Carreteres de cireres

Aquest any la temporada de cireres va ser llastimosament curta, però ens va donar temps a fer-ne una coca i deixar que els nens ens ajudessin, com sempre, en l’elaboració. Al veure com tenyíen els nostres dits, vaig voler aprofitar-ne algunes que ens van sobrar per pintar.

Vaig cobrir la tauleta baixa que tenim amb uns fulls rosats, fixats amb cel.lo de dues bandes a la taula, i hi vaig anar escampant trossets de cireres al voltant perquè en fessin el que volguessin.

El petitó es va animar de seguida i, encurosit, va començar a tocar, aixafar amb el ditet i a tocar les taques que les fruites anaven deixant. Estava molt interessat amb la proposta. Els contrastos que el suc de les cireres feia amb el paper rosat quedaven molt bonics i la subtil olor d’aquestes fruites feia molt agradable el joc. Inevitablement, el gust també va formar part de la proposta, ja que no es va poder estar de llepar-ne unes quantes. Tocava i retocava i s’ho va passar molt bé.

El gran, que ja sabia com eren les cireres, li va atraure menys la proposta, però també s’hi va engrescar una estoneta. Aixafava, arrossegava, i quan va adonar-se que podia empènyer les cireres per damunt el paper, que hi lliscaven molt bé,  i que deixàven marques per on passaven ens va dir ben content: “faig catacateres pels potxes”.

I és així com una tarda d’estiu vàrem deixar que els nostres petits sabessin, amb quasi tots cinc sentits, com són les cireres, ampliant el seu coneixement del món i deixant-los pintar i estampar amb una substància nova. La sorpresa va ser fer-ne carreteres. L’estiu vinent ho tornarem a fer, combinant-ho amb altres materials, a veure fins on arriba la imaginació dels petits, ara que ja han descobert els ponts, els túnels i les vies del tren…

La Panera de les Olors

Desde que vaig fer un curs sobre les diverses maneres que les persones aprenen les coses,  també  sé que la major part de nosaltres tenim un sentit majoritari, generalment la vista, i que la nostra vida seria molt més rica si donéssim més importància als altres sentits… És per això que vaig voler fer una Panera de les Olors.

Ja sé que la major part dels objectes de la Panera dels Tresors Original que vaig fer també tenen aroma: la fusta, les petxines, el suro, però volia anar un xic més enllà. Vaig començar a pensar en objectes quotidians molt aromàtics i a recopilar-los: uns quants sabons de mans d’aquests que regalen als hotels, de diferents colors i aromes; barretes i cons d’encens; capsetes de pastilles amb escuma a dins impregnada de perfums diversos; pots d’espècies i diverses fruites i verdures que deixava olorar al meu gran a l’hora de fer el sopar…

Després de pensar-hi força, vaig fer alguns canvis: vaig descartar l’encens perquè era massa fràgil i es podia trencar i posar-se’l a la boca fàcilment,  malgrat portés el xumet com a tap de seguretat, i vaig limitar els jocs amb els pots d’espècies perquè, tot i que les olors es conservaven molt bé, els taps es trencaven en obrir i tancar i els forats eren massa grans i es podia escapar alguna llavor o granet. He continuat fins ara donant-li a olorar (i provar, és clar!) algunes fruites i verdures mentre cuino: ceba, all, api, porro, taronja, poma… i també continuo deixant algun sabonet i alguna capseta amb escuma impregnada amb pefum o essència enmig dels objectes de la Panera, a la que encara hi juga i a més, amb la que ara continua interactuant amb el seu germà.


Ara, amb el meu segon fill, he millorat el que tenia pendent. Els pots d’espècies s’han transformat en saquets d’olor. Els he fet en forma de tub perquè els pugui agafar bé amb les seves petites mans i hi he fet un nus per poder-ne anar canviant el contingut a mesura que vagin perdent l’aroma. Els he fet amb roba de cortina, roba suficientment tupida perquè no deixi passar els grans, però de fibres gruixudes perquè en surti l’olor amb facilitat. Doble costura per tot arreu i ja estan fets.  Les he fet d’un sol color per minimitzar l’efecte de la vista i hi he posat el nom amb retolador. Ja sé que el nom brodat a mà quedaria molt millor, però així ja em sembla bé, i tot plegat té un aire natural que m’agrada força.

Vaig anar a una herboristeria i vaig demanar per espècies molt oloroses. N’hi ha un munt, però les que vaig triar són aquestes que veieu a la foto. Unes escorces de fruita: de taronja i de mandarina. Dos tipus de branca: la de vainilla i la de canyella. Unes fulles de llorer. Tres granets: el carcadais, el cardamom i els claus d’olor. Una espècia mólta: l’orenga. I unes flors seques de rosa de pitiminí. Així el tacte diversificat també hi entra en joc.

L’únic problema va sorgir a l’hora de guardar-ho perquè no volia que les aromes es barregessin. Vaig decidir endreçar-ho tot en un pot de llauna amb els saquets i els sabons embolicats individualment amb paper de plata. Quan trec la llauna, tinc els nens asseguts al davant amb la consigna de “No tocar!” els paquetets, i pacientment, esperen que els vagi donant els saquets. Màxim quatre. Després, afegeixo altres objectes d’altres paneres. Es veu que la sensibilitat a l’olfacte queda saturada després de quatre olors diferents i no voldria que s’emborratxéssin… Es tracta de gaudir amb l’experiència.