Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Collage de xocolata

Pels volts de Pasqua, tots els aparadors ensenyaven Mones de xocolata de moltes formes i colors, i se’m va acudir deixar que els meus nens experimentessin amb aquestes textures.  Va ser una tarda genial i en vàrem estar parlant dies i dies. En el procés de preparació també hi vaig deixar participar al gran: trinxant la xocolata per fondre-la al microones va tenir l’oportunitat de fer servir la força dels seus dits per partir-la i d’observar canvis en el seu estat, la duresa, l’olor i especialment la temperatura. Tot suma.

Mentre la xocolata barrejada amb aigua es fonia, vàrem clavar una cartolina platejada a la taula perquè no es mogués mentre hi treballés. La seva textura satinada feia que els materials no fossin absorbits i patinessin per damunt la seva superfície. Vaig repartir en potets els materials següents: sucre candi ben fi, sucre moreno, lacasitos de colors, gotes de xocolata blanca i  cargolets de sucre de colors. No va fer falta, però en cas que la xocolata s’hagués solidificat massa ràpid per poder treballar amb ella, teniem a punt un plat-termo amb aigua calenta per mantenir-ne la textura fosa durant més temps.

Al petit, n’hi vàrem posar a la trona i la temperatura calenta i enganxosa de la xocolata fosa li va encantar i la va escampar ràpidament per tota la safata… Quan vàrem veure que s’havia cansat de remenar i la textura ja no el sorprenia, li vàrem tirar unes gotetes de xocolata blanca i el contrast el va fer parar boig. Les seves manetes no paraven de gratar la superfície llefiscosa per intentar atrapar les gotetes sòlides, però patinava massa perquè pogués aconseguir-ho, fins i tot, quan ho provava amb les dues mans juntes… Anàvem de bòlit procurant tirar fotos i evitar que es posés les mans plenes de xocolata a la boca o als ulls. Això sí, s’ho va passar pipa!

El gran, va anar fent al seu ritme: sobre una base de xocolata fosa, va anar agafant les culleres dels pots i es va dedicar a fer una barreja de substàncies i observar com els colors i les formes s’anaven confonent. Picava la barreja, amuntegava materials, els escampava… Va descobrir que podia tirar la xocolata líquida des de dalt i que el regalim que queia cobria lentament les formes de la composició de la cartolina… Quan als potets ja no hi quedaven ingredients, va començar a tocar el pilonet amb les mans i a escampar-lo per la superfície… Un moment de revelació màxima, va ser quan el seu pare no va poder reprimir-se i va agafar uns lacasitos remullats amb xocolata negre i recoberts de perles de xocolata blanca i se’ls va posar a la boca. Aleshores, el nostre fill va descobrir que allò era comestible i, després de provar-ho, prudentment primer, i emocionat després, ho va trobar tant bo que feina vàrem tenir a treure’l d’allà al cap d’una estona! La seva cara de felicitat no tenia preu!

El resultat final del collage tenia una textura similar al Mar d’en Barceló, això sí, mooooooolt més dolç i efímer!