Experimentació amb perles d’aigua: primer contacte

Com ja vaig explicar a l’entrada dels jocs de neu, la darrera activitat que teniem prevista va ser la d’omplir un túper amb neu i escampar-hi perles d’aigua per sobre i així poder observar quins canvis es produïen amb el pas de les hores. I així va ser. Quan vàrem pujar el cotxe per anar a dinar, vàrem omplir la safata i ens vàrem fixar molt bé en els detalls: “Està tot ple de neu i les boletes són molt petites”, deia el meu gran.

Al cap d’un parell d’hores, la vàrem obrir i  ens vàrem fixar en que “Una mica de neu se n’ha anat i ara hi ha aigua”  i que “les boletes s’han fet grosses”. Quan vàrem arribar a casa, el canvi era ja molt més evident i li vaig preguntar al gran que on pensava que havia anat la neu i em va dir ràpidament “a sota” i quan li vaig aixecar les perles per demostrar-li que no n’hi havia allà em va dir que “les boletes tenien set i s’han begut la neu”.  No anava gens desencaminat.

Al meu parer, hi havia poques boles per a poder jugar, n’hi vaig afegir i això va servir per comparar el tamany de les boletes abans i després de beure’s la neu. L’endemà al matí, les boletes estaven espectaculars i els nens varen obrir els ulls com plats en veure-les.  La safata estava tan bonica plena de perles translúcides de colors! Les varen tocar i el meu gran es va adonar que no eren tan fredes com la neu. Feina em va costar que volguessin marxar a escola i esperar a la tarda per remenar i gaudir de la sorpresa que la mama els estava preparant.

A la tarda, els estaven esperant a la cuina unes tauletes baixes amb bols, copes, safates transparents, culleretes i forquilles i, damunt la taula de llum hi vaig desar la safata plena de perles d’aigua brillants. Varen abocar-s’hi emocionats. El tacte fred i llefiscós de les perles els va encantar. Agafar-les era tota una experiència. S’escapaven de les mans i sortien rebotant i lliscant per terra entre riallades dels nens que provaven de contenir-les acostant-se les mans al pit , acostant el cos a la taula, etc. Ho vàrem provar amb la llum oberta i amb la llum tancada,  i amb l’única il.luminació de la taula de llum, el resultat era encara més màgic. Omplien i buidaven copes i safates i perseguien les perles fugisseres.

Després, els vaig proposar classificar les perles per formes: les rodones a una safata i les quadrades a una altra.  I després per colors. Fer servir els coberts amb les perles era difícil i els calia paciència i concentració. El gran agafava les rodones amb la cullera i punxava les quadrades amb la forquilla que s’estellaven com si fossin de gelatina. Es va entretenir molta estona amb aquests jocs de classificació i el petit va gaudir com un beneit posant i traient perles i caçant-les per tot arreu, fins que accidentalment en va aixafar una amb el peu. Es va estranyar i la va tocar i aleshores va provar de fer-ho amb les mans. Li va costar perquè patinaven però se’n va ensortir. Quan va descobrir que les quadrades eren més fàcils d’esmicolar,  no va parar fins a l’hora de recollir i sopar. No en va deixar ni una de sencera.

Com que no veien l’hora de plegar, els vaig prometre que l’endemà hi continuariem jugant perquè tenia més sorpreses preparades per jugar amb les perles d’aigua. I per encurosir al meu gran, li vaig proposar una endevinalla: la neu era freda i mentre n’hi havia, les perles d’aigua eren petites. Li vaig ensenyar  com posava unes quantes perles d’aigua al congelador per veure si per casualitat, una vegada fredes,  tornava a aparèixer la neu i les boles es tornaven a desinflar… Conformat, va acceptar esperar a veure què passava.

El que vàrem fer amb les perles l’endemà ho explicaré el proper dia, que encara hi ha força per narrar i aquesta entrada ja m’està quedant massa llarga i no vull cansar.