anar a la floristeria de la cantonada i em vaig endur uns clavells rosats, uns de vermells, unes margarides blanques, unes de grogues i la florista, quan va saber que era per treballar amb els nens, va tenir el detall de regalar-me uns gladiols liles. Un ramet ben acolorit per poder engrescar els meus petits. I així va ser.
El patufet va quedar enamorat d’una margarida groga i d’un clavell vermell. Els colors ben vius i l’olor de les flors fresques escampades damunt la taula de la terrassa, el feien bellugar com mai ho havia fet, intentant arribar-hi amb les manetes. Les explorava rialler, tocant, olorant, veient i llepant aquella simfonia floral. La curiositat el podia, i si n’hi trèiem alguna de les mans per poder treballar amb ella, plorava desil.lusionat. Qualsevol volia les joguines de sempre, tenint tot allò al seu abast! Totalment comprensible, sabent que la única flor que havia tocat fins aleshores havia estat la rosa de Sant Jordi, i tots sabem que no en fan gaire d’olor!
El gran, amb la nostra ajuda, va entendre que el primer pas era tallar els troncs i posar les flors en diverses safates segons els colors. Després, als clavells posats cap per avall, els varem tallar la meitat del calze i ell en va treure la “faldilleta” per deixar d’anar els pètals. Les margarides, les plomava manualment, fulla a fulla, i les anava posant al lloc que els corresponia segons els colors. Dels gladiols, en vàrem tallar totes les flors amb tisores i també vàrem fer una safata amb les fulletes verdes que plomàvem dels troncs… Un munt d’accions diverses que el nostre gran anava posant en pràctica, mentre el petit intentava robar-li la matèria primera per posar-se-la a la boca…

Una vegada totes les safates varen estar plenes amb els pètals, i els troncs tots recollits, vaig anar a buscar l’aironfix per clavar-lo amb la part engomada cap amunt per anar enganxant els pètals. Hi vaig dibuixar diverses figures geomètriques i vaig retallar la silueta del paper protector per què només fos adhesiva la figura que haviem triat per omplir.
Així, el nostre fill va anar omplint una a una les formes dibuixades amb els pètals dels colors que va triar. Va elegir les margarides grogues per omplir el cercle, els clavells roses pel triangle, els pètals blancs per omplir el quadrat, les fulles verdes pel rectangle i els gladiols liles pel rombe. El fons va ser de color vermell, i com que se’ns varen acabar els pètals d’aquest color, vàrem afegir unes franges laterals amb uns quants de color rosa i groc que ens havien sobrat.
Va quedar ben satisfet del resultat final. Tot i que els perfils de les figures no varen quedar ben delimitats, l’aspecte de la catifa de sobretaula era bonic i l’estona que vàrem passar tots junts ben agradable, plàcida i perfumada. La llàstima, és no poder-ho conservar gaire temps perquè les flors es van marcint, però el nostre gran va quedar ben content quan va veure que vàrem penjar la seva obra a l’habitació i que el felicitàvem perquè ens havia agradat tant el fruit del seu treball.

Galetes per jugar amb nens

Això de la cuina té una doble funció, com ja he explicat altres vegades, per una banda, serveix perquè el meu gran conegui maneres de jugar amb la seva cuineta (vegeu el post “La cuineta“) i per l’altra, perquè faci pastetes i s’ho passi bé, a part d’anar observant com es barregen alguns components amb altres i aprenent a barrejar, apretar, etc. amb estris diferents. Fer galetes ens va permetre tot això, no poso la recepta perquè a internet n’hi ha un munt…

            

Partir la mantega amb un ganivet requereix força, precisió i molta concentració. És freda, enganxosa i patina, ofereix noves textures per investigar. Partir  els ous sense que s’esclafi el rovell fa que hagi d’aplicar un grau de força precís, alhora que les diferents densitats de la clara i el rovell fa que baixin a velocitats diferents i que es pugui fixar en aquesta curiositat. Una vegada tot barrejat amb el sucre, es transforma en una pasta líquida prou bona…

                     

Amassar, amassar i amassar amb la farina espesseeix la barreja, fins aconseguir una pasta que cada vegada és menys enganxosa. Després de deixar-ho reposar una estona, ho va aplanar amb els dits, agafant grapats de barreja i aixafant amb força amb els dits i  amb els punys. A partir d’aquí vàrem treure els motllos i va començar a posar-los sobre la massa per fer les formes de les galetes. Arrancar-les i posar-les a la safata del forn també va ser complicat perquè si ho feia massa fort, la silueta es feia malbé i havia de tornar a començar…

Després d’una estoneta de forn, va poder tastar les galetes. El fet d’haver-les fet ell va ajudar a que li agradéssin més, especialment la que li va fer el papa amb forma de cotxe!

Llibre o tríptic?

Una mostra més de la febrada de Sant Jordi, amb el descobriment de Katsumi Komagata i el seu “Little Eyes”. Si voleu veure aquest enllaç, hi ha fotos molt boniques del que fa… Inspirada en aquestes carpetetes de tríptics, aquest matí he fet aquests que veieu per aprendre’n el procediment i deixar-ne fer un tastet als meus nens.

He triat quatre cartolines de colors bàsics i quatre folis de colors que contrastin per fer els dibuixos centrals  interiors. He plegat cada cartronet en tres parts iguals i al centre, hi he enganxat la silueta d’un dibuix senzill i gran. A la solapa de la dreta, hi he fet el forat d’una silueta de tamnay mitjà que vagi a parar sobre la zona de color contrastat de la capa de sota, i a la solapa de l’esquerra, hi he fet un foradet amb una forma geomètrica perquè es vegi el color de sota. Ho he resseguit tot amb retolador negre, gruixut al dibuix gran i mitjà a la silueta del mig i a la del davant. Sé que Komagata no ho ressegueix, però és que un traç de retolador amaga moltes imperfeccions…

Suposo que la clau de l’assumpte és triar dibuixos senzills i amples per a la part de sota,  que puguin contenir una altra figura al seu interior. Jo he fet una cartolina lila amb un triangle vermell al davant, que quan s’obre mostra unes cireres i després, uns llavis petoners. Una cartolina groga amb un quadrat blau que pertany a un peix que està dins a un núvol. Una cartolina vermella amb un rombe verd, que porta a una pera, que està a dins d’un arbre i, finalment, una cartolina verda amb un punt groc, que té un pollet que amaga un sol solet.

Em sento molt orgullosa de la tria i de com han quedat els tríptics. Quan els he ensenyat, i explicat amb tot luxe de detalls i entonacions al meu petit, obria els ulls com plats al veure com les diferents solapes amagaven sorpreses noves  i estirava els braços per poder-los agafar…  A veure com reacciona el meu gran quan les hi deixi tocar!

Corona d’aniversari

El meu fill gran ho té claríssim: no hi ha aniversari sense corona. Per això el Tió va portar-ne dues, una per cada nen. Vaig posar sota la manta del Tió un dibuix amb la plantilla de la corona que volíem (exactament la que fan servir a la Llar d’Infants) i va ser fantàstic perquè el Tió va endevinar el que ens agradava: unes corones que poguéssin servir tant de rei, com de cavaller, com d’aniversari…

El Tió va fer sis crestes a la corona i així la va fer el suficientement llarga perquè es pugui adaptar al cap dels nens, ara i quan creixin, i a més, com que era més llarga del que li corresponia, la va poder omplir perquè quedi ben farcida. Com a tancament hi va posar una bona tira de velcro per poder adaptar-la encara millor al contorn dels caps.

Deixo aquí sota la plantilla, per si algú les vol fer. Només s’ha de calcar dues vegades el dibuix per cada corona, deixant un ditet per sobrefilar, cosir a l’inrevés, girar, omplir i posar velcro.

Les fotos dels nens són de la nit del Tió, amb els quasi dos anyets del meu gran i del Carnaval del meu petit amb els seus sis mesets.

El món des d’un vitrall

Ara m’he proposat proporcionar als meus nens estímuls visuals diferents. Res tan senzill com mirar a través de cel·lofana de colors per alterar la realitat. Però, i si ho elaborem una miqueta més i a partir de l’activitat li fem veure com amb la barreja d’alguns colors en surten d’altres? He recordat allò que estudiava a l’institut del cercle cromàtic amb els seus colors primaris (vermell, blau i groc) i amb els secundaris que surten de barrejar els primaris entre ells (el taronja, el verd i el lila). Tot el que fem amb els colorants alimentaris ja els proporciona dades en aquest sentit, però està bé que ho complementin des d’altres perspectives…

He agafat retalls de cel·lofana que tenia per casa i he endollat la plastificadora. En un full de plastificadora hi he posat un retall groc i un de vermell amb el centre superposat per fer el taronja. En un altre, hi he posat el blau i el groc per obtenir el verd. En un tercer hi he posat el blau i el vermell i he aconseguit el lila. I encara he fet un quart full plastificat amb retallets superposats de tots tres colors (vull deixar constància de que no tenia cap pretensió artística en fer-ho!).

El resultat és aquest que veieu a la foto de la falguera de casa que us poso aquí sota. Els meus nens poden veure el món des d’un vitrall…  Al meu gran, per exemple, li encanta veure el mar,  la sorra i el cel de diferents colors, i el meu petit, la primera vegada que li vaig posar el color groc davant els ulls es va quedar totalment immòbil, però quan em va veure la cara d’aquest color, va deixar anar una forta riallada. Potser es va pensar que era un pollet! 😉

Una manera fàcil d’entretenir-los a llocs on s’hagin d’estar quiets, per exemple, mirant el paisatge des del cotxe…

La Panera de les Olors

Desde que vaig fer un curs sobre les diverses maneres que les persones aprenen les coses,  també  sé que la major part de nosaltres tenim un sentit majoritari, generalment la vista, i que la nostra vida seria molt més rica si donéssim més importància als altres sentits… És per això que vaig voler fer una Panera de les Olors.

Ja sé que la major part dels objectes de la Panera dels Tresors Original que vaig fer també tenen aroma: la fusta, les petxines, el suro, però volia anar un xic més enllà. Vaig començar a pensar en objectes quotidians molt aromàtics i a recopilar-los: uns quants sabons de mans d’aquests que regalen als hotels, de diferents colors i aromes; barretes i cons d’encens; capsetes de pastilles amb escuma a dins impregnada de perfums diversos; pots d’espècies i diverses fruites i verdures que deixava olorar al meu gran a l’hora de fer el sopar…

Després de pensar-hi força, vaig fer alguns canvis: vaig descartar l’encens perquè era massa fràgil i es podia trencar i posar-se’l a la boca fàcilment,  malgrat portés el xumet com a tap de seguretat, i vaig limitar els jocs amb els pots d’espècies perquè, tot i que les olors es conservaven molt bé, els taps es trencaven en obrir i tancar i els forats eren massa grans i es podia escapar alguna llavor o granet. He continuat fins ara donant-li a olorar (i provar, és clar!) algunes fruites i verdures mentre cuino: ceba, all, api, porro, taronja, poma… i també continuo deixant algun sabonet i alguna capseta amb escuma impregnada amb pefum o essència enmig dels objectes de la Panera, a la que encara hi juga i a més, amb la que ara continua interactuant amb el seu germà.


Ara, amb el meu segon fill, he millorat el que tenia pendent. Els pots d’espècies s’han transformat en saquets d’olor. Els he fet en forma de tub perquè els pugui agafar bé amb les seves petites mans i hi he fet un nus per poder-ne anar canviant el contingut a mesura que vagin perdent l’aroma. Els he fet amb roba de cortina, roba suficientment tupida perquè no deixi passar els grans, però de fibres gruixudes perquè en surti l’olor amb facilitat. Doble costura per tot arreu i ja estan fets.  Les he fet d’un sol color per minimitzar l’efecte de la vista i hi he posat el nom amb retolador. Ja sé que el nom brodat a mà quedaria molt millor, però així ja em sembla bé, i tot plegat té un aire natural que m’agrada força.

Vaig anar a una herboristeria i vaig demanar per espècies molt oloroses. N’hi ha un munt, però les que vaig triar són aquestes que veieu a la foto. Unes escorces de fruita: de taronja i de mandarina. Dos tipus de branca: la de vainilla i la de canyella. Unes fulles de llorer. Tres granets: el carcadais, el cardamom i els claus d’olor. Una espècia mólta: l’orenga. I unes flors seques de rosa de pitiminí. Així el tacte diversificat també hi entra en joc.

L’únic problema va sorgir a l’hora de guardar-ho perquè no volia que les aromes es barregessin. Vaig decidir endreçar-ho tot en un pot de llauna amb els saquets i els sabons embolicats individualment amb paper de plata. Quan trec la llauna, tinc els nens asseguts al davant amb la consigna de “No tocar!” els paquetets, i pacientment, esperen que els vagi donant els saquets. Màxim quatre. Després, afegeixo altres objectes d’altres paneres. Es veu que la sensibilitat a l’olfacte queda saturada després de quatre olors diferents i no voldria que s’emborratxéssin… Es tracta de gaudir amb l’experiència.

Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!

Tubs de colors

Aquests Reis, tenia clar que volia aproximadament el mateix nombre de regals per un nen que per l’altre, de manera que el meu fill gran s’adonés que tots dos nens són igual d’importants. Així doncs, em vaig dedicar a fer cosetes per al meu bebè que no fossin les clàssiques que hi ha a les botigues i afegir novetats a les joguines que ja té del seu germà.

La primera versió que vaig fer dels tubs de colors va ser fa dos anys per al meu nen gran i consistia en una ampolla petita d’aigua, amb un xic d’oli, perquè tingui densitat diferent i uns quants objectes petits i brillants, i de pesos diferents que hi suren per atreure l’atenció del nen. Va tenir èxit, però el seu aspecte no era gaire atractiu i l’amplada de l’ampolla no li permetia agafar-la amb comoditat.

La versió que he fet per al meu petitó és la que veieu a la foto. Ha millorat molt. He agafat uns tubs de plàstic, els he tallat amb un cúter, hi ha afegit uns taps i els he segellat amb unes barres de cola no tòxica que s’apliquen en calent (tot es troba a ferreteries). El líquid amb què els he omplert és oli d’ametlles tintat amb unes gotetes de colorant alimentari (qualsevol supermercat) i els objectes de dins són boletes de paper de plata, algun clip de colors, alguna moneda, papers d’embolcalls de bombons, etc.  No importa què hi posis, el que és important és que tinguin diversos pesos perquè es desplacin pel líquid a ritmes diferents.

[Actualització el 9 març 2012]

En aquesta imatge, el meu petit intenta resseguir amb la mirada els diferents materials que hi ha en suspensió en el líquid i, com que es desplacen a diverses velocitats, hi posa moltíssima atenció i s’ho passa genial.  Es nota que li interessa el que veu i el fa pensar…