Els colors del bosc

El pont d’octubre vàrem dur els nens a conèixer un bosc. Sempre hem anat per vies verdes, horts o camins de ronda i l’aventura els va encantar perquè van poder veure un munt d’espècies diferents de plantes, arbres i flors.

Com sempre, vàrem recollir mostres i les vàrem anar comentant mentre les posàvem a la galleda: el romaní fa molt bona olor i té unes boletes fosques a la part de dalt, les campanetes blaves són molt petites, les pinyes són molt dures, els pins tenen fulles verdes molt fines, hi ha arbres amb fulles verdes a dalt i fulles marrons o grogues que han caigut a terra, hi podem trobar bolets, molsa, també suro, que és “una jaqueta per què els troncs dels arbres no passin fred”, i la troballa estrella de la tarda: cireretes d’arboç vermelles, taronges i grogues. Ja teníem, doncs, una panera de la tardor!

El primer que vàrem fer quan vàrem arribar a casa va ser exposar totes les mostres en safates per poder-les observar amb tots els detalls possibles. Armat, amb una lupa, el gran, va xafardejar tant com va poder tot el que tenia al davant. Com que ja era tard i tocaven sopars i banyeres, vàrem deixar l’experimentació per una altra ocasió. Ho vàrem desar tot en un túper bastant gran que tenim, a punt per un altre dia.

La nova ocasió no la vàrem trobar fins el cap de setmana vinent, ja que el gran arriba esgotat de P3 i no té esma de res entre setmana. Vaig repartir els materials a diverses safates damunt la taula de la cuina. Hi vaig afegir castanyes amb closca que el meu gran va insistir en recollir “per jugar a casa, mama” i a les que hi vaig escapçar algunes punxes un pèl massa dures. També hi vaig afegir uns glans que vàrem recollir al parc de la cantonada. Els materials poc conflictius es vaig acostar a la trona del petit, i vaig donar eines al gran per remenar. El petit s’ho va passar pipa amb el romaní,  tirant a terra i veient com girava la pinya, agafant i brandant les campanetes, llepant les castanyes,  i acostant-se a mirar-ho i olorar-ho tot amb detall.

Mentre el gran feia l’autòpsia a les mostres, obria la closca de les castanyes, amb certa dificultat i ajudat per eines, i separava les aromàtiques fulletes de romaní en un pot a part, vaig dir-li que la mama faria dibuixos del que haviem recollit per si els voldria pintar després. Li va semblar que ja havia mirat i remenat prou tot el que hi havia i també va voler pintar. Li vaig proporcionar paper i ceres i va reproduir els colors del bosc: el lila de les campanetes, el vermell de les cireres d’arbòç i el verd, marró i negre del suro, la pinya, la molsa i les fulles. Em va agradar, perquè a mesura que canviava el color, m’anava dient què pintava… Al mateix temps, jo anava fent esbossos ràpids de les mostres de la taula que encara quedaven senceres. Una vegada vaig haver acabat, li vaig ensenyar el paper i li vaig anar preguntant si reconeixia el que la mama havia dibuixat. I així va ser. Li va fer gràcia veure les mostres al natural i dibuixades. Quan en reconeixia una, en deia el nom, l’agafava ben content i la posava al costat del dibuix per pintar-la. En va reconèixer la majoria.

Va ser una activitat que crec profitosa, ja que vàrem anar a conèixer un bosc i vàrem gaudir de l’aire lliure en família; vàrem potenciar l’observació remenant les mostres; vàrem potenciar la comunicació entre nosaltres i vàrem ampliar el vocabulari dels nens; per acabar pintant el que vèiem en un exercici de creació artística que, penjat a l’habitació, ens serveix de síntesi i de record del que hem fet junts. Cada vegada més, intento allargar les activitats en diverses sessions i combinar-ne de diferents al voltant del mateix tema, per que puguin percebre la realitat des de diversos punts de vista i tenir una experiència més completa.

Multisuperfície

A casa teníem un espai ben desaprofitat: el passadís. Massa estret per poder-hi posar algun moble però prou ample i llarg per a poder jugar-hi, de manera que vaig pensar que seria l’espai perfecte per encastar-hi una multisuperfície d’activitats artístiques. A part que, al passadís, hi ha poques possibilitats que embrutin gaire res i tenim la proximitat del bany per a rentar mans massa brutes.

Vaig valorar moltes opcions: pissarra de guix, magnètica, per pintar amb tèmpera… I al final vaig pensar que en comptes de tenir diverses superfícies una al costat de l’altra, en voldria una de més gran i versàtil, de manera que poguéssim fer obres de gran format i altres de més concretes.

El paràmetre fixe que tenia és que volia que fos impermeable per poder utilitzar aquarel.les, tèmperes o pintura de dits. També volia que servís de suport per poder-hi subjectar papers, cartrons o el que calgués. En volia una part magnètica per poder moure peces i fer creacions combinant imants i diversos tipus de pintures i per últim, també volia que la superfície fos clara per no carregar òpticament el passadís, de manera que em va semblar que l’acabat final havia de ser amb pissarra blanca adhesiva.

Una vegada vaig tenir clar com la volia, varem anar a buscar una fusta de la màxima dimensió que hi ha a la venda: 2’40m x 1’20m. Portar-la cap a casa ja va ser una aventura. Hi vaig posar una capa d’imprimació a un terç de la superfície per què les quatre capes de pintura amb efecte imant s’hi poguessin adherir. Una vegada tot sec, ahir a la tarda, aprofitant que el gran va voler fer una migdiadeta a la mateixa hora que el petit dormia, vàrem poder dur la fusta a la terrassa, protegir-la amb la pissarra blanca adhesiva (ara veig que hagués valgut la pena passar una mica de paper de vidre per la superfície per allisar-la un xic abans), i quan el gran es va despertar, vàrem poder entrar-la per la finestra de la seva habitació fins al passadís perquè era impossible fer-la passar per les cantonades del pis.

Feia tant de temps que la tenia pensada que ahir, abans no estigués penjada definitivament a la paret, ja la vaig deixar estrenar als nens. Vaig dur uns quants imants a la banda de la pintura imantada i els vaig clavar per provocar al petit, que li encanten, i vaig donar un retolador especial per a pissarres blanques al gran.  Va ser fantàstic perquè en un moment, es vàren concentrar cadascú amb la seva activitat i a poc a poc vàren anar-se desplaçant per explorar més espais de la pissarra. El gran guixava amb el retolador tota l’amplada de la superfície i a la pregunta: “t’agrada?” la resposta va ser un “sí” rotund acompanyat d’un ampli somriure,  i el petit, anava desplaçant-se per la pissarra intentant clavar els imants per la seva superfície rugosa i sorprenent-se quan arribava a alguna zona sense pintura imant en la que li quèien a terra les peces del joc.

El gran estava entusiasmat i li va agradar tant que no es va separar ni un moment del seu pare mentre clavava la superfície a la paret. Es va posar el casc de Bob el manetes i va ser molt feliç quan li va deixar clavar un parell de claus per marcar el punt on havia de fer el forat amb el trepant.

Fins ara, la pintura era difícil de fer a casa perquè l’espai de joc és reduït, però des d’ahir, tenim la sort d’haver construit aquesta zona destinada a aquest tipus d’activitats, i estic segura que en traurem molt de profit.

Estrenem la tardor

Ja sé que la tardor fa temps que ha començat, però nosaltres, els canvis no ens els fem nostres fins que els experimentem de ple. Per això la pluja de fa un parell de dissabtes va ser fantàstica: perquè inaugurava un canvi de colors, de textures, de cançons, de costums, de fires, de castanyades, de bolets…

Il.lusionats per encetar novetats no vàrem poder esperar a que acabés de ploure per anar a fer un  passeig pel barri. Armats amb impermeables, botes d’aigua i paraigües, tota la familia va baixar al carrer a xipollejar. El gran es va tornar boig! El paraigües no mantenia la verticalitat damunt del cap i servia de poc, de tant entusiasmat com estava intentant esquitxar-nos i saltant per les basses.

