Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Muntanya de gelatina amb sorpresa

Una blocaire amiga, la de Fent i desfent aprèn l’aprenent, ahir va passar al facebook el link a un post de Labores en red en el que s’expliquen diverses activitats per jugar amb aigua. Em va agradar especialment la que mostrava un iceberg gegant amb joguines enterrades perquè els nens vagin gratant fins a recuperar-les.  I una que és inquieta de mena, no va parar fins a trobar el material adient per poder fer l’activitat amb els seus barrufets sense perill de que es facin mal amb eines punxegudes capaces de trinxar el gel:  gelatina, colorant i culleretes!

Vaig preparar dos litres de gelatina amb colorant per separat en dos bols. Quan el primer va quallar, hi vaig enfonsar cinc  figuretes a nivells diferents i després hi vaig abocar el segon litre de gelatina al damunt i vaig esperar a que tornés a quallar. Vaig haver de fer-ho així, en dues etapes, perquè les joguines suraven a la gelatina líquida i les haguéssin trobades massa ràpidament.

Quan ahir a la tarda, vaig abocar el flam gegant de color lila damunt la taula, la sorpresa es llegia a les seves cares, i quan els vaig fer mirar d’aprop la gelatina i van veure que hi havia ninots a dins, van al.lucinar. El gran, que va reconèixer les figuretes, va començar a dir “Aquí hi ha la mama!” (una nina que diu que és com jo) i es va posar a gratar amb la cullereta per desenterrar-la. Anava apartant les cullerades i escampant la gelatina per tot arreu, fent contrastos ben bonics amb la superfície protectora blanca que hi vàrem posar.

El petit va veure les figuretes i també va voler agafar-les, va practicar amb la cullera, però de seguida va veure que el germà li estava prenent avantatge i va decidir que amb les mans aniria millor. Va aixafar, rascar, fer trontollar les porcions de gelatina per damunt la taula, riguent amb el seu moviment, la va llepar, va picar de mans amb gelatina entre els dits  i va picar damunt la taula amb les mans, esquitxant-nos a tots de color blau-lilòs. M’encanta que s’embrutin!

Al cap d’una estona, tots els ninos ja havien estat rescatats de la gelatina i el gran es va afegir a la festa sensorial del petit.  Vàrem deixar que exploressin a plaer i que fessin el que vulguessin amb la gelatina, malgrat tot quedés empastifat. El gran en va agafar un pilonet , va tancar fortament els punys i va riure molt quan va veure que la gelatina sortia entre els seus dits ben desfeta. També va riure quan jo en vaig agafar un grapat i el vaig deixar anar sobre la taula des d’un tros ben amunt, fent com una bomba…

Vàrem riure molt tots quatre! A les seves cares es veia com els agradava l’activitat! Després, cop de mànega de regar a les trones, la taula, les cadires i els dos nens de caps a la banyera. Un xic de feina, però l’activitat s’ho val. Ho repetirem segur.

Claus i candaus

És bastant generalitzada la fixació que els nens tenen amb les claus. Nosaltres ho vàrem descobrir quan a la Panera dels Tresors Original li vàrem posar al nostre gran un manyoc de claus enganxades amb una goma. Li encantava fer-les dringar per sentir el so que feien en xocar unes amb les altres… No hi havia ni punt de comparació l’interès que despertaven en ell aquestes claus de veritat amb unes de plàstic de colors que li vàrem comprar quan va fer tres mesos.

Aquesta passió per les claus, va anar pujant de voltes amb els mesos fins a haver d’amagar les nostres claus de casa perquè no ens les guardés amb les joguines i ens fes parar bojos. També haviem de distreu-re’l quan haviem d’obrir la porta de casa per entrar, perquè si s’adonava que ho feiem amb la clau, plorava desesperat perquè volia el clauer…

Per solucionar aquest problema, vàrem comprar un clauer ben bonic amb un sol de colors ben gran i vistós per que amb un sol cop d’ull nosaltres ens poguéssim adonar de quines claus feia servir per a jugar i poder evitar disgustos provocats per confusions.

