Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Petxines esmaltades

Fa anys, un dia que estava passejant per la platja, vaig trobar una petxina amb un foradet a la part de dalt i vaig pensar que seria perfecta com a collaret per la meva neboda. En vaig recollir unes quantes més i les hi vaig portar, acompanyades d’esmalts d’ungles transparents amb purpurina i estrelletes. Com que estava en plena època de les sirenes, li va encantar decorar-les.

Aquest juliol passat ho he tornat a fer amb el meu gran, però amb closques de vieira, ja que tenen un tamany més fàcil per què les pugui subjectar. Li vaig desar sobre la seva tauleta les petxines de pelegrí al costat d’uns quants pots d’esmalt i d’unes pedretes amb motius decorats per a mi per què vegi que es poden pintar. Com generalment fa, es va acostar amb prudència i curiositat i  i va jugar una estona a apilonar les pedres i a revisar el material i, quan li vaig dir que les pedres tenien dibuixos i que si volia fer-ne ell sobre les petxines, em va dir que sí.

Obrir els potets i tornar a posar el pizellet a dins calia precisió i a poc a poc va anar encertant més i decorant les vieires. Quan es cansava, canviava d’activitat i al cap d’una estona hi tornava. La proposta va estar uns dies damunt la taula i anava fent a estonetes curtes. A mesura que anava fent, la seva habilitat millorava.

Gràcies a aquest anar i venir d’aquesta activitat, he après a tenir diverses propostes a punt en túpers baixos amb tap per anar-les repetint quan li vingui de gust. Així pot practicar les accions que calen per dur a terme cadascuna d’elles i  no cal buscar el material cada vegada. Actualment tenim vuit safates preparades i les anem combinant. La deixo oberta damunt la seva tauleta i si ‘pica’ bé, i si no, al cap d’unes horetes l’enretiro i n’hi proposo una altra. Que jugui lliurement.

Improvisació amb guixos

Una tarda d’estiu com qualsevol altra, vaig deixar damunt la tauleta de joc una proposta ben senzilla per veure si s’hi enganxava: una pissarreta, uns guixos de colors  i un esborrador. I així va ser.

Una vegada va haver pintat i esborrat la superfície, es va dedicar a recollir, apilonar i investigar el guix en pols que en va sortir. Intrigada per veure quina en duia de cap, li vaig oferir una safata de metacrilat per posar-lo. Ell, encantat, va seguir pintant i esborrant i inclinant amb dificultat (i ajuda meva) la pissarra per deixar caure la pols de guix dins la safata. Una vegada en va tenir prou, li vaig desar sobre la taula, sense dir res, un full en blanc. I va començar a deixar marques damunt el full amb l’esborrador i amb els dits. Tots dos en silenci. Ell, ben concentrat, i jo, amb ganes de deixar-me sorprendre.

Al cap d’una estona, quan semblava haver perdut l’interés i va haver escampat pols de guix a diversos fulls, li vaig preguntar si volia que posés un xic d’aigua a la safata, a veure què passava. I em va sir que sí, de manera que ho vaig fer. I li vaig allargar un pinzell per si el volia. Va començar a barrejar el guix amb l’aigua i a pintar sobre el darrer full, com sempre, primer a poc a poc, i després amb més passió.

Va veure l’esborrador, una esponja amb forma de gat, i el va posar damunt el pinzell i va continuar pintant. Suposo que devia esperar algun canvi, i com que no es va produir, va girar el pinzell i va continuar pintant amb l’esponja a baix. Ell provava. Tampoc no li devia agradar el resultat i aleshores va anar a buscar els altres guixos de colors i va anar pintant sobre el paper, alternant la superfície molla amb l’eixuta fins que aquest es va trencar i va donar per satisfeta la seva curiositat.

Em va encantar observar com actuava amb els objectes i com treia tant de profit d’una simple pissarreta i d’uns guixos, com la seva imaginació i les seves ganes de provar coses el portaven per camins que a mi no se m’haguéssin acudit mai. Tant de bo, puguin conservar tota la vida aquesta curiositat pel que els envolta i l’interés per trobar maneres de fer fora dels límits habituals…