La passejada va ser curteta, per por a refredar-nos amb la roba i el cabell molls, però va valdre la pena, perquè vàrem veure gaudir moltíssim els nostres nens. El petit  frisava per baixar a terra fent botets a la cadireta, però com que no el vàrem deixar, reia veient el seu germà saltant i estirava els palmells de les mans ben oberts per poder notar com l’aigua li anava regalimant pels ditets i, ben molles, se les acostava a la cara per notar-ne la fresca sensació de la pluja.

El punt àlgid de la passejada va ser quan vàrem trobar un cargol que creuava la vorera en direcció al centre del carrer. No sabem d’on devia sortir, perquè pels voltants no hi havia cap jardí visible. Ho vàrem considerar com un regal de tardor i ens el vàrem endur cap a casa, per cuidar-lo i aprendre d’ell. El petitet el mirava encisat: no n’havia vist mai cap al natural!

Com que tenim des de fa temps una tortuguera, el cargolet hi està molt a gust i els nens l’observen sovint amb curiositat i li posen les fulletes d’enciam netes cada matí abans d’anar a escola. Tenim, doncs, un nou company!

Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Activitats del juliol passat

Alguna vegada he explicat que el juliol passat (2011) jo estava embarassada de set mesos llargs i que el meu fill gran tenia un anyet i mig acabat. Tenia un sentiment de que se’ns estava acabant el temps d’estar junts perquè  el germanet estava a punt d’arribar. Per això no el vaig voler dur al casalet, tot i que em feia por que s’avorrís estant tantes hores a casa amb les joguines de sempre, sabent que a l’escola bressol que va s’ho passa súper-bé i que sempre hi té propostes engrescadores. Vaig anar cap a la biblioteca del barri i vaig tornar a casa amb un munt de llibres amb activitats per a nens. Vaig llegir i llegir, i va arribar un moment que ja no sabia si les activitats les havia trobat, vist a la llar d’infants o si en la meva ment havia ajuntat propostes diferents…  Semblava que al meu cervell s’hagués encès la llum de la demència i tot anava sempre en la mateixa direcció!

El fet és que vaig acomplir el meu propòsit: cada dia de juliol vaig oferir una activitat-sorpresa diferent al meu fill, perquè trenqués la rutina de sempre fer anar les mateixes joguines.  Habitualment es trobava la proposta a la tarda, quan es llevava de la migdiada, i no calia que fóssin extranyíssimes, només que a casa no se les esperés. Per al meu gran, qualsevol cosa diferent era motiu d’alegria i participació. Els somriures que em dedicava n’éren el millor testimoni i la millor recompensa…

Com que se m’està tirant el temps a sobre i no puc acabar d’escriure els posts que m’havia proposat de l’estiu passat, passo a fer-ne una llista per si algú en pot extreure alguna idea interessant per a fer amb nens d’un a dos anyets, i si tinc temps, més endavant ja ho aniré redactant.  Moltes d’aquestes activitats les vàrem fer diversos dies i aquest estiu també en repetirem moltes d’elles i intentaré que el petitó també hi participi en la mesura que pugui… Aquí va la llista, doncs:

