Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Simetries

Un memorable vespre d’estiu, dels que quasi ja no en podem gaudir, el pare i jo, vàrem tenir temps de veure una pel.lícula. La veritat és que no valia gaire i ens vàrem adormir, però vàrem veure el suficient per adonar-nos que feia referència al Test de Rorschach i això, uns dies més tard, ens va donar la idea per a fer aquesta activitat per jugar i donar a conèixer als nens com funcionen les simetries.

Vaig tallar unes cartolines de color clar a tires d’uns quinze centímetres d’ample i les vaig doblegar per la meitat. Vaig preparar pintura de tres colors  i li vaig explicar al gran que podia pintar només a un costat. Li va costar entendre-ho al començament, però va fer una cara de sorpresa i d’alegria quan li vaig ensenyar que, una vegada pintades unes taques de pintura a la cartolina, si la plegava i l’apretava bé, aleshores, quan l’obria, el dibuix apareixia als dos costats.

Passada la sorpresa inicial, va mostrar interés en el que havia passat i llavors, li vaig fer notar que els dos costats eren semblants però no del tot, i que si hi havia una taqueta d’un color aprop del plec, a l’altre costat també hi era, però que era a l’inrevés; i que si estava lluny, també apareixia lluny a l’altre costat, però també girat… Després d’observar el primer dibuix una estoneta i de comentar com eren les taques, que si grans o petites, llargues o curtes, blaves, vermelles o grogues, en va voler fer més…

A la foto de dalt en podeu veure unes quantes de les que vàrem fer. Segons el meu gran, la primera, és una papallona; la segona, un elefant; la tercera, un bolet;  i la quarta, una marieta. Fantàstica interpretació, no trobeu?

Al marge de les lectures que en podem fer dels dibuixos resultants, penso  que queden ben boniques i que, potser, si hi enganxes una foto, poden servir de felicitació de Nadal per la familia o com a invitacions a una festa o… Vés a saber quantes coses més! Hi anirem pensant.

Catifa de flors de sobretaula

Fa un parell de caps de setmana es varen cel.lebrar les Enramades a Arbúcies. Jo no hi vaig anar però vaig veure un munt de fotografies de catifes precioses a la xarxa i vaig voler fer-ne un homenatge en miniatura.
Com que vivim a ciutat, i no tenia gaire temps de fer voltes per les vies verdes del voltant, vaig anar a la floristeria de la cantonada i em vaig endur uns clavells rosats, uns de vermells, unes margarides blanques, unes de grogues i la florista, quan va saber que era per treballar amb els nens, va tenir el detall de regalar-me uns gladiols liles. Un ramet ben acolorit per poder engrescar els meus petits. I així va ser.
El patufet va quedar enamorat d’una margarida groga i d’un clavell vermell. Els colors ben vius i l’olor de les flors fresques escampades damunt la taula de la terrassa, el feien bellugar com mai ho havia fet, intentant arribar-hi amb les manetes. Les explorava rialler, tocant, olorant, veient i llepant aquella simfonia floral. La curiositat el podia, i si n’hi trèiem alguna de les mans per poder treballar amb ella, plorava desil.lusionat. Qualsevol volia les joguines de sempre, tenint tot allò al seu abast! Totalment comprensible, sabent que la única flor que havia tocat fins aleshores havia estat la rosa de Sant Jordi, i tots sabem que no en fan gaire d’olor!
El gran, amb la nostra ajuda, va entendre que el primer pas era tallar els troncs i posar les flors en diverses safates segons els colors. Després, als clavells posats cap per avall, els varem tallar la meitat del calze i ell en va treure la “faldilleta” per deixar d’anar els pètals. Les margarides, les plomava manualment, fulla a fulla, i les anava posant al lloc que els corresponia segons els colors. Dels gladiols, en vàrem tallar totes les flors amb tisores i també vàrem fer una safata amb les fulletes verdes que plomàvem dels troncs… Un munt d’accions diverses que el nostre gran anava posant en pràctica, mentre el petit intentava robar-li la matèria primera per posar-se-la a la boca…

