Pintem amb purè

A casa tenim un Pollock. Bé, un no, dos. Això sí, de moment, en potència. Ho dic perquè sembla que els nens hagin heretat del seu pare el gust per aquest tipus de quadres, ja que la seva afició a les taques es fa palesa a totes les superfícies que troben… El dia que va arribar a ser una tendència il.limitada, va ser el dia que varen pintar amb purè.

Vaig fer un purè de patates de sobre i el vaig repartir en sis potets. La primera activitat interessant, va ser deixar que el meu fill gran tombés unes gotes de colorant alimentari a tres dels pots i als altres tres en fes combinacions dels  colors  primaris per obtenir-ne els tres secundaris. Hi vaig posar una cullereta a cadascun i vaig deixar que ho remenés amb cura. Li va encantar veure com els colors s’anaven barrejant amb el purè i quedava totalment tenyit. Ja teniem la pintura a punt.

Amb el terra cobert amb un paper d’estovalles, li vàrem donar carta blanca per pintar. Semblava que no s’ho pogués creure! Va començar de manera suau, amb prudència, per si no havia entès prou bé el que li deixavem fer… Una culleradeta, remenem, ara una altra, la tirem de més amunt, ara ho aixafem…

De seguida, però, es va anar amimant, i va començar a experimentar amb el tir lliure de purè amb cullera, així la pintura arribava més lluny. Dret, assegut, ajupit, anava provant. Fregava les taques primer amb la cullera fins que el paper es va trencar i després amb les mans i s’anava movent pels laterals del paper per fer un quadre de grans dimensions i en totes les direccions que podia.

Al petit també el vàrem deixar participar. De fet, la pintura  va ser de purè perquè ell també la pogués remenar. Assegut a la seva trona, semblava un pintor amb el seu cavallet al davant. Emocionat, movia les mans pels diferents colors i els barrejava posseït per un geni creador. Com que ens vàrem adonar que al cap d’una estona el tacte fred del purè no li acabava de convèncer, li vàrem proporcionar pinzells a l’alçada de la seva tècnica: una cullera i una forquilla de fusta. Entusiasmat per la proposta, el meu gran va voler participar en un projecte a quatre mans, practicant el difuminat estil Da Vinci…

   Malauradament, la pintura no és eterna i els pots,  amb els colors ben barrejats i les culleres intercanviades, es varen acabar buidant i el quadre va tenir el seu punt i final. Una vegada acabada la seva obra, el nostre gran va assenyalar-nos, entre orgullós i sorprès, el detall que en justificava el títol elegit: “La tortuga”.