Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Cargols a casa

De tant en tant, amb els enciams frescos de l’hort de l’avi ens arriba una familia de cargols. Els agafem i posem en un túper amb enciam moll i hi fem uns foradets a la tapa per tal que puguin respirar. Cada dia el nostre fill els canvia la fulleta d’enciam, i els tira un xic d’aigua, per tal que estiguin còmodes a la seva nova casa. Se’ls mira, i fins i tot alguna vegada els vol acariciar, “molt fluixet” li diem, els canta la cançò del cargolet, i tot seguit, tanca la tapa i els deixa reposar.

La primera vegada que ho vàrem fer va ser l’estiu passat, i aleshores només tenia un anyet i mig. Li va encantar cuidar-los! Però quan els cargols ja començaven a ser massa grans, els vàrem deixar en uns matolls a prop de casa perquè visquessin en llibertat. Al llarg de tot l’hivern, cada vegada que hi passem per davant, ell busca els cargolets i els diu adéu amb la maneta.

Aquest any, hem repetit l’experiència expressament. A més, ens hem proposat repetir-ho totes les vegades que arribin cargols entre les verdures de l’hort. Fins i tot hem comprat un aquari transparent amb una tapa ventil.lada de color vermell perquè, a partir d’ara, sigui oficialment la seva caseta.  Pensem que és molt important que els nens creixin sentint respecte cap a la natura, de manera que, cuidant, netejant i alimentant els cargols durant el temps que estan a casa, mentre tornem al poble dels avis i els podem alliberar entre la natura, el nostre fill va adquirint aquest concepte de responsabilitat envers altres éssers vius.