Mitjonets d’espígol

A casa ens encanta l’espígol i pels volts de  Sant Joan en vàrem recollir un munt un diumenge a la tarda que vàrem anar a passejar per les vies verdes. El nostre gran va agradar-li molt olorar la planta, el que no li va agradar tant va ser la quantitat d’abelles que en xuclaven el pol.len. Va quedar francament impressionat per aquests insectes perquè cada vegada que veu espígol sempre ens fa notar si n’hi ha o no pels voltants.

La tarda que vàrem deixar l’espígol a la taula de la terrassa a l’abast dels nens perquè l’ investiguessin com volguessin va ser molt especial. Mentre els nens remenaven les tiges florides, la seva aroma ens anava embolcallant, fent que el nostre treball fos molt agradable. El petitet es va dedicar a prémer les flors, a brandar les tiges a dues mans, a donar-los cops contra la taula i a gratar els granets que li anaven caient al davant, feliç amb la nova experiència. El gran, després de remenar i mirar, es va dedicar primer a retallar amb tisores les branquetes i després a treure’n els granets i posar-los en unes safates. Hi vàrem estar força estona perquè en vàrem recollir molt. I quan vàrem tenir les flors d’espígol ben triades, el nostre gran li va encantar posar les mans dins el bol i fregar-se-les, una contra l’altra amb flors al mig, per olorar-les després.

En un primer moment, no tenia clar què faria fer als nens amb tantes flors, de manera que vàrem gaudir del moment sense més pretensions que les de tenir material d’experimentació damunt la taula.

Com que jo tenia ganes de guardar-ne unes miques per fer-ne perfumadors d’armaris, se’m va acudir agafar mitjonets de bebè, que ja anàven petits i que jo volia guardar com a record, i deixar que el meu gran els omplís de les flors d’espígol. Per facilitar-li la feina de tenir el mitjonet obert per tal que les flors poguéssin anar passant, vaig agafar la peça superior d’un biberó i la hi vaig inserir. Ell, va anar omplint els mitjonets a cullerades amb una mà, mentre amb l’altra subjectava el mitjó. No cal dir que li va caldre força concentració per moure una mà i mantenir l’altra quieta per fixar la posició del mitjó, i vigilar, al mateix temps, que les llavors d’espígol no caiéssin de la cullera i passéssin totes pel forat del biberó.

Una vegada ben plens els mitjonets, vaig cosir-ne la part superior perquè no en sortíssinn els granets i hi vaig afegir una cinteta que unís la parella de mitjons i que servís per lligar-la al penjador.

 

La veritat és que queden molt bé i fan força olor. N’hem posat alguns al passadís i tot! El meu gran, cada vegada que els veu, diu “espígol” i insisteix perquè l’agafem a coll i l’apropem als mitjonets per poder-los olorar. Està clar que recorda l’experiència amb alegria, reconeix la flor en el moment que la veu, sigui on sigui,  i se sent satisfet de la seva feina.

Puzzle-cara

Aquest és un altre  retro-post amb una de les activitats amb que vaig voler sorprendre el meu gran el juliol passat (2011).   També és molt senzill de fer (ja em comenceu a conèixer en aquest sentit!) i hi vàrem jugar durant hores. Es tracta de dibuixar en un cartró el contorn d’una cara sense les seves parts interiors, que dibuixarem en un altre cartró a part. Es ressegueix tot i es pinta, i les parts de la cara es retallen de forma arrodonida i es plastifica tot amb airon-fix. Una vegada fetes les peces petites, s’hi enganxa a la part del darrera velcro adhesiu i es col.loca a la posició correcta dins la cara. Sense perdre la posició en la que han d’anar, s’enretira la part del darrera del velcro i es clava l’altra part a la cara buida. I ja està.

