Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Botons ballarins

Fa prop de trenta anys (tampoc cal especificar…), els Reis em varen portar una joguina molt especial: el Cheminova4. Per als més jovenets, us diré que era un laboratori de química en miniatura: un fogonet, tubs d’assaig, un matrau, pipetes, tires reactives, un munt de potets plens de substàncies de colors i un llibret d’instruccions. Recordo que hi tenia l’accés restringit i que només podia jugar-hi quan el meu pare, que és químic, m’ajudava a fer experiments. Suposo que per això sempre he trobat que va ser un regal súper-atractiu. L’altre dia a les golfes de casa dels meus pares el vaig trobar i espero que algun dia els meus fills en puguin gaudir…

El primer experiment que vaig fer amb el meu pare va ser molt senzill: posar damunt un full de paper tres “paletas medidoras” (tal com deia al llibret) de llimadures de ferro i tres més de sofre d’un bonic color groc. S’havia de barrejar tot i, mentre aguantaves el full amb una mà, apropar un imant per sota amb l’altra. Vaig al.lucinar amb els dibuixos que feien les llimadures de ferro en acostar-se als diversos camps magnètics!

Doncs bé, moguda per la il.lusió d’oferir als meus fillets una experiència similar, vaig recórrer un supermercat buscant una capsa de plàstic dur on tancar les llimadures de ferro i, vés per on, la que em va semblar més adequada va ser una de Ferrero Rocher! Una vegada buida, vaig posar-hi llimadures de ferro que em varen regalar encantats a una ferreteria, ho vaig barrejar amb perforacions de folis de colors i hi vaig afegir 10 botons metàl.lics amb fils de colors cosits com si fossin una cua. Vaig segellar la capsa amb la pistola de cola i hi vaig afegir un ribet de cinta americana per assegurar-me que no hi hagi fuites.

Va ser molt divertit veure com els meus petits arrossegaven diversos tipus d’imants per la superfície de la capsa i es sorprenien del moviment que hi havia a dins. Si posaven l’imant per sota, els botons ballaven alegrement, mentre estiraven  la cueta de color, i si posaven l’imant per sobre, a poc a poc, les llimadures de ferro anaven pujant cap a dalt per enganxar-se a l’imant i fer-se cada vegada més grans.

De moment, no cal plantejar-se grans idees sobre el magnetisme, que observin i juguin lliurement amb les propostes que els vaig fent, que les explicacions arribaran quan en tinguin l’edat…

Activitats del juliol passat

Alguna vegada he explicat que el juliol passat (2011) jo estava embarassada de set mesos llargs i que el meu fill gran tenia un anyet i mig acabat. Tenia un sentiment de que se’ns estava acabant el temps d’estar junts perquè  el germanet estava a punt d’arribar. Per això no el vaig voler dur al casalet, tot i que em feia por que s’avorrís estant tantes hores a casa amb les joguines de sempre, sabent que a l’escola bressol que va s’ho passa súper-bé i que sempre hi té propostes engrescadores. Vaig anar cap a la biblioteca del barri i vaig tornar a casa amb un munt de llibres amb activitats per a nens. Vaig llegir i llegir, i va arribar un moment que ja no sabia si les activitats les havia trobat, vist a la llar d’infants o si en la meva ment havia ajuntat propostes diferents…  Semblava que al meu cervell s’hagués encès la llum de la demència i tot anava sempre en la mateixa direcció!

El fet és que vaig acomplir el meu propòsit: cada dia de juliol vaig oferir una activitat-sorpresa diferent al meu fill, perquè trenqués la rutina de sempre fer anar les mateixes joguines.  Habitualment es trobava la proposta a la tarda, quan es llevava de la migdiada, i no calia que fóssin extranyíssimes, només que a casa no se les esperés. Per al meu gran, qualsevol cosa diferent era motiu d’alegria i participació. Els somriures que em dedicava n’éren el millor testimoni i la millor recompensa…

Com que se m’està tirant el temps a sobre i no puc acabar d’escriure els posts que m’havia proposat de l’estiu passat, passo a fer-ne una llista per si algú en pot extreure alguna idea interessant per a fer amb nens d’un a dos anyets, i si tinc temps, més endavant ja ho aniré redactant.  Moltes d’aquestes activitats les vàrem fer diversos dies i aquest estiu també en repetirem moltes d’elles i intentaré que el petitó també hi participi en la mesura que pugui… Aquí va la llista, doncs:

  1. Pescar glaçons de colors, animalets, o diversos objectes.
  2. Pintar-nos la cara.
  3. Fer animalets amb plastelina o i escuradents.
  4. Bufar per una palleta per aprendre a fer bombolles.
  5. Fer un caminet amb taps i passar-hi pel mig.
  6. Anar a veure trens a l’estació.
  7. Retallar fulls de colors  o de diaris.
  8. Estripar tires de diaris.
  9. Classificar peces de fusta per colors en safates.
  10. Enganxar gomets a parts del nostre cos i del d’un nino.
  11. Pintar amb guixos a terra o a una pissarreta.
  12. Fer puzzles de cartró.
  13. Jugar amb fang.
  14. Jocs d’aigua a la piscineta inflable amb envasos diversos.
  15. Paneres de tresors diverses.
  16. Completar dibuixos amb enganxines.
  17. Jugar amb textures d’aliments crus i cuits.
  18. Fer un collage amb retalls de papers i cola en barra.
  19. Vestir o desvestir el nino de cartró.
  20. Aparellar mitjons de colors.
  21. Fer diàlegs de titelles.
  22. Pintar amb ceres sobre paper i cartró.
  23. Explicar contes als ninots de peluix.
  24. Fer un camí de textures al passadís.
  25. Fer bombolles de sabó.
  26. Fer ritmes amb tapes d’olles.
  27. Pintar una capsa de cartró amb retoladors.
  28. Construir una caseta de cartró.
  29. Jugar amb pilotes de diversos tamanys.
  30. Fer castells de sorra.
  31. Jugar amb pinces d’estendre roba…

Durant l’agost, vàrem repetir moltes activitats i en vàrem incloure més, especialment a l’aire lliure, perquè el pare treballava en jornada intensiva i a les tardes podiem fer moltes coses en familia: anar a la platja i fer castells de sorra, recollir tresors per les vies verdes, anar als parcs… També el vàrem fer participar en tasques de la llar en la mesura que podia. Es sentia molt orgullós de saber posar la seva roba bruta al cossi, d’ajudar-me a regar les plantes, de buidar el rentaplats, d’omplir la rentadora i de posar el seu bibi buit damunt la taula. Li encantava sentir-se gran!

I com que venia un germanet, vàrem comprar un nino-bebè per anar-lo entrenant a que fés les mateixes accions que jo hauria de fer amb el petit: canviar bolquers, banyar-lo, acaronar-lo, explicar-li contes, donar-li bibis, cantar cançons, etc. Això ens va anar molt bé per mantenir-lo ocupat i fer que se sentís útil, gran i important a la familia, enlloc de sentir-se abandonat i tenir gelos del germanet, mentre jo dedicava temps al petitó.

Després de tot, vàrem passar un estiu força divertit!

Distorsions

No em puc resistir a explicar-vos el que vàrem fer ahir diumenge a la tarda. Va ser una estoneta curta, però el meu gran s’ho va passar tant bé que semblava que havia embogit d’esverat que estava…

Feia temps que anava al darrera d’un mirall tou perquè el poguessin tenir a la seva habitació sense perill, però una vegada vaig tenir-lo a les mans, vaig decidir no clavar-lo a la paret per poder incorporar-lo al material d’experimentació que tenim i aprofitar la seva flexibilitat per diferents activitats. Vaig protegir-ne les arestes i els costats amb cinta americana i li vaig presentar al meu gran quan estava acabant de llegir un conte a la seva tauleta.

Sense dir res, li vaig posar al davant i es va veure normal, però quan el vaig començar a corbar lentament, primer de manera horitzontal i còncava i després horitzontalment però de manera convexa, per  tot seguit fer el mateix amb l’eix vertical, es va quedar bocabadat. Mirava la seva pròpia imatge com s’anava deformant i es posava a l’inrevés. No entenia res, però es va esverar moltíssim i va començar a donar cops al mirall perquè no anava com està acostumat!

M’afegeixo jo a la part del davant del mirall, de manera que també em vegi amb deformacions estranyes i es posa a riure. També hi afegim el petit de casa i es veuen tots dos en postures ridícules. Riu, però no sap ben bé què passa i per esbrinar-ho, se’n va cap a l’altre costat del mirall a veure què hi ha. Res de res. No es veu res i no entén res. “No va”, ens diu… Juga, riu, mira, pica, em persegueix per la sala per agafar el mirall i quan el té, el rebot a terra, l’observa i el trepitja perquè deixa de ser interessant.

A continuació, poso el mirall perpendicular a la meitat del meu cos  i procuro que ell estigui davant meu, veient-me mig cos i el seu simètric reflectit al mirall  (qui no ha fet mai veure que pot volar quan n’ha tingut oportunitat!). De cop i volta, el seu món torna a estar a l’inrevés: la seva mare té dues llengües que no para de moure a la velocitat d’un molí. També té dos nassos i de tant en tant té dos ulls molt junts o en té quatre, per no parlar de la boca que no para de fer ganyotes! M’aparto, m’acosto, i no para de riure!

El poso planer sobre la tauleta i hi poso una caseta que hi queda reflectida. “Mira, has vist? Quantes casetes hi ha?”. “Dues”, tant normal. Aixeco i abaixo la caseta del mirall i el que queda atrapat amb el joc és el petit que no sap quina caseta agafar amb les seves mans. Es decideix per la de sota, però és clar, no pot agafar-la, i ha d’esperar que li donem la de veritat.

La darrera experiència que proposem al meu gran és quan li poso el mirall vertical davant seu i li pregunto, assenyalant la imatge: “Has vist? La cuina és aquí!” I es gira per comprovar que la cuina de veritat no ha canviat de lloc. “I doncs? Quantes cuines hi ha?” “Dues”, torna a dir. I toca la del mirall com per veure si existeix. “I a quina aniràs a beure aigua quan tinguis set?” Es gira, i ens assenyala la de veritat. No és tan fàcil enganyar-lo…

Hem d’endreçar el mirall i reservar-lo per un altre dia… Se’ns està esverant massa el personal. El nostre gran l’agafa i el mou per tota la sala, hi dona cops, el torça i riu entusiasmat… Se’ns està tornant un bordegassot de quasi dos anyets i mig!

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Cartes amb paper de regals

Sempre que rebo regals, procuro guardar sense trencar el màxim de tros de paper per conservar-ne els dibuixos. Pel naixement del meu petit, vaig rebre regals preciosos embolcallats en unes xulades de papers… A les fotos, podeu veure els jocs de cartes que he fet dels gossets i dels nens del món.

Els nens del món, estaven dibuixats dins quadrats de la mateixa mida, de manera que transformar-los en cartes del mateix tamany va ser molt senzill, només va caldre retallar els quadrats i plastificar. En canvi, els gossets, estaven repartits sobre un fons groc, i com que cada gosset tenia un tamany diferent, vaig haver d’enganxar-los sobre un requadre de paper blanc per uniformar la mida i plastificar després. 

El resultat, és que tinc dues baralles de cartes que agraden molt al meu gran. Li hem ensenyat a jugar de la següent manera: posem totes les cartes girades al centre d’una superfície i les barregem bé. Aquesta operació ja li agrada per ella mateixa! I anem agafant una carta cadascun dels jugadors per ordre. Fins i tot li donem una carta al petit de casa que, no entén res de res, però riu satisfet d’estar amb nosaltres. El primer jugador que té al seu pilonet dues cartes iguales, és el guanyador i se li fan grans festes. El meu gran acaba fent festes tant si guanya com si no, el cas és celebrar-ho…

Més endavant ja trobarem noves maneres de jugar, però ara, ens va bé fer-ho així, perquè hem trobat una nova manera d’estar junts, efectiva, portàtil, econòmica, ecològica, que potencia la comunicació i que ens ho fa passar molt bé!

La caseta de cartró

El que es veu en aquesta imatge és el que quedava pels volts de Nadal de la caseta de cartró que vàrem fer el juliol passat (2011). Està construïda aprofitant els plecs ja marcats de capses de bolquers que tenia guardades no sabia ben bé perquè. Recordo la tarda que la vaig construir amb el meu fill rondant per allà. Al començament, no va posar gaire atenció al que feia la mama amb els cartronets, però quan va començar a veure les quatre parets fetes i que tenia la possibilitat de posar-s’hi a dins, ho va voler aprofitar.  Que difícil és intentar fer un sostre i un terra a una caseta amb un nen d’un any i mig que juga a fer “TAT” i et treu el cap enfora sempre que pot entre riallades! Vaig gastar una mà de cinta d’embalar per anar tapant forats, però el resultat va valer la pena…

Va estar mesos a un racó de la sala i el meu gran li va treure molt de suc. Mai m’hagués pensat que tingués tant d’èxit! Hi entrava a “llegir” contes, a abraçar-se amb els peluixos que hi vivíen a dins o a mirar en MIC, còmodament assegut en els coixins que hi haviem posat. Com que tenia finestretes a les diferents parets, a vegades l’haviem posat al centre de l’habitació i jugavem a posar i treure mans, objectes, ninos, o mucadors a través d’elles, fent sorolls divertits, mentre el nostre petit intentava agafar-los.  Sovint acabàvem amb atacs de riure i abraçades! A vegades, també s’hi enfilava al sostre, suposo que per això ha acabat tinguent aquesta forma tant aixafada… La foto la vàrem tirar quan estàvem a punt de llençar-la perquè aviat arribaria el Tió, el seu aniversari i els Reis i haviem de fer espai per la “collita”. La veritat és que ens va saber greu haver de desfer-nos-en, de tant bones estones que hi haviem passat jugant.

Quatre quilos de pasta

El meu fill gran fa unes setmanes enrera em va robar una caixa d’ordenació, i jo em vaig deixar amb molt de gust… En quan va arribar a casa i la va veure sobre el llit em va dir assenyalant-la il.lusionat  “safata imentaçó”. Aquest comentari que d’entrada sembla un misteri, el vaig entendre perfertament.

A l’escola fan el que s’anomenen “Safates d’Experimentació”, és a dir, omplen un contenidor, preferiblement transparent, amb una substància en fragments petits: llenties, pasta, pa ratllat, algun líquid… i els donen una sèrie de recipients, tubs i culleres de tamanys diversos perquè puguin experimentar lliurement amb ells. Omplen, buiden, observen com el contingut de l’envàs gran no cap dins el petit però sí a l’inrevés, observen com els recipients sense fons perden el contingut per sota i no es poden omplir mai del tot a menys que el recolzin sobre alguna altra superfície, etc. Jugant, jugant, aprenen conceptes com gran-petit, ple-buit, lleuger-pesat, dens-flonjo, i fan accions diverses com picar, apretar, trasvassar…

Com a mare curiosa que sóc amb tot el que concerneix a l’evolució dels meus fills, no vaig poder resistir la temptació de tenir un parell de safates a casa reservades per a aquest ús, per poder veure què fan amb elles. Ja haviem fet experiments d’aquest estil amb la banyera dels nens, amb aigua, amb farina, amb sorra… però se’m va acudir que era una bona idea tenir-ho sempre a punt, i amb els seus propis túpers i culleres (potser així per fi podria tenir en ordre els meus!).

L’endemà, vaig anar a comprar quatre quilos de pasta al súper. Vaig triar una pasta “tauró”, prou gran perquè es veiés bé si queia a terra, i amb un bon forat, no fos cas que el petit la trobés i se l’empassés. La idea és que també hi vagi intervinguent en la mesura de les seves possibilitats, sota estricta vigilància i amb el xumet-tap ben posat… Vaig obrir els paquets però vaig deixar la safata al terra de la cuina amb els vuit paquets de pasta oberts al costat, a punt perquè quan el gran arribés de l’escola, en fes el que volgués.  El camí es fa més ràpid si li dic que a casa l’espera una sorpresa! Aquell dia, hi va haver pasta per tot el terra de la cuina… Va estrenar la safata oficial i s’ho va passar pipa, ell mateix va anar al calaix dels túpers a buscar-ne i em va demanar culleres. Això sí, quan va tocar recollir per anar a sopar, l’escena no va ser tant agradable…

La segona part de les safates, segons he anat trobant en diversos articles, consisteix en barrejar l’ingredient inicial amb un segon que es pot anar afegint a poc a poc, per tal que el nen vagi observant els fenòmens que succeeixen quan interactuen diverses substàncies, si es disolen, si canvien d’estat, si canvien de color, si es mantenen per separat… Nosaltres, aquesta part, de moment, hem decidit reservar-la per més endavant, ja que amb la cuineta i les receptes que hi fem, aquests canvis d’estat ja els poden observar i remenar: els ous, la mantega, el sucre, la farina, el pa remullat amb llet… Quan se’n cansin de remenar les dues safates que tenim a casa (una de pasta i una de civada), ja considerarem la possibilitat de barrejar els continguts entre ells o amb altres, o de canviar-los completament. De moment, és una activitat garantida.

La Panera de les Capses

La Panera de les Capses és una altra de les evolucions naturals de la Panera dels Tresors. Tal com explicava als diversos posts derivats de la Panera Original, va arribar un moment que vàrem haver de classificar els objectes en altres Paneres perquè tot era massa difícil de gestionar. Així varen aparèixer per casa Els taps de plàstic, Els taps de metall, Les cintes, els Sonalls transparents, els Tubs de Colors,  la Panera de les Capses, La Panera de les Olors, la Panera dels Sons i de la Música, els Retalls de Roba, entre altres que aniré explicant quan pugui… Cadascuna ofereix possibilitats diferents de joc independents però també és interessant combinar algunes paneres per veure com fan relacionar els objectes entre ells.

Dos o tres vegades per setmana encara fem servir alguna de les paneres una estoneta, ara amb els dos germans, cadascú al seu nivell. El petit, explorant les diferents possibilitats de cada objecte i passant de l’un a l’altre sense cap relació, però descobrint-ne tots els matissos possibles,  i el gran, fent pilons, combinacions, posant i traient, encaixant-ne un amb el altre amb imaginació desbordant i posant nom a la seva creació, per després, recollir cada cosa al seu lloc, tal i com es recomana al llibre El joc de la descoberta de Tere Majem i Pepa Òdena. Aquesta part de recollida no ha estat fàcil, perquè el meu gran s’entretenia amb qualsevol coseta que pogués, però una vegada va entendre la regla del joc heurístic de que “tot el que ja s’ha recollit al seu envàs no es pot tornar a agafar”, la recollida i classificació dels objectes ha estat més àgil i ens ha facilitat molt l’ endreça de joguines diària d’abans de sopar, tot i que, no ens enganyem, ell preferiria deixar-ho tot tal com raja…

La Panera de les Capses de casa inclou desde els Pots de Colors  fins a una cartera amb velcro, passant per capses de joieria, un estoig de fusta, una funda d’ulleres de piscina, capses de detergents, de productes d’higiene, polveres de protector solar… Hem procurat que les capses estiguin fetes de materials variats: vidre,  plàstic, paper, roba, fusta, etc. Un munt de tancaments diferents per poder practicar accions diverses i simultànies: taps d’encaix, taps de pressió, taps de rosca, taps amb goma per estirar, taps amb solapes per tancar ordenadament, taps amb un encaix per fer lliscar en una ranura… La dificultat màxima és obrir i tancar el compacte solar, perquè cal apretar una palanqueta amb uns dits d’una mà mentre amb els altres restants aguantes la part de sota, i amb l’altre mà, uns dits subjecten la tapa i l’estiren amunt. Tot un repte per al meu gran de dos anyets. La temptació li era fàcil: “Mama, aiuia, no va”. Haurieu  hagut de veure que satisfet va estar el dia que ho va aconseguir!

La febre dels gomets

Ahir el meu gran es va llevar amb febre, avui s’ha llevat amb la febre dels gomets. Després d’una dosi d’Apiretal, va passar un dia hiperactiu a casa (de veritat només hi posen paracetamol?). Aquest matí, jo anava lenta (segur que em continua rondant alguna coseta…), i quan arribo a l’estudi me’l trobo d’aquesta manera que veieu a la foto: la porta de l’armari, els dibuixos per pintar dels protagonistes de Sant Jordi i diverses parts de la seva cara decorats amb gomets… No sé com es deu haver enfilat per arribar a la llauna tot sol! I encara no eren ni les 9 del matí! Trucada ràpida al cole: “Avui ja no té res, es troba perfectament. Vindrem tard però compteu-lo per dinar!”
Sorpreses matinals a part, he de dir que des de que el juliol passat vaig proposar-me preparar una activitat senzilla però diferent cada dia per sorprendre al meu fill i per què no s’avorreixi amb la mama, jugar amb gomets a casa ha estat un recurs que hem utilitzat sovint. Vàrem començar a enganxar uns gomets vermells a la porta del moble, però encara li costava massa i jo havia de doblar el paper perquè els pogués agafar amb facilitat . A dies, n’hi ha anat afegint o arrancant algun,  però aquest matí ha pres la iniciativa solet i ha acabat amb tots els gomets grocs i quasi amb els blaus. N’hauré de comprar més! Ja veurem com evoluciona, encara li queda espai…   Altres dies també hem jugat amb gomets amb el nen gegant de cartró i amb nosaltres mateixos, tal com vaig explicar al post, i també l’he animat a combinar gomets i ceres en els seus dibuixos… Pel que he vist aquest matí, aquestes iniciatives ja van donant els seus fruits: cada vegada és més autònom i creatiu, i això m’encanta!

Previous Older Entries