Els premis Stic.cat en primeríssima persona i, amb sort, a quatre bandes!

Per segon any consecutiu, vàrem deixar els nens a casa els avis i vàrem sortir cap a l’Auditori on es varen entregar els VI Premis Stic.cat, amb la il.lusió de participar en un esdeveniment especial i de ser-hi amb el ple dret d’haver aconseguit ser finalista gràcies als vots dels lectors del meu modest blog.

Dels més de mil blogs participants als premis d’enguany, 114 corresponien a la categoria de Miscel.lània i Personals i només vàrem quedar sis finalistes. I això m’omplia de felicitat perquè sembla que el que faig agrada, que malgrat ser un diari personal d’aquells que tenen “massa lletra” i d’aquells que quan veus dius “ja m’ho miraré després”, sembla que interessa. I que interessa, malgrat ser un blog anònim del que en faig poca difusió…

Tan bon punt vàrem arribar a Granollers i vàrem localitzar el Teatre-Auditori, vaig veure passar l’Anaïs de Mare Jove i Moderna, abraçant la seva parella i somrient feliç cap a l’entrega de Premis. No la vaig saludar des del cotxe perquè encara no ens coneixíem personalment.

Una vegada a dins l’Auditori, un edifici d’aspecte modern que em va produir molt bona impressió, calia fer cua per acreditar-nos i poder entrar a buscar lloc a la sala. Enmig de la caòtica situació de no saber si hi ha una cua o dues, si estic inscrita pel nom del blog, pel pseudònim o pel meu nom sencer, i no saber on posar-me, ens varen venir a saludar l’Angaleta  d’Encenent la Imaginació i la seva parella, i l’Angaleta, radiant i desprenent optimisme com sempre, em va confessar que estava un xic nerviosa.

Després de fer un volt per la recepció de l’Auditori i fer-me alguna fotografia davant el cartell dels premis, la meva parella i jo vàrem voler entrar a la sala però no ens varen deixar, ja que a ell també li calia tenir l’acreditació. La cua creuava l’entrada i ja eren quasi les vuit, de manera que vaig entrar sola a buscar lloc.

Tan bon punt vaig posar els peus a la sala, vaig veure que era més petita que la de l’any passat, però que era molt acollidora, ja que estava encatifada i amb els seients folrats de blau. L’escenari era magnífic i estava presidit per una pantalla central amb el logotip dels premis i per una gran taula que exhibia els cobdiciats i bonics guardons. A banda i banda de la taula, unes columnes il.luminades des de l’interior, enmarcaven l’escena, i a la dreta de l’escenari, el micròfon des del que es farien els discursos inicials i la cloenda de l’entrega de premis.

Aleshores, vaig sentir uns crits des del mig de la sala, i vaig veure a l’Angaleta, l’Anaïs i les seves parelles que em cridaven per què anés cap allà: ens havien guardat lloc!  Em vaig sentir afortunada, ja que els esdeveniments emocionants si són compartits, són sempre molt millors.

Vaig seure i vaig saludar encantada a les companyes i em vaig presentar a l’Anaïs: ella em va somriure com és a les fotografies i com el seu blog traspúa: fresca, dolça, jove, alegre i espontània. L’Angaleta em va dir que l’havia estat posant en antecedents sobre el meu desig d’anominat. Mentre elles dues es feien fotografies intentant que jo no hi sortís, jo em dedicava a radiografiar l’ambient per retenir-lo a la memòria.

Caps inquiets  miraven per tot arreu, rialles i complicitats de candidats i acompanyants, fotògrafs espontanis i professionals apuntaven en totes direccions. Hi havia tanta emoció continguda a l’aire!  Jo em sentia serena i desbordant d’alegria, molt afortunada de ser allà.

Al cap de pocs moments d’arribar la meva parella a la butaca reservada, va arribar una altra convidada que ens va fer aixecar fins anar a seure’s al costat de l’Anaïs i la seva parella. Sospitant de qui es tractava, vaig mirar de cua d’ull la seva acreditació i vaig llegir el seu nom de pila: Meritxell. Amb aquesta informació en vaig tenir prou: es tractava d’una lectora dels nostres blogs que s’havia acostat a l’auditori per parlar amb nosaltres i acompanyar-nos en aquesta nit tant especial.

Impulsiva i simpàtica, va preguntar a l’Angaleta i a l’Anaïs si havien vist a la de Manetes i Cosetes. Elles no varen saber com reaccionar perquè no sabien que aquella nit la Meritxell i jo teniem previst conèixer-nos i varen improvisar molt bé. Li varen dir amb molta convicció que elles dues es coneixien de petites i que per això estaven juntes, però que a mi, segurament ja em trobarien després. Varen improvisar tan bé, gràcies per respectar tant bé el meu secret, i ho varen dir de manera tant convincent que varen tallar el meu impuls de presentar-me, pensant quina seria la millor manera de fer-ho sense fer quedar malament a ningú.

Com que no vaig trobar cap sol.lució elegant ni creïble, vaig explicar-li a l’Angaleta, morta de riure, que sí que volia conèixer la Meritxell i que no sabia com desfer l’enredada muntada amb la millor de les intencions i la millor de les habilitats. L’Angaleta també s’ho va agafar bé i li va explicar a la Meritxell el que havia passat i totes quatre ens vàrem fer un bon fart de riure.

