Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Llibres per a gatejar

De les vint acepcions i usos que pot tenir la paraula “llibre” segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no n’hi ha cap que s’acosti ni remotament a les petites meravelles en paper que vaig tenir la sort de conèixer el divendres passat a la biblioteca de la Llar d’Infants del meu fill gran. La presentació del material va ser organitzada conjuntament per l’Escola Bressol Municipal i per la Biblioteca Pública del barri, en una de les tantíssimes activitats que mostren com el funcionariat públic, malgrat la que els està caient, posen ganes, temps i il.lusió en la feina que fan…

Doncs, bé, gràcies a aquesta activitat, vaig conèixer llibres-objecte-joia-obra d’art, ben allunyats del que tradicionalment ofereixen les editorials. El meu cap va sortir bullint d’idees per fer als meus petitons, però no tinc gaire traça amb el paper i les tisores i ja veurem què en sortirà, si és que en surt alguna cosa…

El primer autor que em va impressionar va ser Katsumi Komagata. Va fer una col.lecció de “llibres” dedicats a la seva filla, reunits sota el nom “Little Eyes”, un conjunt de llibres-proposta que segueixen l’evolució de la visió dels nens des de que neixen. A un preu per privilegiats,  ni em plantejo comprar la col.lecció sencera… El que apareix en aquest link, correspon al número 9 de la col.lecció, que és el que he volgut dur a terme per al meu petitó, mantinguent llargament les distàncies amb els originals… Com que al link es veu perfectament com és, no cal que expliqui amb gaires detalls com ho he fet jo: uns cartronets plegats per a les cobertes folrats amb paper de regal o aironfix i uns acordions fets amb caixes de cereals, als que hi he enganxat alternats dos dibuixos diferents.  Seguint la idea inicial de Komagata amb el seu “gall de dia o mussol de nit”, he il.lustrat el llibre del meu petitó amb el Sol i la Lluna, per una banda, perquè són fàcils de dibuixar i per una altra, perquè mentre els he estat ensenyant li he anat cantant les cançons i puc assegurar que la idea li ha agradat… Per si alguna vegada vull anar més enllà, puc fer que els dibuixos mostrin conceptes contraris,  que representin el mateix dibuix però amb un desplaçament com als inicis del cinema, expressions facials amb emocions diferents, etc.

Es veu que els nadons, per poder veure la imatge proposada des dels dos angles, tenen un al.licient més per a gatejar… El meu gran va fer “comandos” per terra durant un temps, però gatejar pròpiament dit, només ho va fer alguna vegada, i després d’haver après a caminar. Els experts diuen que gatejar va bé. Potser si hagués tingut aquests llibrets s’hagués espavil.lat una mica més a bellugar-se per poder-los veure. En tot cas, ja us explicaré si el meu petit ho fa, de moment, li presento la proposta!

      [Actualitzat l’11 de maig de 2012]

Aquest matí he acabat el segon llibre de gateig per al meu petitó i n’he descobert el mètode de construcció, per això ho vull explicar. El primer llibre, el del sol i de la lluna, el vaig fer plegant primer el cartró i clavant els dibuixos a les pestanyes, de manera que les cantonades no queden del tot alineades perquè vaig plegar els cartrons a ull…  Amb aquest segon llibre per a gatejar que té, per una banda un cargol, i per a l’altra una papallona, aquesta vegada he fet primer els dibuixos i després els he enganxat capiculats en un cartró llis que després he plegat per fer l’acordió. Queda molt millor que no pas a l’inrevés.

Per altra banda, com que aquest segon llibre té sis franges per dibuix, ha quedat més gran i, al muntar-lo a les tapes, feia corba, de manera que els dibuixos no es veien gens bé… Doncs bé, en aquests moments sóc molt feliç perquè aquest matí, rumiant, rumiant, he trobat la sol.lució: cal que tots els plecs estiguin en angle recte (90º) i fer les tapes tan llargues com calgui per tal d’obtenir amb els seus dos costats un altre gran angle recte!  Pel que sé ara, el primer que vaig fer, va quedar bé de casualitat! He partit, doncs, les tapes en dos i hi he fet un afegit amb una altra cartolina, de manera que, com es pot veure amb la perspectiva que he tirat aquesta darrera foto, tot queda al seu lloc i els dibuixos es veuen sense problemes!

Cançons dibuixades

Fa uns dies la meva cosina em va explicar que tenia un cançoner il.lustrat per ella de quan els seus nens eren petits i que si buscava bé, també en podria comprar o si tinc temps i moooooltes ganes, també es poden fer amb feltre que queden xulíssims. Jo això d’il·lustrar ja ho havia pensat fer amb històries per a més grans i també escenificar-les amb titelles per tal de treballar la comprensió i l’interés per la lectura amb els nens, però no se m’havia acudit fer dibuixos per a cançons.

Ahir amb el meu fill gran cantàvem a l’hora de sopar (sembla que la quinoa amb verduretes passa millor i l’horeta de cada àpat es fa més curta…) i se’m va acudir agafar uns fulls per reciclar i un boli i fer quatre guixots per il·lustrar un parell de cançons. Es va quedar bocabadat i no parava de repetir “Una atta, una atta” (una altra). Li va encantar! Li anava assenyalant amb el dit les accions que estàvem acostumats a representar amb gestos però veure-les li va agradar moltíssim.

Durant la banyera i el bibi, els papers varen quedar arraconats per la cuina de qualsevol manera, però aquest matí se m’ha acudit treure els guixos de colors que tenia tancats en el seu estoig de quan feia diaris de viatges i m’he dedicat a acolorir-los i a difuminar de qualsevol manera amb el dit. Ja veieu: ni faig servir regle, ni llapis, ni goma d’esborrar… Tot surti com surti. Ho he retallat, clavat a un full de colors i ho he plastificat. No queda pas tan malament.

Quan el meu gran ha tornat de l’escola bressol he fet la prova. Li li he ensenyat els dibuixos que vaig fer ahir a la nit amb els colors que hi he afegit i  ha al·lucinat i m’ha demanat diverses vegades de cantar les cançons. Si fins i tot un moment que jo era a la cuina, ha agafat ell tot sol les cartolines i s’ha posat a cantar i a assenyalar amb el dit els dibuixos! Feia morir de riure…Quina idea més senzilla i quin èxit ha tingut!  N’hauré de fer unes quantes més… Segur que en treuran profit!