Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

Quatre quilos de pasta

El meu fill gran fa unes setmanes enrera em va robar una caixa d’ordenació, i jo em vaig deixar amb molt de gust… En quan va arribar a casa i la va veure sobre el llit em va dir assenyalant-la il.lusionat  “safata imentaçó”. Aquest comentari que d’entrada sembla un misteri, el vaig entendre perfertament.

A l’escola fan el que s’anomenen “Safates d’Experimentació”, és a dir, omplen un contenidor, preferiblement transparent, amb una substància en fragments petits: llenties, pasta, pa ratllat, algun líquid… i els donen una sèrie de recipients, tubs i culleres de tamanys diversos perquè puguin experimentar lliurement amb ells. Omplen, buiden, observen com el contingut de l’envàs gran no cap dins el petit però sí a l’inrevés, observen com els recipients sense fons perden el contingut per sota i no es poden omplir mai del tot a menys que el recolzin sobre alguna altra superfície, etc. Jugant, jugant, aprenen conceptes com gran-petit, ple-buit, lleuger-pesat, dens-flonjo, i fan accions diverses com picar, apretar, trasvassar…

Com a mare curiosa que sóc amb tot el que concerneix a l’evolució dels meus fills, no vaig poder resistir la temptació de tenir un parell de safates a casa reservades per a aquest ús, per poder veure què fan amb elles. Ja haviem fet experiments d’aquest estil amb la banyera dels nens, amb aigua, amb farina, amb sorra… però se’m va acudir que era una bona idea tenir-ho sempre a punt, i amb els seus propis túpers i culleres (potser així per fi podria tenir en ordre els meus!).

L’endemà, vaig anar a comprar quatre quilos de pasta al súper. Vaig triar una pasta “tauró”, prou gran perquè es veiés bé si queia a terra, i amb un bon forat, no fos cas que el petit la trobés i se l’empassés. La idea és que també hi vagi intervinguent en la mesura de les seves possibilitats, sota estricta vigilància i amb el xumet-tap ben posat… Vaig obrir els paquets però vaig deixar la safata al terra de la cuina amb els vuit paquets de pasta oberts al costat, a punt perquè quan el gran arribés de l’escola, en fes el que volgués.  El camí es fa més ràpid si li dic que a casa l’espera una sorpresa! Aquell dia, hi va haver pasta per tot el terra de la cuina… Va estrenar la safata oficial i s’ho va passar pipa, ell mateix va anar al calaix dels túpers a buscar-ne i em va demanar culleres. Això sí, quan va tocar recollir per anar a sopar, l’escena no va ser tant agradable…

La segona part de les safates, segons he anat trobant en diversos articles, consisteix en barrejar l’ingredient inicial amb un segon que es pot anar afegint a poc a poc, per tal que el nen vagi observant els fenòmens que succeeixen quan interactuen diverses substàncies, si es disolen, si canvien d’estat, si canvien de color, si es mantenen per separat… Nosaltres, aquesta part, de moment, hem decidit reservar-la per més endavant, ja que amb la cuineta i les receptes que hi fem, aquests canvis d’estat ja els poden observar i remenar: els ous, la mantega, el sucre, la farina, el pa remullat amb llet… Quan se’n cansin de remenar les dues safates que tenim a casa (una de pasta i una de civada), ja considerarem la possibilitat de barrejar els continguts entre ells o amb altres, o de canviar-los completament. De moment, és una activitat garantida.