Abraçades de barnús

He passat el Covid-19 i ha estat dur estar confinada a una habitació de casa i no poder-me acostar ni abraçar a ningú.

El patiment psicològic ha estat més dur que el físic, ja que, he tingut pocs símptomes, malgrat s’hagin allargat en el temps i encara en tingui de lleus. Alguns tarden mesos a desaparèixer, m’han dit…

A nivell familiar, haver de portar mascareta sempre que jo sortís de l’habitació, veure com m’esquivaven els que estimo i anaven a buscar la seva corrents, compartir wc (el pis on vivim només en té un), netejar tot el que toco, menjar a l’habitació, ventil.lar contínuament… al llarg de dues setmanes et trenca el cor.

Però el més preocupant va ser veure com els teus patíen per la teva vida i et miraven amb cara d’espantats i cada dia més tristos.

Al mes d’abril vàrem perdre l’avi Quim per les complicacions del Covid-19 i els nens, que saben que sóc de risc, estaven molt preocupats i, en ocasions, li preguntaven al pare si jo també moriria. No tinc paraules per descriure què sentia…

Afortunadament, només vaig passar tres dies complicadets, però després ja em vaig anar recuperant.

Als vespres, anava a un dels dos sofàs que tenim a la sala i veia una pel.lícula amb la família, ventil.lant a cada hora 15 minuts, protegint el sofà amb un llençol, amb mascaretes ffps i mantenint 2 metres de distància.

Quan al llarg del dia ens creuàvem pel passadís, ens fèiem abraçades a distància, cadascú a sí mateix, mirant-nos als ulls i gronxant-nos lleument. Ens tocàvem els nostres cors, ens tiràvem petons i ens dèiem t’estimo tantes vegades com ens era possible.

Però no era suficient… ens faltava el contacte.

Quan ja només faltaven dos dies per acabar la quinzena del confinament dels nens i el pare, el petit em va dir:

– “Mama, tinc la solució! Ja sé com ens podem abraçar sense que passi res.” I em va dir que si ell es tapava del tot amb una manta, jo el podria abraçar sense contagiar-lo…

Va ser aleshores quan vàrem inventar-nos les “abraçades de barnús”, ja que vaig agafar el barnús més gran que vaig trobar i li vaig posar a l’inrevés al meu petit (tapant-li la cara amb la caputxa) i ens vàrem abraçar llargament.

Després va posar-se el barnús el meu gran i també ens vàrem fondre junts. Quan es va separar, em va dir: “Mama, abans de l’abraçada tenia mal de cap i ara ja se m’ha passat”.

I després el barnús se’l va posar el pare… I se’m van escapar unes llàgrimes…

No sé si són segures les abraçades de barnús o no, però en el nostre cas, puc assegurar que són molt reparadores.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: