Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Llibre o tríptic?

Una mostra més de la febrada de Sant Jordi, amb el descobriment de Katsumi Komagata i el seu “Little Eyes”. Si voleu veure aquest enllaç, hi ha fotos molt boniques del que fa… Inspirada en aquestes carpetetes de tríptics, aquest matí he fet aquests que veieu per aprendre’n el procediment i deixar-ne fer un tastet als meus nens.

He triat quatre cartolines de colors bàsics i quatre folis de colors que contrastin per fer els dibuixos centrals  interiors. He plegat cada cartronet en tres parts iguals i al centre, hi he enganxat la silueta d’un dibuix senzill i gran. A la solapa de la dreta, hi he fet el forat d’una silueta de tamnay mitjà que vagi a parar sobre la zona de color contrastat de la capa de sota, i a la solapa de l’esquerra, hi he fet un foradet amb una forma geomètrica perquè es vegi el color de sota. Ho he resseguit tot amb retolador negre, gruixut al dibuix gran i mitjà a la silueta del mig i a la del davant. Sé que Komagata no ho ressegueix, però és que un traç de retolador amaga moltes imperfeccions…

Suposo que la clau de l’assumpte és triar dibuixos senzills i amples per a la part de sota,  que puguin contenir una altra figura al seu interior. Jo he fet una cartolina lila amb un triangle vermell al davant, que quan s’obre mostra unes cireres i després, uns llavis petoners. Una cartolina groga amb un quadrat blau que pertany a un peix que està dins a un núvol. Una cartolina vermella amb un rombe verd, que porta a una pera, que està a dins d’un arbre i, finalment, una cartolina verda amb un punt groc, que té un pollet que amaga un sol solet.

Em sento molt orgullosa de la tria i de com han quedat els tríptics. Quan els he ensenyat, i explicat amb tot luxe de detalls i entonacions al meu petit, obria els ulls com plats al veure com les diferents solapes amagaven sorpreses noves  i estirava els braços per poder-los agafar…  A veure com reacciona el meu gran quan les hi deixi tocar!

Llibre acordió

Continuo sota la influència de l’esperonadora hiperactivitat creadora que m’ha sortit després de la xerrada-mostra de llibres que vaig explicar al post anterior “Llibres per a gatejar”. Una creadora que em va impressionar va ser Kveta Pakovska, una autora que també treballa llibres amb solapes, finestretes i de gran riquesa visual. El que vaig veure en directe d’ella va ser el seu llarguíssim llibre-acordió titulat “Couleurs du jour”, que gairebé  anava de punta a punta de l’aula i que em va semblar fascinant.

Pensant en com fer un llibre-acordió de colors bonics per als meus nens (amb el tema del disseny ja no goso atrevir-me), vaig recordar que tenia, de fa molts anys, una col.lecció de cartes amb símbols ancestrals que combinava colors ben brillants i cridaners amb figures geomètriques bàsiques. Les vaig buscar ahir a la nit i vaig començar a enganxar-les unes amb les altres per fer el nostre acordió particular. Aquest matí, amb el petitó estirat a terra sobre una manta, amb joguines al seu voltant per potenciar el moviment, he continuat enganxant les cartes. En un moment que m’he despistat, un costat de la tirallonga d’imatges ha caigut a terra i ha cridat l’atenció del meu petitó. Fins ara, només havia fet quatre o cinc vegades la volta, però avui, per poder arribar al llibre-acordió, ha fet una croqueta sencera fins a tenir-hi accés, mentre jo, bocabadada, he anat a buscar corrents la càmera per immortalitzar el moment. No sé si l’autora va pensar que podria estimular als nens al gateig, jo ara, n’estic segura.

Pel que fa al meu gran, com que està a l’edat de conèixer els colors i les formes, penso que també li agradarà descobrir les imatges al seu aire, i si vol, també podem jugar junts dedicant-nos a buscar relació entre les imatges de les il.lustracions, fer jocs de memòria, potenciar la concentració, etc.  “On és el quadrat gran? Quina forma té a dins? De quin color és? On hi ha un quadrat petit? Quina forma l’envolta? On hi ha una altra carta de color verd? On hi ha una figureta vermella? On trobem més cartes blaves?… Segur que hi descobrim un munt de possibilitats de joc! Aquesta tarda ho veurem…

Llibres per a gatejar

De les vint acepcions i usos que pot tenir la paraula “llibre” segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no n’hi ha cap que s’acosti ni remotament a les petites meravelles en paper que vaig tenir la sort de conèixer el divendres passat a la biblioteca de la Llar d’Infants del meu fill gran. La presentació del material va ser organitzada conjuntament per l’Escola Bressol Municipal i per la Biblioteca Pública del barri, en una de les tantíssimes activitats que mostren com el funcionariat públic, malgrat la que els està caient, posen ganes, temps i il.lusió en la feina que fan…

Doncs, bé, gràcies a aquesta activitat, vaig conèixer llibres-objecte-joia-obra d’art, ben allunyats del que tradicionalment ofereixen les editorials. El meu cap va sortir bullint d’idees per fer als meus petitons, però no tinc gaire traça amb el paper i les tisores i ja veurem què en sortirà, si és que en surt alguna cosa…

El primer autor que em va impressionar va ser Katsumi Komagata. Va fer una col.lecció de “llibres” dedicats a la seva filla, reunits sota el nom “Little Eyes”, un conjunt de llibres-proposta que segueixen l’evolució de la visió dels nens des de que neixen. A un preu per privilegiats,  ni em plantejo comprar la col.lecció sencera… El que apareix en aquest link, correspon al número 9 de la col.lecció, que és el que he volgut dur a terme per al meu petitó, mantinguent llargament les distàncies amb els originals… Com que al link es veu perfectament com és, no cal que expliqui amb gaires detalls com ho he fet jo: uns cartronets plegats per a les cobertes folrats amb paper de regal o aironfix i uns acordions fets amb caixes de cereals, als que hi he enganxat alternats dos dibuixos diferents.  Seguint la idea inicial de Komagata amb el seu “gall de dia o mussol de nit”, he il.lustrat el llibre del meu petitó amb el Sol i la Lluna, per una banda, perquè són fàcils de dibuixar i per una altra, perquè mentre els he estat ensenyant li he anat cantant les cançons i puc assegurar que la idea li ha agradat… Per si alguna vegada vull anar més enllà, puc fer que els dibuixos mostrin conceptes contraris,  que representin el mateix dibuix però amb un desplaçament com als inicis del cinema, expressions facials amb emocions diferents, etc.

Es veu que els nadons, per poder veure la imatge proposada des dels dos angles, tenen un al.licient més per a gatejar… El meu gran va fer “comandos” per terra durant un temps, però gatejar pròpiament dit, només ho va fer alguna vegada, i després d’haver après a caminar. Els experts diuen que gatejar va bé. Potser si hagués tingut aquests llibrets s’hagués espavil.lat una mica més a bellugar-se per poder-los veure. En tot cas, ja us explicaré si el meu petit ho fa, de moment, li presento la proposta!

      [Actualitzat l’11 de maig de 2012]

Aquest matí he acabat el segon llibre de gateig per al meu petitó i n’he descobert el mètode de construcció, per això ho vull explicar. El primer llibre, el del sol i de la lluna, el vaig fer plegant primer el cartró i clavant els dibuixos a les pestanyes, de manera que les cantonades no queden del tot alineades perquè vaig plegar els cartrons a ull…  Amb aquest segon llibre per a gatejar que té, per una banda un cargol, i per a l’altra una papallona, aquesta vegada he fet primer els dibuixos i després els he enganxat capiculats en un cartró llis que després he plegat per fer l’acordió. Queda molt millor que no pas a l’inrevés.

Per altra banda, com que aquest segon llibre té sis franges per dibuix, ha quedat més gran i, al muntar-lo a les tapes, feia corba, de manera que els dibuixos no es veien gens bé… Doncs bé, en aquests moments sóc molt feliç perquè aquest matí, rumiant, rumiant, he trobat la sol.lució: cal que tots els plecs estiguin en angle recte (90º) i fer les tapes tan llargues com calgui per tal d’obtenir amb els seus dos costats un altre gran angle recte!  Pel que sé ara, el primer que vaig fer, va quedar bé de casualitat! He partit, doncs, les tapes en dos i hi he fet un afegit amb una altra cartolina, de manera que, com es pot veure amb la perspectiva que he tirat aquesta darrera foto, tot queda al seu lloc i els dibuixos es veuen sense problemes!

El nen gegant de cartró

Que complicat va ser fer estar quiet a un nen d’any i mig el temps necessari per resseguir la seva silueta en un cartró! Sobretot perquè té un munt de pessigolles!
Com ja he explicat, el juliol passat vaig buscar activitats diferents a les joguines convencionals perquè s’ho passés bé a casa, i una d’elles va ser crear un nou company de jocs amb el que vàrem practicar diverses activitats.
L’elaboració no va ser fàcil perquè el meu fill no hi va col.laborar gaire. Malgrat li vaig explicar, carregada de paciència, que duraria poc, que la mama passaria un retolador pel seu voltant per fer un dibuix d’un nen igual d’alt que ell, que després el pintariem i que més tard hi podriem jugar. Doncs bé, no va ser possible, tenia massa pessigolles i massa ganes de veure què estava fent. El resultat: el cap petit, les cames tortes i els braços gairebé inventats, i com que ho vaig fer tot directament amb retolador, vaig poder arreglar ben poca cosa. Una vegada vàrem acabar de pintar-lo entre tots dos, vaig retallar-ne el contorn perquè no es veiés que a un any i mig, el meu fill no diferenciava gens el dins i el fora del dibuix, i després ho vaig plastificar amb airon-fix. Quan es va despertar de la migdiada, es va posar molt content en veure el nen acabat!

A partir d’aquí, vàrem anar fent, al llarg de tot l’estiu, activitats diverses amb ell. Primer assenyalàvem parts del seu cos i dels nostres i s’adonava de que tots tenim el mateix. Però el que més li agradava era clavar gomets de colors a diferents llocs  del nino, de mi i d’el seu propi cos. M’explico: “A veure si saps posar un gomet verd al nas del nen”, li deia, per exemple. “I ara a la mama”, continuava. “I a tu, que te n’hi poses un?”. I reia com un boig quan ho feia bé i s’adonava que tots teniem nas, i ens abraçàvem, acabant sovint en un atac de pessigolles… Hi vàrem jugar un munt de dies, i sense adonar-nos-en, va anar aprenent a clavar i desclavar gomets, a conèixer els colors bàsics, i a saber on tenim les principals parts del cos.

Una altra activitat més complicada va ser ensenyar-li a posar roba al nen de cartró. Una samarreta ben ampla, uns pantalons de xandall curts del seu pare, uns mitjons i una gorra, i a posar i treure… Quina feinada per unes manetes tan petites! Cal dir que jo l’ajudava força i que el nino quedava bastant rebregat.

Ara, aquest abril, deu mesos més tard de quan el vàrem fabricar, el cartró ha perdut la rigidesa inicial i les extremitats tenen gairebé tants plecs com un acordió, però encara hi juga de tant en tant, tal i com es pot veure a la foto d’aquí al costat. No està gens malament per un retall de cartró!