Una vegada totes les safates varen estar plenes amb els pètals, i els troncs tots recollits, vaig anar a buscar l’aironfix per clavar-lo amb la part engomada cap amunt per anar enganxant els pètals. Hi vaig dibuixar diverses figures geomètriques i vaig retallar la silueta del paper protector per què només fos adhesiva la figura que haviem triat per omplir.
Així, el nostre fill va anar omplint una a una les formes dibuixades amb els pètals dels colors que va triar. Va elegir les margarides grogues per omplir el cercle, els clavells roses pel triangle, els pètals blancs per omplir el quadrat, les fulles verdes pel rectangle i els gladiols liles pel rombe. El fons va ser de color vermell, i com que se’ns varen acabar els pètals d’aquest color, vàrem afegir unes franges laterals amb uns quants de color rosa i groc que ens havien sobrat.
Va quedar ben satisfet del resultat final. Tot i que els perfils de les figures no varen quedar ben delimitats, l’aspecte de la catifa de sobretaula era bonic i l’estona que vàrem passar tots junts ben agradable, plàcida i perfumada. La llàstima, és no poder-ho conservar gaire temps perquè les flors es van marcint, però el nostre gran va quedar ben content quan va veure que vàrem penjar la seva obra a l’habitació i que el felicitàvem perquè ens havia agradat tant el fruit del seu treball.

El món des d’un vitrall

Ara m’he proposat proporcionar als meus nens estímuls visuals diferents. Res tan senzill com mirar a través de cel·lofana de colors per alterar la realitat. Però, i si ho elaborem una miqueta més i a partir de l’activitat li fem veure com amb la barreja d’alguns colors en surten d’altres? He recordat allò que estudiava a l’institut del cercle cromàtic amb els seus colors primaris (vermell, blau i groc) i amb els secundaris que surten de barrejar els primaris entre ells (el taronja, el verd i el lila). Tot el que fem amb els colorants alimentaris ja els proporciona dades en aquest sentit, però està bé que ho complementin des d’altres perspectives…

He agafat retalls de cel·lofana que tenia per casa i he endollat la plastificadora. En un full de plastificadora hi he posat un retall groc i un de vermell amb el centre superposat per fer el taronja. En un altre, hi he posat el blau i el groc per obtenir el verd. En un tercer hi he posat el blau i el vermell i he aconseguit el lila. I encara he fet un quart full plastificat amb retallets superposats de tots tres colors (vull deixar constància de que no tenia cap pretensió artística en fer-ho!).

El resultat és aquest que veieu a la foto de la falguera de casa que us poso aquí sota. Els meus nens poden veure el món des d’un vitrall…  Al meu gran, per exemple, li encanta veure el mar,  la sorra i el cel de diferents colors, i el meu petit, la primera vegada que li vaig posar el color groc davant els ulls es va quedar totalment immòbil, però quan em va veure la cara d’aquest color, va deixar anar una forta riallada. Potser es va pensar que era un pollet! 😉

Una manera fàcil d’entretenir-los a llocs on s’hagin d’estar quiets, per exemple, mirant el paisatge des del cotxe…

El nen gegant de cartró

Que complicat va ser fer estar quiet a un nen d’any i mig el temps necessari per resseguir la seva silueta en un cartró! Sobretot perquè té un munt de pessigolles!
Com ja he explicat, el juliol passat vaig buscar activitats diferents a les joguines convencionals perquè s’ho passés bé a casa, i una d’elles va ser crear un nou company de jocs amb el que vàrem practicar diverses activitats.
L’elaboració no va ser fàcil perquè el meu fill no hi va col.laborar gaire. Malgrat li vaig explicar, carregada de paciència, que duraria poc, que la mama passaria un retolador pel seu voltant per fer un dibuix d’un nen igual d’alt que ell, que després el pintariem i que més tard hi podriem jugar. Doncs bé, no va ser possible, tenia massa pessigolles i massa ganes de veure què estava fent. El resultat: el cap petit, les cames tortes i els braços gairebé inventats, i com que ho vaig fer tot directament amb retolador, vaig poder arreglar ben poca cosa. Una vegada vàrem acabar de pintar-lo entre tots dos, vaig retallar-ne el contorn perquè no es veiés que a un any i mig, el meu fill no diferenciava gens el dins i el fora del dibuix, i després ho vaig plastificar amb airon-fix. Quan es va despertar de la migdiada, es va posar molt content en veure el nen acabat!

A partir d’aquí, vàrem anar fent, al llarg de tot l’estiu, activitats diverses amb ell. Primer assenyalàvem parts del seu cos i dels nostres i s’adonava de que tots tenim el mateix. Però el que més li agradava era clavar gomets de colors a diferents llocs  del nino, de mi i d’el seu propi cos. M’explico: “A veure si saps posar un gomet verd al nas del nen”, li deia, per exemple. “I ara a la mama”, continuava. “I a tu, que te n’hi poses un?”. I reia com un boig quan ho feia bé i s’adonava que tots teniem nas, i ens abraçàvem, acabant sovint en un atac de pessigolles… Hi vàrem jugar un munt de dies, i sense adonar-nos-en, va anar aprenent a clavar i desclavar gomets, a conèixer els colors bàsics, i a saber on tenim les principals parts del cos.

Una altra activitat més complicada va ser ensenyar-li a posar roba al nen de cartró. Una samarreta ben ampla, uns pantalons de xandall curts del seu pare, uns mitjons i una gorra, i a posar i treure… Quina feinada per unes manetes tan petites! Cal dir que jo l’ajudava força i que el nino quedava bastant rebregat.

Ara, aquest abril, deu mesos més tard de quan el vàrem fabricar, el cartró ha perdut la rigidesa inicial i les extremitats tenen gairebé tants plecs com un acordió, però encara hi juga de tant en tant, tal i com es pot veure a la foto d’aquí al costat. No està gens malament per un retall de cartró!

Tubs de colors

Aquests Reis, tenia clar que volia aproximadament el mateix nombre de regals per un nen que per l’altre, de manera que el meu fill gran s’adonés que tots dos nens són igual d’importants. Així doncs, em vaig dedicar a fer cosetes per al meu bebè que no fossin les clàssiques que hi ha a les botigues i afegir novetats a les joguines que ja té del seu germà.

La primera versió que vaig fer dels tubs de colors va ser fa dos anys per al meu nen gran i consistia en una ampolla petita d’aigua, amb un xic d’oli, perquè tingui densitat diferent i uns quants objectes petits i brillants, i de pesos diferents que hi suren per atreure l’atenció del nen. Va tenir èxit, però el seu aspecte no era gaire atractiu i l’amplada de l’ampolla no li permetia agafar-la amb comoditat.

La versió que he fet per al meu petitó és la que veieu a la foto. Ha millorat molt. He agafat uns tubs de plàstic, els he tallat amb un cúter, hi ha afegit uns taps i els he segellat amb unes barres de cola no tòxica que s’apliquen en calent (tot es troba a ferreteries). El líquid amb què els he omplert és oli d’ametlles tintat amb unes gotetes de colorant alimentari (qualsevol supermercat) i els objectes de dins són boletes de paper de plata, algun clip de colors, alguna moneda, papers d’embolcalls de bombons, etc.  No importa què hi posis, el que és important és que tinguin diversos pesos perquè es desplacin pel líquid a ritmes diferents.

[Actualització el 9 març 2012]

En aquesta imatge, el meu petit intenta resseguir amb la mirada els diferents materials que hi ha en suspensió en el líquid i, com que es desplacen a diverses velocitats, hi posa moltíssima atenció i s’ho passa genial.  Es nota que li interessa el que veu i el fa pensar…