Això va funcionar uns dies, fins que el nostre fill va decidir que les claus havien d’anar a un pany i es passava estones furgant les nostres portes lacades en blanc amb les seves claus, buscant el forat que els corresponia. No ens va semblar una bona idea, de manera que a la carta dels Reis Mags vàrem incloure una caixa de cabals ben bonica de color verd amb un manyoc de candaus entortolligats entre ells a dins. Les claus estan lligades amb unes cintetes, i nosaltres en tenim un segon joc guardat a lloc segur.

De veritat que des d’aleshores, el nostre fill ja no ha buscat més panys per casa i es passa estones de gran concentració per poder obrir els candaus amb la clau corresponent, que per altra banda, els Reis varen ser prou llestos de triar-les bastant semblants entre elles.  Va emprovant fins a trobar la que obra el candau que té a les mans, i com que tant les claus com els candaus són petitets, li comporta bastanta dificultat subjectar-los amb prou força perquè no se li escapin de les mans. No hi ha dubte que a ell li serveix per adquirir noves habilitats i les nostres portes han deixat de córrer perill. Ha estat una bona idea.

Ara, el manyoc de claus original amb el clauer del sol de colors, ha tornat a anar cap a la Panera dels Tresors perque hi jugui el nostre petitó, que, de la manera com li atrauen, no hi ha dubte que seguirà un procés similar al del gran.

La Panera de les Capses

La Panera de les Capses és una altra de les evolucions naturals de la Panera dels Tresors. Tal com explicava als diversos posts derivats de la Panera Original, va arribar un moment que vàrem haver de classificar els objectes en altres Paneres perquè tot era massa difícil de gestionar. Així varen aparèixer per casa Els taps de plàstic, Els taps de metall, Les cintes, els Sonalls transparents, els Tubs de Colors,  la Panera de les Capses, La Panera de les Olors, la Panera dels Sons i de la Música, els Retalls de Roba, entre altres que aniré explicant quan pugui… Cadascuna ofereix possibilitats diferents de joc independents però també és interessant combinar algunes paneres per veure com fan relacionar els objectes entre ells.

Dos o tres vegades per setmana encara fem servir alguna de les paneres una estoneta, ara amb els dos germans, cadascú al seu nivell. El petit, explorant les diferents possibilitats de cada objecte i passant de l’un a l’altre sense cap relació, però descobrint-ne tots els matissos possibles,  i el gran, fent pilons, combinacions, posant i traient, encaixant-ne un amb el altre amb imaginació desbordant i posant nom a la seva creació, per després, recollir cada cosa al seu lloc, tal i com es recomana al llibre El joc de la descoberta de Tere Majem i Pepa Òdena. Aquesta part de recollida no ha estat fàcil, perquè el meu gran s’entretenia amb qualsevol coseta que pogués, però una vegada va entendre la regla del joc heurístic de que “tot el que ja s’ha recollit al seu envàs no es pot tornar a agafar”, la recollida i classificació dels objectes ha estat més àgil i ens ha facilitat molt l’ endreça de joguines diària d’abans de sopar, tot i que, no ens enganyem, ell preferiria deixar-ho tot tal com raja…

La Panera de les Capses de casa inclou desde els Pots de Colors  fins a una cartera amb velcro, passant per capses de joieria, un estoig de fusta, una funda d’ulleres de piscina, capses de detergents, de productes d’higiene, polveres de protector solar… Hem procurat que les capses estiguin fetes de materials variats: vidre,  plàstic, paper, roba, fusta, etc. Un munt de tancaments diferents per poder practicar accions diverses i simultànies: taps d’encaix, taps de pressió, taps de rosca, taps amb goma per estirar, taps amb solapes per tancar ordenadament, taps amb un encaix per fer lliscar en una ranura… La dificultat màxima és obrir i tancar el compacte solar, perquè cal apretar una palanqueta amb uns dits d’una mà mentre amb els altres restants aguantes la part de sota, i amb l’altre mà, uns dits subjecten la tapa i l’estiren amunt. Tot un repte per al meu gran de dos anyets. La temptació li era fàcil: “Mama, aiuia, no va”. Haurieu  hagut de veure que satisfet va estar el dia que ho va aconseguir!