Al començament, només li donava els dos ulls, el nas i la boca per posar al lloc perquè tan sols tenia un anyet i mig, i confonia la posició del trosset de velcro en el que l’havia de posar, però aviat va tenir-ho superat i vaig incorporar les celles, les galtes, la barbeta i les orelles. Va aprendre a posar-les al lloc sense gaire esforç, a partir de l’observació de les nostres cares i d’assenyalar-nos les parts corresponents, tot dient-ne el nom i fent grans festes quan col.locava la peça a la posició adequada. L’orientació correcta (dreta-esquerra) de les peces va tardar un xic més a descobrir-la… Va ser gairebé el joc de l’estiu! I de tant en tant, encara li ensenyo i s’anima a fer-lo… Ja veurem si amb el petit té tant d’èxit!

puzzle-cara 02

[Entrada actualitzada el 16 de novembre del 2013]

Doncs, sí, al petit també li agrada. Ja fa temps que de tant en tant l’agafa per jugar, però no tant com el seu germà gran, ja que té més oferta en trencaclosques i els seus interessos van canviant. Al marge del diàleg que té amb mi per anar anomenant les parts de la cara del trencaclosques, li encanta el mètode d’enganxar i desenganxar el velcro. El velcro i els imants el fan tornar boig des de sempre. A vegades enganxa i desenganxa diverses vegades cada peça pel pur plaer de sentir el “raaaaaaas” del velcro i notar la seva resistència i adherència.

puzzle-cara 03Aquesta fotografia que deixo de testimoni aquí dalt és d’ahir al vespre, que hi vàrem tornar a jugar i vàrem constatar amb tristor que al trencaclosques li falta un ull, “guiul”, com diu ell… Esperem que aparegui i poguem continuar gaudint d’aquest joc fins que s’esgoti del tot.

I aquesta d’aquí al costat, de l’abril passat, moment en què els dos germanets compartíen amigablement el joc…

Primers blocs de construcció

Els primers blocs de construcció del meu petit, no són altra cosa que envasos de sucs en tetrabrick, folrats amb aironfix de colors. Tenen la mida perfecta i pesen molt poc, de manera que les seves manetes els poden agafar amb facilitat i els colors cridaners dels estampats li encanten. Aquest hivern passat (2011-2012) els posàvem a la safata de la trona i, com a mínim, quan quèien a terra, no feien soroll, cosa que agraïem tots plegats.

Es veu que fins que no faci un anyet, no serà capaç d’apilonar-los, però tant se val: s’esforça en agafar-los, en apretar-los i  escampar-los, a part de que el seu germà tambe hi participa fent-li torres i deixant que el petit les desmonti i tiri per terra amb els seus moviments imprecisos… Un dia  el seu pare feia una muralla de bricks i s’amagava al darrera, i feia TAT! quan el petit destruïa la construcció i el podia veure. Tots dos reien com bojos!

Per construir-los, l’única cosa que cal tenir present és que, una vegada nets i secs per dins, cal bufar-los perquè s’omplin d’aire i tapar el forat amb alguna segelladora, per tal que no es puguin aixafar amb facilitat, i després folrar-los amb l’airon fix. Una idea molt senzilla de fer i a la que hi estem traient molt de suc!

Cartes amb paper de regals

Sempre que rebo regals, procuro guardar sense trencar el màxim de tros de paper per conservar-ne els dibuixos. Pel naixement del meu petit, vaig rebre regals preciosos embolcallats en unes xulades de papers… A les fotos, podeu veure els jocs de cartes que he fet dels gossets i dels nens del món.

Els nens del món, estaven dibuixats dins quadrats de la mateixa mida, de manera que transformar-los en cartes del mateix tamany va ser molt senzill, només va caldre retallar els quadrats i plastificar. En canvi, els gossets, estaven repartits sobre un fons groc, i com que cada gosset tenia un tamany diferent, vaig haver d’enganxar-los sobre un requadre de paper blanc per uniformar la mida i plastificar després. 

El resultat, és que tinc dues baralles de cartes que agraden molt al meu gran. Li hem ensenyat a jugar de la següent manera: posem totes les cartes girades al centre d’una superfície i les barregem bé. Aquesta operació ja li agrada per ella mateixa! I anem agafant una carta cadascun dels jugadors per ordre. Fins i tot li donem una carta al petit de casa que, no entén res de res, però riu satisfet d’estar amb nosaltres. El primer jugador que té al seu pilonet dues cartes iguales, és el guanyador i se li fan grans festes. El meu gran acaba fent festes tant si guanya com si no, el cas és celebrar-ho…

Més endavant ja trobarem noves maneres de jugar, però ara, ens va bé fer-ho així, perquè hem trobat una nova manera d’estar junts, efectiva, portàtil, econòmica, ecològica, que potencia la comunicació i que ens ho fa passar molt bé!

La caseta de cartró

El que es veu en aquesta imatge és el que quedava pels volts de Nadal de la caseta de cartró que vàrem fer el juliol passat (2011). Està construïda aprofitant els plecs ja marcats de capses de bolquers que tenia guardades no sabia ben bé perquè. Recordo la tarda que la vaig construir amb el meu fill rondant per allà. Al començament, no va posar gaire atenció al que feia la mama amb els cartronets, però quan va començar a veure les quatre parets fetes i que tenia la possibilitat de posar-s’hi a dins, ho va voler aprofitar.  Que difícil és intentar fer un sostre i un terra a una caseta amb un nen d’un any i mig que juga a fer “TAT” i et treu el cap enfora sempre que pot entre riallades! Vaig gastar una mà de cinta d’embalar per anar tapant forats, però el resultat va valer la pena…

Va estar mesos a un racó de la sala i el meu gran li va treure molt de suc. Mai m’hagués pensat que tingués tant d’èxit! Hi entrava a “llegir” contes, a abraçar-se amb els peluixos que hi vivíen a dins o a mirar en MIC, còmodament assegut en els coixins que hi haviem posat. Com que tenia finestretes a les diferents parets, a vegades l’haviem posat al centre de l’habitació i jugavem a posar i treure mans, objectes, ninos, o mucadors a través d’elles, fent sorolls divertits, mentre el nostre petit intentava agafar-los.  Sovint acabàvem amb atacs de riure i abraçades! A vegades, també s’hi enfilava al sostre, suposo que per això ha acabat tinguent aquesta forma tant aixafada… La foto la vàrem tirar quan estàvem a punt de llençar-la perquè aviat arribaria el Tió, el seu aniversari i els Reis i haviem de fer espai per la “collita”. La veritat és que ens va saber greu haver de desfer-nos-en, de tant bones estones que hi haviem passat jugant.

La Panera de les Capses

La Panera de les Capses és una altra de les evolucions naturals de la Panera dels Tresors. Tal com explicava als diversos posts derivats de la Panera Original, va arribar un moment que vàrem haver de classificar els objectes en altres Paneres perquè tot era massa difícil de gestionar. Així varen aparèixer per casa Els taps de plàstic, Els taps de metall, Les cintes, els Sonalls transparents, els Tubs de Colors,  la Panera de les Capses, La Panera de les Olors, la Panera dels Sons i de la Música, els Retalls de Roba, entre altres que aniré explicant quan pugui… Cadascuna ofereix possibilitats diferents de joc independents però també és interessant combinar algunes paneres per veure com fan relacionar els objectes entre ells.

Dos o tres vegades per setmana encara fem servir alguna de les paneres una estoneta, ara amb els dos germans, cadascú al seu nivell. El petit, explorant les diferents possibilitats de cada objecte i passant de l’un a l’altre sense cap relació, però descobrint-ne tots els matissos possibles,  i el gran, fent pilons, combinacions, posant i traient, encaixant-ne un amb el altre amb imaginació desbordant i posant nom a la seva creació, per després, recollir cada cosa al seu lloc, tal i com es recomana al llibre El joc de la descoberta de Tere Majem i Pepa Òdena. Aquesta part de recollida no ha estat fàcil, perquè el meu gran s’entretenia amb qualsevol coseta que pogués, però una vegada va entendre la regla del joc heurístic de que “tot el que ja s’ha recollit al seu envàs no es pot tornar a agafar”, la recollida i classificació dels objectes ha estat més àgil i ens ha facilitat molt l’ endreça de joguines diària d’abans de sopar, tot i que, no ens enganyem, ell preferiria deixar-ho tot tal com raja…

La Panera de les Capses de casa inclou desde els Pots de Colors  fins a una cartera amb velcro, passant per capses de joieria, un estoig de fusta, una funda d’ulleres de piscina, capses de detergents, de productes d’higiene, polveres de protector solar… Hem procurat que les capses estiguin fetes de materials variats: vidre,  plàstic, paper, roba, fusta, etc. Un munt de tancaments diferents per poder practicar accions diverses i simultànies: taps d’encaix, taps de pressió, taps de rosca, taps amb goma per estirar, taps amb solapes per tancar ordenadament, taps amb un encaix per fer lliscar en una ranura… La dificultat màxima és obrir i tancar el compacte solar, perquè cal apretar una palanqueta amb uns dits d’una mà mentre amb els altres restants aguantes la part de sota, i amb l’altre mà, uns dits subjecten la tapa i l’estiren amunt. Tot un repte per al meu gran de dos anyets. La temptació li era fàcil: “Mama, aiuia, no va”. Haurieu  hagut de veure que satisfet va estar el dia que ho va aconseguir!

Llibre acordió

Continuo sota la influència de l’esperonadora hiperactivitat creadora que m’ha sortit després de la xerrada-mostra de llibres que vaig explicar al post anterior “Llibres per a gatejar”. Una creadora que em va impressionar va ser Kveta Pakovska, una autora que també treballa llibres amb solapes, finestretes i de gran riquesa visual. El que vaig veure en directe d’ella va ser el seu llarguíssim llibre-acordió titulat “Couleurs du jour”, que gairebé  anava de punta a punta de l’aula i que em va semblar fascinant.

Pensant en com fer un llibre-acordió de colors bonics per als meus nens (amb el tema del disseny ja no goso atrevir-me), vaig recordar que tenia, de fa molts anys, una col.lecció de cartes amb símbols ancestrals que combinava colors ben brillants i cridaners amb figures geomètriques bàsiques. Les vaig buscar ahir a la nit i vaig començar a enganxar-les unes amb les altres per fer el nostre acordió particular. Aquest matí, amb el petitó estirat a terra sobre una manta, amb joguines al seu voltant per potenciar el moviment, he continuat enganxant les cartes. En un moment que m’he despistat, un costat de la tirallonga d’imatges ha caigut a terra i ha cridat l’atenció del meu petitó. Fins ara, només havia fet quatre o cinc vegades la volta, però avui, per poder arribar al llibre-acordió, ha fet una croqueta sencera fins a tenir-hi accés, mentre jo, bocabadada, he anat a buscar corrents la càmera per immortalitzar el moment. No sé si l’autora va pensar que podria estimular als nens al gateig, jo ara, n’estic segura.

Pel que fa al meu gran, com que està a l’edat de conèixer els colors i les formes, penso que també li agradarà descobrir les imatges al seu aire, i si vol, també podem jugar junts dedicant-nos a buscar relació entre les imatges de les il.lustracions, fer jocs de memòria, potenciar la concentració, etc.  “On és el quadrat gran? Quina forma té a dins? De quin color és? On hi ha un quadrat petit? Quina forma l’envolta? On hi ha una altra carta de color verd? On hi ha una figureta vermella? On trobem més cartes blaves?… Segur que hi descobrim un munt de possibilitats de joc! Aquesta tarda ho veurem…

Llibres per a gatejar

De les vint acepcions i usos que pot tenir la paraula “llibre” segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no n’hi ha cap que s’acosti ni remotament a les petites meravelles en paper que vaig tenir la sort de conèixer el divendres passat a la biblioteca de la Llar d’Infants del meu fill gran. La presentació del material va ser organitzada conjuntament per l’Escola Bressol Municipal i per la Biblioteca Pública del barri, en una de les tantíssimes activitats que mostren com el funcionariat públic, malgrat la que els està caient, posen ganes, temps i il.lusió en la feina que fan…

Doncs, bé, gràcies a aquesta activitat, vaig conèixer llibres-objecte-joia-obra d’art, ben allunyats del que tradicionalment ofereixen les editorials. El meu cap va sortir bullint d’idees per fer als meus petitons, però no tinc gaire traça amb el paper i les tisores i ja veurem què en sortirà, si és que en surt alguna cosa…

El primer autor que em va impressionar va ser Katsumi Komagata. Va fer una col.lecció de “llibres” dedicats a la seva filla, reunits sota el nom “Little Eyes”, un conjunt de llibres-proposta que segueixen l’evolució de la visió dels nens des de que neixen. A un preu per privilegiats,  ni em plantejo comprar la col.lecció sencera… El que apareix en aquest link, correspon al número 9 de la col.lecció, que és el que he volgut dur a terme per al meu petitó, mantinguent llargament les distàncies amb els originals… Com que al link es veu perfectament com és, no cal que expliqui amb gaires detalls com ho he fet jo: uns cartronets plegats per a les cobertes folrats amb paper de regal o aironfix i uns acordions fets amb caixes de cereals, als que hi he enganxat alternats dos dibuixos diferents.  Seguint la idea inicial de Komagata amb el seu “gall de dia o mussol de nit”, he il.lustrat el llibre del meu petitó amb el Sol i la Lluna, per una banda, perquè són fàcils de dibuixar i per una altra, perquè mentre els he estat ensenyant li he anat cantant les cançons i puc assegurar que la idea li ha agradat… Per si alguna vegada vull anar més enllà, puc fer que els dibuixos mostrin conceptes contraris,  que representin el mateix dibuix però amb un desplaçament com als inicis del cinema, expressions facials amb emocions diferents, etc.

Es veu que els nadons, per poder veure la imatge proposada des dels dos angles, tenen un al.licient més per a gatejar… El meu gran va fer “comandos” per terra durant un temps, però gatejar pròpiament dit, només ho va fer alguna vegada, i després d’haver après a caminar. Els experts diuen que gatejar va bé. Potser si hagués tingut aquests llibrets s’hagués espavil.lat una mica més a bellugar-se per poder-los veure. En tot cas, ja us explicaré si el meu petit ho fa, de moment, li presento la proposta!

      [Actualitzat l’11 de maig de 2012]

Aquest matí he acabat el segon llibre de gateig per al meu petitó i n’he descobert el mètode de construcció, per això ho vull explicar. El primer llibre, el del sol i de la lluna, el vaig fer plegant primer el cartró i clavant els dibuixos a les pestanyes, de manera que les cantonades no queden del tot alineades perquè vaig plegar els cartrons a ull…  Amb aquest segon llibre per a gatejar que té, per una banda un cargol, i per a l’altra una papallona, aquesta vegada he fet primer els dibuixos i després els he enganxat capiculats en un cartró llis que després he plegat per fer l’acordió. Queda molt millor que no pas a l’inrevés.

Per altra banda, com que aquest segon llibre té sis franges per dibuix, ha quedat més gran i, al muntar-lo a les tapes, feia corba, de manera que els dibuixos no es veien gens bé… Doncs bé, en aquests moments sóc molt feliç perquè aquest matí, rumiant, rumiant, he trobat la sol.lució: cal que tots els plecs estiguin en angle recte (90º) i fer les tapes tan llargues com calgui per tal d’obtenir amb els seus dos costats un altre gran angle recte!  Pel que sé ara, el primer que vaig fer, va quedar bé de casualitat! He partit, doncs, les tapes en dos i hi he fet un afegit amb una altra cartolina, de manera que, com es pot veure amb la perspectiva que he tirat aquesta darrera foto, tot queda al seu lloc i els dibuixos es veuen sense problemes!

Pots de colors

Quan el teu fill comença a fer servir blocs de construcció, puzzles d’encaixos, ceres per pintar, gomets, taps de metall i cinc-centes punyetetes més per jugar, amb prou feines tres minuts seguits amb cadascuna, has de prendre una determinació: o cada cosa té el seu lloc, o te n’has d’anar de casa perquè no pots ni “saltar” cap al sofà!
Reciclar els pots de llet ha estat la solució que hem fet servir nosaltres. En un racó de l’espai de jocs, hi hem posat una piràmide de pots de llet folrats amb aironfix de diferents estampats (als xinos se’n troben tants com vulgueu!). Ni ens hem molestat a posar una foto amb el contingut que té cadascun: el nostre fill té claríssim on va cada cosa i quan vol un puzzle en concret, sap perfectament quina és la capsa que ha d’agafar!

Recordo que quan era molt petit i va començar a seure a terra, la joguina estrella eren els taps de llauna (Veure post “Taps de metall“) i li encantava sentir el soroll que feien quan els tirava dins el pot. També escoltava atentament quan eren els blocs de fusta que hi anaven a parar, o les culleretes de plàstic. Tot sonava diferent. Grans “visca” omplien el menjador cada vegada que alguna cosa anava al pot corresponent. Ell estava molt content i jo també: conservarà aquesta afició d’endreçar quan sigui més gran? -pensava jo… Bé, ara puc dir que no li emociona recollir, i si pot s’escaqueja, però de moment encara ho va fent…

També va aprendre a utilitzar els pots d’altres maneres. Investigava i trobava noves aplicacions: primer com a tambors, després els feia rodolar i sentia el soroll que feien en baixar de la catifa al terra, com xocaven contra les portes, la paret…  Fins i tot, quan encara no caminava, els posava ben arrenglerats a la porta de l’armari i s’atrevia a enfilar-s’hi per poder arribar a la lleixa dels contes! No es pot dir que no n’hagi tret profit. Aviat veurem què en fa el meu petit!

Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!

Previous Older Entries