El nen gegant de cartró

Que complicat va ser fer estar quiet a un nen d’any i mig el temps necessari per resseguir la seva silueta en un cartró! Sobretot perquè té un munt de pessigolles!
Com ja he explicat, el juliol passat vaig buscar activitats diferents a les joguines convencionals perquè s’ho passés bé a casa, i una d’elles va ser crear un nou company de jocs amb el que vàrem practicar diverses activitats.
L’elaboració no va ser fàcil perquè el meu fill no hi va col.laborar gaire. Malgrat li vaig explicar, carregada de paciència, que duraria poc, que la mama passaria un retolador pel seu voltant per fer un dibuix d’un nen igual d’alt que ell, que després el pintariem i que més tard hi podriem jugar. Doncs bé, no va ser possible, tenia massa pessigolles i massa ganes de veure què estava fent. El resultat: el cap petit, les cames tortes i els braços gairebé inventats, i com que ho vaig fer tot directament amb retolador, vaig poder arreglar ben poca cosa. Una vegada vàrem acabar de pintar-lo entre tots dos, vaig retallar-ne el contorn perquè no es veiés que a un any i mig, el meu fill no diferenciava gens el dins i el fora del dibuix, i després ho vaig plastificar amb airon-fix. Quan es va despertar de la migdiada, es va posar molt content en veure el nen acabat!

A partir d’aquí, vàrem anar fent, al llarg de tot l’estiu, activitats diverses amb ell. Primer assenyalàvem parts del seu cos i dels nostres i s’adonava de que tots tenim el mateix. Però el que més li agradava era clavar gomets de colors a diferents llocs  del nino, de mi i d’el seu propi cos. M’explico: “A veure si saps posar un gomet verd al nas del nen”, li deia, per exemple. “I ara a la mama”, continuava. “I a tu, que te n’hi poses un?”. I reia com un boig quan ho feia bé i s’adonava que tots teniem nas, i ens abraçàvem, acabant sovint en un atac de pessigolles… Hi vàrem jugar un munt de dies, i sense adonar-nos-en, va anar aprenent a clavar i desclavar gomets, a conèixer els colors bàsics, i a saber on tenim les principals parts del cos.

Una altra activitat més complicada va ser ensenyar-li a posar roba al nen de cartró. Una samarreta ben ampla, uns pantalons de xandall curts del seu pare, uns mitjons i una gorra, i a posar i treure… Quina feinada per unes manetes tan petites! Cal dir que jo l’ajudava força i que el nino quedava bastant rebregat.

Ara, aquest abril, deu mesos més tard de quan el vàrem fabricar, el cartró ha perdut la rigidesa inicial i les extremitats tenen gairebé tants plecs com un acordió, però encara hi juga de tant en tant, tal i com es pot veure a la foto d’aquí al costat. No està gens malament per un retall de cartró!

Anuncis

1 comentari (+add yours?)

  1. Trackback: La febre dels gomets « manetesicosetes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: