Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Petxines esmaltades

Fa anys, un dia que estava passejant per la platja, vaig trobar una petxina amb un foradet a la part de dalt i vaig pensar que seria perfecta com a collaret per la meva neboda. En vaig recollir unes quantes més i les hi vaig portar, acompanyades d’esmalts d’ungles transparents amb purpurina i estrelletes. Com que estava en plena època de les sirenes, li va encantar decorar-les.

Aquest juliol passat ho he tornat a fer amb el meu gran, però amb closques de vieira, ja que tenen un tamany més fàcil per què les pugui subjectar. Li vaig desar sobre la seva tauleta les petxines de pelegrí al costat d’uns quants pots d’esmalt i d’unes pedretes amb motius decorats per a mi per què vegi que es poden pintar. Com generalment fa, es va acostar amb prudència i curiositat i  i va jugar una estona a apilonar les pedres i a revisar el material i, quan li vaig dir que les pedres tenien dibuixos i que si volia fer-ne ell sobre les petxines, em va dir que sí.

Obrir els potets i tornar a posar el pizellet a dins calia precisió i a poc a poc va anar encertant més i decorant les vieires. Quan es cansava, canviava d’activitat i al cap d’una estona hi tornava. La proposta va estar uns dies damunt la taula i anava fent a estonetes curtes. A mesura que anava fent, la seva habilitat millorava.

Gràcies a aquest anar i venir d’aquesta activitat, he après a tenir diverses propostes a punt en túpers baixos amb tap per anar-les repetint quan li vingui de gust. Així pot practicar les accions que calen per dur a terme cadascuna d’elles i  no cal buscar el material cada vegada. Actualment tenim vuit safates preparades i les anem combinant. La deixo oberta damunt la seva tauleta i si ‘pica’ bé, i si no, al cap d’unes horetes l’enretiro i n’hi proposo una altra. Que jugui lliurement.

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Collage de xocolata

Pels volts de Pasqua, tots els aparadors ensenyaven Mones de xocolata de moltes formes i colors, i se’m va acudir deixar que els meus nens experimentessin amb aquestes textures.  Va ser una tarda genial i en vàrem estar parlant dies i dies. En el procés de preparació també hi vaig deixar participar al gran: trinxant la xocolata per fondre-la al microones va tenir l’oportunitat de fer servir la força dels seus dits per partir-la i d’observar canvis en el seu estat, la duresa, l’olor i especialment la temperatura. Tot suma.

Mentre la xocolata barrejada amb aigua es fonia, vàrem clavar una cartolina platejada a la taula perquè no es mogués mentre hi treballés. La seva textura satinada feia que els materials no fossin absorbits i patinessin per damunt la seva superfície. Vaig repartir en potets els materials següents: sucre candi ben fi, sucre moreno, lacasitos de colors, gotes de xocolata blanca i  cargolets de sucre de colors. No va fer falta, però en cas que la xocolata s’hagués solidificat massa ràpid per poder treballar amb ella, teniem a punt un plat-termo amb aigua calenta per mantenir-ne la textura fosa durant més temps.

Al petit, n’hi vàrem posar a la trona i la temperatura calenta i enganxosa de la xocolata fosa li va encantar i la va escampar ràpidament per tota la safata… Quan vàrem veure que s’havia cansat de remenar i la textura ja no el sorprenia, li vàrem tirar unes gotetes de xocolata blanca i el contrast el va fer parar boig. Les seves manetes no paraven de gratar la superfície llefiscosa per intentar atrapar les gotetes sòlides, però patinava massa perquè pogués aconseguir-ho, fins i tot, quan ho provava amb les dues mans juntes… Anàvem de bòlit procurant tirar fotos i evitar que es posés les mans plenes de xocolata a la boca o als ulls. Això sí, s’ho va passar pipa!

El gran, va anar fent al seu ritme: sobre una base de xocolata fosa, va anar agafant les culleres dels pots i es va dedicar a fer una barreja de substàncies i observar com els colors i les formes s’anaven confonent. Picava la barreja, amuntegava materials, els escampava… Va descobrir que podia tirar la xocolata líquida des de dalt i que el regalim que queia cobria lentament les formes de la composició de la cartolina… Quan als potets ja no hi quedaven ingredients, va començar a tocar el pilonet amb les mans i a escampar-lo per la superfície… Un moment de revelació màxima, va ser quan el seu pare no va poder reprimir-se i va agafar uns lacasitos remullats amb xocolata negre i recoberts de perles de xocolata blanca i se’ls va posar a la boca. Aleshores, el nostre fill va descobrir que allò era comestible i, després de provar-ho, prudentment primer, i emocionat després, ho va trobar tant bo que feina vàrem tenir a treure’l d’allà al cap d’una estona! La seva cara de felicitat no tenia preu!

El resultat final del collage tenia una textura similar al Mar d’en Barceló, això sí, mooooooolt més dolç i efímer!

Pintem amb purè

A casa tenim un Pollock. Bé, un no, dos. Això sí, de moment, en potència. Ho dic perquè sembla que els nens hagin heretat del seu pare el gust per aquest tipus de quadres, ja que la seva afició a les taques es fa palesa a totes les superfícies que troben… El dia que va arribar a ser una tendència il.limitada, va ser el dia que varen pintar amb purè.

Vaig fer un purè de patates de sobre i el vaig repartir en sis potets. La primera activitat interessant, va ser deixar que el meu fill gran tombés unes gotes de colorant alimentari a tres dels pots i als altres tres en fes combinacions dels  colors  primaris per obtenir-ne els tres secundaris. Hi vaig posar una cullereta a cadascun i vaig deixar que ho remenés amb cura. Li va encantar veure com els colors s’anaven barrejant amb el purè i quedava totalment tenyit. Ja teniem la pintura a punt.

Amb el terra cobert amb un paper d’estovalles, li vàrem donar carta blanca per pintar. Semblava que no s’ho pogués creure! Va començar de manera suau, amb prudència, per si no havia entès prou bé el que li deixavem fer… Una culleradeta, remenem, ara una altra, la tirem de més amunt, ara ho aixafem…

De seguida, però, es va anar amimant, i va començar a experimentar amb el tir lliure de purè amb cullera, així la pintura arribava més lluny. Dret, assegut, ajupit, anava provant. Fregava les taques primer amb la cullera fins que el paper es va trencar i després amb les mans i s’anava movent pels laterals del paper per fer un quadre de grans dimensions i en totes les direccions que podia.

Al petit també el vàrem deixar participar. De fet, la pintura  va ser de purè perquè ell també la pogués remenar. Assegut a la seva trona, semblava un pintor amb el seu cavallet al davant. Emocionat, movia les mans pels diferents colors i els barrejava posseït per un geni creador. Com que ens vàrem adonar que al cap d’una estona el tacte fred del purè no li acabava de convèncer, li vàrem proporcionar pinzells a l’alçada de la seva tècnica: una cullera i una forquilla de fusta. Entusiasmat per la proposta, el meu gran va voler participar en un projecte a quatre mans, practicant el difuminat estil Da Vinci…

   Malauradament, la pintura no és eterna i els pots,  amb els colors ben barrejats i les culleres intercanviades, es varen acabar buidant i el quadre va tenir el seu punt i final. Una vegada acabada la seva obra, el nostre gran va assenyalar-nos, entre orgullós i sorprès, el detall que en justificava el títol elegit: “La tortuga”.

La Panera dels Tresors

La panera dels tresors ha estat, per mi i pel meu fill gran, una de les millors coses que ens han pogut passar. Ell ha estat hores i hores trobant materials, olors, colors, textures i sabors que les joguines convencionals mai li haguessin pogut oferir. Jo he gaudit veient com el meu fill descobria usos inimaginables d’objectes quotidians per a nosaltres, he gaudit veient com la seva mirada neta de prejudicis el porta a innovar, he compartit amb ell l’alegria d’aquests descobriments i he retrobat la meva capacitat de deixar-me sorprendre pel meu entorn…

Aquesta proposta d’experimentació està basada en aquest llibre:
El joc de la descoberta (1994) Tere Majem y Pepa Òdena. Colección Temas de Infancia núm. 22. AM Rosa Sensat. Barcelona.
S’hi explica com funciona, quin propòsit té i quins beneficis porta practicar-lo. La veritat és que convenç. També proposa l’evolució que es pot donar a la “panera dels tresors” quan el nen ja camina: el que anomenen “el joc heurístic”, amb el que els nens aprenen a recollir i classificar joguines sense fer escarafalls!

Una vegada em vaig llegir aquest llibre, el meu cervell no va parar de donar voltes i vaig començar a recopilar materials per incloure a la panera. Sembla mentida tot el que es pot trobar als antics “Tot a 100”. Això sí, és importantíssim no deixar mai sol el nen davant aquests objectes perquè no han passat cap control de seguretat. Jo ho considerava un joc a part de la resta de joguines: ho guardava tot en una bossa i només sortia quan podia estar a terra amb ell.

En aquest enllaç de la Viquipèdia, hi trobareu un molt bon resum de com organitzar-ho. Inclou un vídeo i una llista exhaustiva de materials per incloure-hi:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Panera_dels_tresors

També us deixo una foto de totes les coses que hi vaig posar a la panera del meu fill gran. Com que hi va acabar havent molts objectes, cada dia en treia de diferents tamanys, pesos, colors, textures, materials, perquè els pogués explorar i combinar com volgués.

El material que hi vaig posar és el següent:  rul.los amb velcro, batedora de metall, tub de cartró, pilota de tennis, colador de plàstic, cartereta de pell amb cremallera, con de plàstic de fil per a cosir a màquina, petxina, llima, colador, guant de treure pols, pedra tosca, pinça d’estendre roba, taps de detergents, cistelletes de vímet de colors, premsa d’empanades, coco, porta llapissos de metall, esponja natural, raspallet de fusta i cri, collaret de boles de fusta de colors, brotxa d’afaitar, escorça, pilota de suro, fregall salvaungles, raspall plegable, capsa de cartró, esponja sintètica, cargol i femella, bosseta de gassa, tap de suro, raspall de dents plegable, ou de sargir, bosseta de ras, flamera de metall, capseta de fusta, joguina de gos, llibreta sense espiral, estri per a massatge, cartereta de vellut, pinya, tap de vidre, glaçonera de silicona…

Més endavant, la panera va créixer tant i tant que en vaig començar a fer “seccions” en altres bosses: la panera dels “sorolls”, la panera dels “taps de colors”, la panera de les “capses”, la panera dels “taps de llauna”, la panera de les “pilotes”, etc… i així he pogut anar proposant activitats interessants al meu fill gran que ara, a dos anys, encara es torna boig amb la panera dels sorolls.

Avui, el meu fill petit acaba de complir cinc mesos i els Reis ja li han portat materials per explorar que formaran part d’aquesta panera. Quan s’assegui, li presentaré la panera completa. Em moro de ganes de repetir l’experiència!

[Actualitzat el 27 .03. 2012]

He volgut actualitzar el post per deixar testimoni dels meus nens amb la Panera.

Les dues primeres fotos corresponen al meu gran, abans de l’any, i aquestes dues  d’aquí sota, del meu petitó, la primera, amb cinc-sis mesets i la segona, amb 7 acabats de fer. Al final de tot, hi poso una foto dels dos germanets compartint experiència…