Corona d’aniversari

El meu fill gran ho té claríssim: no hi ha aniversari sense corona. Per això el Tió va portar-ne dues, una per cada nen. Vaig posar sota la manta del Tió un dibuix amb la plantilla de la corona que volíem (exactament la que fan servir a la Llar d’Infants) i va ser fantàstic perquè el Tió va endevinar el que ens agradava: unes corones que poguéssin servir tant de rei, com de cavaller, com d’aniversari…

El Tió va fer sis crestes a la corona i així la va fer el suficientement llarga perquè es pugui adaptar al cap dels nens, ara i quan creixin, i a més, com que era més llarga del que li corresponia, la va poder omplir perquè quedi ben farcida. Com a tancament hi va posar una bona tira de velcro per poder adaptar-la encara millor al contorn dels caps.

Deixo aquí sota la plantilla, per si algú les vol fer. Només s’ha de calcar dues vegades el dibuix per cada corona, deixant un ditet per sobrefilar, cosir a l’inrevés, girar, omplir i posar velcro.

Les fotos dels nens són de la nit del Tió, amb els quasi dos anyets del meu gran i del Carnaval del meu petit amb els seus sis mesets.

Retalls de roba

Amb el meu petit estirat davant meu al sofà, em disposo a jugar amb ell i els retalls de roba per explorar-ne les possibilitats. Ja no només el deixo que els toqui, assegut tranquil.lament a la trona com hem fet diverses vegades, si no que els vaig posant damunt la seva cara. El tul vermell li tinta el món que l’envolta de color, al mateix temps que el seu tacte rígid el sorprèn; el tul blanc i tou el fa somriure quan em veu a través seu. La malla de taronges verda li ofereix més colors i textures a la pell i el mucador estampat li acaricia les galtes mentre ho veu tot entre taques… El retall de saca no li deixa veure res i es queda immòvil valorant la nova situació, li aparto a poc a poc, estirant el retall cap a baix i veig que somriu… Aleshores em tapo jo tot el cap amb el vellut verd i quan em trec el retall fent “TAAAAT!” fa riallades, entusiasmat pel joc. Posem, traiem retalls de les nostres cares, juguem a estirar el trosset de texà elàstic, s’escapa, el torno a tapar i riem plegats… “Atxim! mama, la roba em fa pessigolles al nas… que divertit!”. Hi ha complicitat i comunicació. Me’l menjaria a petons!

Aquest joc amb retalls de roba no el vàrem poder aprofitar amb el meu gran perquè quan vaig haver regirat els armaris de casa els meus pares i vaig aconseguir els retalls, ell ja estava per altres coses i no hi va posar gaire interès. Darrerament, el fet que el petit hi jugui fa que s’hi acosti encurosit però aviat els deixa per anar per altres rumbs…