  1. Pescar glaçons de colors, animalets, o diversos objectes.
  2. Pintar-nos la cara.
  3. Fer animalets amb plastelina o i escuradents.
  4. Bufar per una palleta per aprendre a fer bombolles.
  5. Fer un caminet amb taps i passar-hi pel mig.
  6. Anar a veure trens a l’estació.
  7. Retallar fulls de colors  o de diaris.
  8. Estripar tires de diaris.
  9. Classificar peces de fusta per colors en safates.
  10. Enganxar gomets a parts del nostre cos i del d’un nino.
  11. Pintar amb guixos a terra o a una pissarreta.
  12. Fer puzzles de cartró.
  13. Jugar amb fang.
  14. Jocs d’aigua a la piscineta inflable amb envasos diversos.
  15. Paneres de tresors diverses.
  16. Completar dibuixos amb enganxines.
  17. Jugar amb textures d’aliments crus i cuits.
  18. Fer un collage amb retalls de papers i cola en barra.
  19. Vestir o desvestir el nino de cartró.
  20. Aparellar mitjons de colors.
  21. Fer diàlegs de titelles.
  22. Pintar amb ceres sobre paper i cartró.
  23. Explicar contes als ninots de peluix.
  24. Fer un camí de textures al passadís.
  25. Fer bombolles de sabó.
  26. Fer ritmes amb tapes d’olles.
  27. Pintar una capsa de cartró amb retoladors.
  28. Construir una caseta de cartró.
  29. Jugar amb pilotes de diversos tamanys.
  30. Fer castells de sorra.
  31. Jugar amb pinces d’estendre roba…

Durant l’agost, vàrem repetir moltes activitats i en vàrem incloure més, especialment a l’aire lliure, perquè el pare treballava en jornada intensiva i a les tardes podiem fer moltes coses en familia: anar a la platja i fer castells de sorra, recollir tresors per les vies verdes, anar als parcs… També el vàrem fer participar en tasques de la llar en la mesura que podia. Es sentia molt orgullós de saber posar la seva roba bruta al cossi, d’ajudar-me a regar les plantes, de buidar el rentaplats, d’omplir la rentadora i de posar el seu bibi buit damunt la taula. Li encantava sentir-se gran!

I com que venia un germanet, vàrem comprar un nino-bebè per anar-lo entrenant a que fés les mateixes accions que jo hauria de fer amb el petit: canviar bolquers, banyar-lo, acaronar-lo, explicar-li contes, donar-li bibis, cantar cançons, etc. Això ens va anar molt bé per mantenir-lo ocupat i fer que se sentís útil, gran i important a la familia, enlloc de sentir-se abandonat i tenir gelos del germanet, mentre jo dedicava temps al petitó.

Després de tot, vàrem passar un estiu força divertit!

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Primers blocs de construcció

Els primers blocs de construcció del meu petit, no són altra cosa que envasos de sucs en tetrabrick, folrats amb aironfix de colors. Tenen la mida perfecta i pesen molt poc, de manera que les seves manetes els poden agafar amb facilitat i els colors cridaners dels estampats li encanten. Aquest hivern passat (2011-2012) els posàvem a la safata de la trona i, com a mínim, quan quèien a terra, no feien soroll, cosa que agraïem tots plegats.

Es veu que fins que no faci un anyet, no serà capaç d’apilonar-los, però tant se val: s’esforça en agafar-los, en apretar-los i  escampar-los, a part de que el seu germà tambe hi participa fent-li torres i deixant que el petit les desmonti i tiri per terra amb els seus moviments imprecisos… Un dia  el seu pare feia una muralla de bricks i s’amagava al darrera, i feia TAT! quan el petit destruïa la construcció i el podia veure. Tots dos reien com bojos!

Per construir-los, l’única cosa que cal tenir present és que, una vegada nets i secs per dins, cal bufar-los perquè s’omplin d’aire i tapar el forat amb alguna segelladora, per tal que no es puguin aixafar amb facilitat, i després folrar-los amb l’airon fix. Una idea molt senzilla de fer i a la que hi estem traient molt de suc!

Collage de xocolata

Pels volts de Pasqua, tots els aparadors ensenyaven Mones de xocolata de moltes formes i colors, i se’m va acudir deixar que els meus nens experimentessin amb aquestes textures.  Va ser una tarda genial i en vàrem estar parlant dies i dies. En el procés de preparació també hi vaig deixar participar al gran: trinxant la xocolata per fondre-la al microones va tenir l’oportunitat de fer servir la força dels seus dits per partir-la i d’observar canvis en el seu estat, la duresa, l’olor i especialment la temperatura. Tot suma.

