Distorsions

No em puc resistir a explicar-vos el que vàrem fer ahir diumenge a la tarda. Va ser una estoneta curta, però el meu gran s’ho va passar tant bé que semblava que havia embogit d’esverat que estava…

Feia temps que anava al darrera d’un mirall tou perquè el poguessin tenir a la seva habitació sense perill, però una vegada vaig tenir-lo a les mans, vaig decidir no clavar-lo a la paret per poder incorporar-lo al material d’experimentació que tenim i aprofitar la seva flexibilitat per diferents activitats. Vaig protegir-ne les arestes i els costats amb cinta americana i li vaig presentar al meu gran quan estava acabant de llegir un conte a la seva tauleta.

Sense dir res, li vaig posar al davant i es va veure normal, però quan el vaig començar a corbar lentament, primer de manera horitzontal i còncava i després horitzontalment però de manera convexa, per  tot seguit fer el mateix amb l’eix vertical, es va quedar bocabadat. Mirava la seva pròpia imatge com s’anava deformant i es posava a l’inrevés. No entenia res, però es va esverar moltíssim i va començar a donar cops al mirall perquè no anava com està acostumat!

M’afegeixo jo a la part del davant del mirall, de manera que també em vegi amb deformacions estranyes i es posa a riure. També hi afegim el petit de casa i es veuen tots dos en postures ridícules. Riu, però no sap ben bé què passa i per esbrinar-ho, se’n va cap a l’altre costat del mirall a veure què hi ha. Res de res. No es veu res i no entén res. “No va”, ens diu… Juga, riu, mira, pica, em persegueix per la sala per agafar el mirall i quan el té, el rebot a terra, l’observa i el trepitja perquè deixa de ser interessant.

A continuació, poso el mirall perpendicular a la meitat del meu cos  i procuro que ell estigui davant meu, veient-me mig cos i el seu simètric reflectit al mirall  (qui no ha fet mai veure que pot volar quan n’ha tingut oportunitat!). De cop i volta, el seu món torna a estar a l’inrevés: la seva mare té dues llengües que no para de moure a la velocitat d’un molí. També té dos nassos i de tant en tant té dos ulls molt junts o en té quatre, per no parlar de la boca que no para de fer ganyotes! M’aparto, m’acosto, i no para de riure!

El poso planer sobre la tauleta i hi poso una caseta que hi queda reflectida. “Mira, has vist? Quantes casetes hi ha?”. “Dues”, tant normal. Aixeco i abaixo la caseta del mirall i el que queda atrapat amb el joc és el petit que no sap quina caseta agafar amb les seves mans. Es decideix per la de sota, però és clar, no pot agafar-la, i ha d’esperar que li donem la de veritat.

La darrera experiència que proposem al meu gran és quan li poso el mirall vertical davant seu i li pregunto, assenyalant la imatge: “Has vist? La cuina és aquí!” I es gira per comprovar que la cuina de veritat no ha canviat de lloc. “I doncs? Quantes cuines hi ha?” “Dues”, torna a dir. I toca la del mirall com per veure si existeix. “I a quina aniràs a beure aigua quan tinguis set?” Es gira, i ens assenyala la de veritat. No és tan fàcil enganyar-lo…

Hem d’endreçar el mirall i reservar-lo per un altre dia… Se’ns està esverant massa el personal. El nostre gran l’agafa i el mou per tota la sala, hi dona cops, el torça i riu entusiasmat… Se’ns està tornant un bordegassot de quasi dos anyets i mig!

El món des d’un vitrall

Ara m’he proposat proporcionar als meus nens estímuls visuals diferents. Res tan senzill com mirar a través de cel·lofana de colors per alterar la realitat. Però, i si ho elaborem una miqueta més i a partir de l’activitat li fem veure com amb la barreja d’alguns colors en surten d’altres? He recordat allò que estudiava a l’institut del cercle cromàtic amb els seus colors primaris (vermell, blau i groc) i amb els secundaris que surten de barrejar els primaris entre ells (el taronja, el verd i el lila). Tot el que fem amb els colorants alimentaris ja els proporciona dades en aquest sentit, però està bé que ho complementin des d’altres perspectives…

He agafat retalls de cel·lofana que tenia per casa i he endollat la plastificadora. En un full de plastificadora hi he posat un retall groc i un de vermell amb el centre superposat per fer el taronja. En un altre, hi he posat el blau i el groc per obtenir el verd. En un tercer hi he posat el blau i el vermell i he aconseguit el lila. I encara he fet un quart full plastificat amb retallets superposats de tots tres colors (vull deixar constància de que no tenia cap pretensió artística en fer-ho!).

El resultat és aquest que veieu a la foto de la falguera de casa que us poso aquí sota. Els meus nens poden veure el món des d’un vitrall…  Al meu gran, per exemple, li encanta veure el mar,  la sorra i el cel de diferents colors, i el meu petit, la primera vegada que li vaig posar el color groc davant els ulls es va quedar totalment immòbil, però quan em va veure la cara d’aquest color, va deixar anar una forta riallada. Potser es va pensar que era un pollet! 😉

Una manera fàcil d’entretenir-los a llocs on s’hagin d’estar quiets, per exemple, mirant el paisatge des del cotxe…