Abans no tinguéssim temps d’explicar-nos gaire, varen apagar els llums de la sala i l’acte va començar. No podiem començar de millor humor: l’anècdota va ser molt divertida.

Durant els discursos, més espontanis i desenfadats alguns i més sentits i engrescadors els altres, vaig anar fent proves amb la càmera per tal d’enquadrar correctament el gran moment que havia estat buscant: veure, com l’any passat: el meu blog a la pantalla gran en el moment de la candidatura. No esperava ni més ni menys.

I de seguida va començar l’entrega de trofeus. Ràpid, ràpid. Amb prou feines els blogs finalistes de cada categoria estaven en pantalla ni un segon, dificultant-ne les fotografies. I la sorpresa per a mi va ser que la categoria Miscel.lània/personals a què em presentava, enlloc de sortir ordenada alfabèticament, va sortir en segon lloc, fent que en el neguit de preparar la càmera per la desitjada fotografia no aconseguís res de res. Tot borrós, mogut i poc nítid, ja que la pantalla, si més no, des d’on érem nosaltres, no es veia gens clara, amb prou feines es diferenciaven els noms dels blogs i de la categoria a que optaven. Una veritable llàstima…

No vaig guanyar, ni jo ni l’Anaïs, una més que digna competidora. De fet, a la nostra categoria, va guanyar qui em pensava que ho faria: el blog #canyaalcancer, una exhaustiva recopil.lació d’informació sobre la malatia, molt ben comunicada a la xarxa i amb el valor afegit de ser una història de superació personal. Enhorabona des d’aquí: has fet un gran treball i et desitjo tota la sort del món.

Però el plat fort de la nit, si més no, el que tots els que en aquella filera esperàvem, va ser el merescudíssim premi per a l’Angaleta de Encenent la Imaginació com a millor blog educatiu de l’edició. En quan vaig reconèixer la imatge dels seus fills a la pantalla il.lustrant el blog guanyador, vaig deixar anar un crit d’alegria. Els que ens hem comunicat sovint amb ella i hem seguit el seu blog, sabem com ha treballat, amb quina il.lusió i amb quin enginy ha anat fent millores al blog i apujant el nivell del seu contingut i de l’edició i comunicació del mateix, convertint el seu blog en un blog de referència i de gran poder inspirador per a molts de nosaltres. Com agrair-li els moments de felicitat i complicitat familiar que ens ha ajudat a aconseguir amb les seves inspiradores entrades? Doncs així, ni més ni menys: amb la votació del seu blog perquè passi a la final i pugui aconseguir la valoració positiva del jurat, erigint-se en justa guanyadora. Personalment, no puc estar més contenta.

Una vegada acabats els premis, i mentre l’Angaleta pujava a l’escenari a fer-se les fotos amb la resta de guanyadors, l’Anaïs, la Meritxell i jo, canviàvem impressions sobre la gal.la, sobre els guanyadors i sobre la premiada Angaleta. Totes vàrem sortir contentes.

Tan bon punt vàrem ser al rebedor, l’Angaleta es va reunir amb nosaltres i vàrem fer una tanda de fotografies i abraçades davant els cartells d’stic.cat per immortalitzar la vetllada. Estava emocionada i radiant. I vàrem xerrar, vàrem xerrar molt. Totes. Vàrem comentar els noms dels blogs, com els vàrem començar, quan escrivíem i com ens havia canviat la vida descobrir aquesta nova afició. La Meritxell estava veritablement interessada en el tema i ens va confessar que en volia fer un i que ja en tenia el nom i tot. Des d’aquí vull animar-la: estic segura que ho farà molt bé. De fet, estic impacient per veure publicades algunes de les fotografies que ens va ensenyar del que feia amb els seus fills.

I a poc a poc, tothom va anar marxant a sopar. I nosaltres també. No vàrem fer ni un xic de cava ni un trist canapè. De fet ni els vàrem veure, però no ens va importar perquè la nit va ser plena d’emocions de coneixences i d’amistats incipients. Amistats d’aquelles tan especials com aquelles que sorgeixen de compartir aficions i que, malgrat les diferències, compartim un amor intens cap els nostres fills i un esperit emprenedor i creatiu. I la distància geogràfica ni es nota, si la relació és freqüent i íntima com quan ens llegim les opinions i les experiències. Per dir-ho en paraules de la futura blogaire Meritxell: ens coneixem més que a molts dels nostre veïns. I que duri!

I per acabar, vull llançar una proposta agosarada i segurament divertida a les meves companyes blocaires: Què us sembla escriure la crònica de la vetllada a quatre bandes? Cadascuna amb el caràcter i l’estil que la caracteritza. Estaria molt bé fer una radiografia del moment des de quatre primeríssimes persones. Us animeu a composar aquest mosaic? Si és així, en quan el publiqueu ens podem enllaçar les unes a les altres… 🙂

-La primeríssima versió de la Meritxell de Descobrint i Experimentant Creixem ja és AQUÍ.

-La primeríssima versió de l’Angaleta d’Encenent la Imaginació ja és AQUÍ.

-La primeríssima versió de l’Anaïs de Mare Jove i Moderna està en construcció.

-I AQUÍ us deixo una primeríssima versió extra, la de la Yolanda de Recursos per a l’Educació Especial.