Mentre la xocolata barrejada amb aigua es fonia, vàrem clavar una cartolina platejada a la taula perquè no es mogués mentre hi treballés. La seva textura satinada feia que els materials no fossin absorbits i patinessin per damunt la seva superfície. Vaig repartir en potets els materials següents: sucre candi ben fi, sucre moreno, lacasitos de colors, gotes de xocolata blanca i  cargolets de sucre de colors. No va fer falta, però en cas que la xocolata s’hagués solidificat massa ràpid per poder treballar amb ella, teniem a punt un plat-termo amb aigua calenta per mantenir-ne la textura fosa durant més temps.

Al petit, n’hi vàrem posar a la trona i la temperatura calenta i enganxosa de la xocolata fosa li va encantar i la va escampar ràpidament per tota la safata… Quan vàrem veure que s’havia cansat de remenar i la textura ja no el sorprenia, li vàrem tirar unes gotetes de xocolata blanca i el contrast el va fer parar boig. Les seves manetes no paraven de gratar la superfície llefiscosa per intentar atrapar les gotetes sòlides, però patinava massa perquè pogués aconseguir-ho, fins i tot, quan ho provava amb les dues mans juntes… Anàvem de bòlit procurant tirar fotos i evitar que es posés les mans plenes de xocolata a la boca o als ulls. Això sí, s’ho va passar pipa!

El gran, va anar fent al seu ritme: sobre una base de xocolata fosa, va anar agafant les culleres dels pots i es va dedicar a fer una barreja de substàncies i observar com els colors i les formes s’anaven confonent. Picava la barreja, amuntegava materials, els escampava… Va descobrir que podia tirar la xocolata líquida des de dalt i que el regalim que queia cobria lentament les formes de la composició de la cartolina… Quan als potets ja no hi quedaven ingredients, va començar a tocar el pilonet amb les mans i a escampar-lo per la superfície… Un moment de revelació màxima, va ser quan el seu pare no va poder reprimir-se i va agafar uns lacasitos remullats amb xocolata negre i recoberts de perles de xocolata blanca i se’ls va posar a la boca. Aleshores, el nostre fill va descobrir que allò era comestible i, després de provar-ho, prudentment primer, i emocionat després, ho va trobar tant bo que feina vàrem tenir a treure’l d’allà al cap d’una estona! La seva cara de felicitat no tenia preu!

El resultat final del collage tenia una textura similar al Mar d’en Barceló, això sí, mooooooolt més dolç i efímer!

Cartes amb paper de regals

Sempre que rebo regals, procuro guardar sense trencar el màxim de tros de paper per conservar-ne els dibuixos. Pel naixement del meu petit, vaig rebre regals preciosos embolcallats en unes xulades de papers… A les fotos, podeu veure els jocs de cartes que he fet dels gossets i dels nens del món.

Els nens del món, estaven dibuixats dins quadrats de la mateixa mida, de manera que transformar-los en cartes del mateix tamany va ser molt senzill, només va caldre retallar els quadrats i plastificar. En canvi, els gossets, estaven repartits sobre un fons groc, i com que cada gosset tenia un tamany diferent, vaig haver d’enganxar-los sobre un requadre de paper blanc per uniformar la mida i plastificar després. 

El resultat, és que tinc dues baralles de cartes que agraden molt al meu gran. Li hem ensenyat a jugar de la següent manera: posem totes les cartes girades al centre d’una superfície i les barregem bé. Aquesta operació ja li agrada per ella mateixa! I anem agafant una carta cadascun dels jugadors per ordre. Fins i tot li donem una carta al petit de casa que, no entén res de res, però riu satisfet d’estar amb nosaltres. El primer jugador que té al seu pilonet dues cartes iguales, és el guanyador i se li fan grans festes. El meu gran acaba fent festes tant si guanya com si no, el cas és celebrar-ho…

Més endavant ja trobarem noves maneres de jugar, però ara, ens va bé fer-ho així, perquè hem trobat una nova manera d’estar junts, efectiva, portàtil, econòmica, ecològica, que potencia la comunicació i que ens ho fa passar molt bé!

Previous Older Entries