Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!

La cuineta

A casa tenim un problema. Els Reis han portat una cuineta xulíssima amb fogons que s’encenen amb un botó giratori que fa crec-crec, una pica amb aixeta, una nevera, un forn, una rentadora i una post de planxar. Fa el sorollet de la rentadora i de la campana extractora i tot. Inclou una cafetera de rosca, unes olles, una paella, una fusta per tallar verdures, etc… un assortit perfecte d’estris de cuina tradicionals. I dic tradicionals, perquè la cuina gran de casa té tot això tancat als armaris perquè no ho fem servir. Tenim la sort que ens regaléssin un súper-mega-ultra-genial robot de cuina que ho fa absolutament tot en un no-res i sense embrutar gens ni mica. Pica, ratlla, cou verdures, fa sopes, purès, etc… estic segura que si li demanéssim bé, ens faria els llits i tot! És tant pràctic que el tenim instal.lat damunt la vitroceràmica perquè ja no la fem servir gairebé mai. En definitiva, que el nostre fill quan juga a això de “Imitació de la llar” no té res a imitar! L’educadora de la llar d’infants ens va dir “només obre i tanca el microones com un boig” (‘noquiomes’, segons la versió del meu fill). És clar, això sí que ens ho veu fer! I què dir de la cafetera? També la tenim elèctrica… I de la planxa? La fem servir moltíssim tant per la carn com per al peix, mai fregim, de manera que el nostre fill no sap què fer amb el seu regal de Reis. Si és que ni tan sols ens veu remenar les olles perquè la nostra màquina ho fa tota sola!

En fi, que ens hem proposat cada cap de setmana fer una recepta fàcil de cuina tradicional amb el nostre nen i transformar la nostra cuina en un camp de batalla perquè vagi tinguent accions i receptes per fer amb la seva cuineta. Inaugurem doncs, una secció a aquest bloc amb receptes fàcils de cuina per fer amb nens que, a part d’ensenyar-los diferents habilitats, els permetin tocar textures, experimentar, recollir i netejar. A veure com va!

Retalls de diari


Aquest juliol passat (el del 2011) jo estava embarassada de vuit mesos i el meu fill gran tenia un any i mig. Com que jo tenia vacances, no vaig voler portar-lo al casal, vaig pensar que mai més tornaria a tenir aquesta edat i que per això haviem decidit tenir fills, per estar amb ells, gaudir de la seva companyia i ajudar-los a créixer feliços. Això em va generar unes preguntes: seria capaç,  jo sola, i amb el cansament del segon embaràs, de jugar tot el dia amb ell i de proposar-li activitats interessants? Doncs bé, mirant enrera, ara puc dir que sí, que ens ho vàrem passar molt bé. Vaig anar a buscar llibres d’activitats a la biblioteca i això em va servir per anar relacionant jocs i propostes amb els materials que tenim a casa, amb l’espai de què disposem i amb les activitats que ja haviem fet a casa i a la llar d’infants… Tot anava sumant.
Diverses tardes de l’hivern passat, haviem jugat a estripar papers de diari. Com que no tenia prou força, jo tallava els fulls a tires i començava a esquinçar aquestes tires en quadradets, de manera que el meu fill gairebé només hagués d’estirar per poder esparrecar els fulls. S’ho va passar tant bé que vaig témer per la nostra biblioteca pensant que potser voldria repetir l’experiència en algun moment que jo em despistés. A hores d’ara, encara no ha passat res d’aquest estil, i això que hem jugat a estripar papers de diari un munt de vegades.

Aquestes fotos, corresponen a l’activitat que vàrem fer aquest juliol passat, un dia que el pare va tornar a casa aviat de treballar. No només ens ho vàrem passar pipa estripant papers, si no que anàvem jugant a posar i treure’ls d’una capsa de cartró i fer-los volar pels aires. El nostre fill va entrar i sortir de la capsa un munt de vegades, recollint retalls i enterrant-se amb ells,  i vàrem acabar amb una batalla de peus, mans i cames al passadís de casa, tots tres recoberts de papers de diaris i esgotats de tant riure… Com sempre, les càmeres de vídeo i de fotos, no són capaces de captar la intensitat dels millors moments!

El coixí d’en MIC

A la Llar d’infants del meu fill gran ens varen demanar un coixí per fer seure el nostre fill a l’hora d’explicar contes, cantar cançons, etc. Havia de ser un coixí que el nen pogués diferenciar dels altres de la classe i entendre com a seu. Com que està boig per en MIC (i jo també!), vaig provar de fer un coixí amb la cara d’aquest ninot. Aquest és el resultat:

Sembla complicat, però no ho és gens. Vaig anar a un bassar xinès i vaig comprar un coixinet protector de cadires de color taronja rabiós. Millor si és rodó per estalviar-te feina, però en el meu cas va ser quadrat i el vaig haver d’arreglar. Si ho preferiu, podeu agafar-ne un de rodó i fer una funda amb un retall taronja que podeu comprar. Aquesta darrera opció va molt bé per poder rentar la funda per separat. Una vegada teniu la roba del coixí, només cal clavar-hi els aplics de l’antifaç blanc, les rodones dels ulls, el nas, la boca i les orelles. Jo ho he fet tot amb retallets de feltre perquè no s’ha de sobrefilar. Com que les orelles sobresurten i són molt fàcils d’estirar, les he fet de dues capes perquè siguin més resistents. Ho he cosit tot a màquina (no és tan difícil, ho asseguro, sóc autodidacta i ho he aconseguit!), però amb un xic més de paciència, també es pot fer a mà o, si es vol, amb cola per enganxar roba. Per últim, he fet a mà els detalls dels cosits exteriors, al voltant de l’antifaç de color negre i al voltant de les orelles de color taronja .

El resultat és espectacular: amb molt poca feina, s’aconsegueix un MIC que ha tingut moltíssim èxit, (tant, que estic pensant a fer un Doraemon!). Deixo aquí al costat els patrons que he fet servir per al nostre nino, per si algú s’hi atreveix, però val a dir que no les he tret de cap lloc oficial, sino que les he dibuixat jo a ull, de manera que sempre es poden millorar. Les línies són exactament per on heu de tallar el feltre. Recordeu que si la cara la feu de roba, cal afegir un dit al voltant del contorn pel sobrefilat i el cosit amb la part de sota del coixí.  Aquests patrons també poden servir per decorar samarretes, bosses, etc.

[Actualitzat el 15 de març de 2012]

Justament, vaig triar per regalar-li el coixí un divendres  que, tornant de la llar d’infants, estava mirant en MIC a la tele. Vaig entrar a l’estudi amb el coixí posat com una careta i sense dir res. La seva cara no tenia preu: mirava astorat la pantalla  i em mirava a mi amb el coixí-careta sense gosar dir res.  Com que no es movia de sorprès que es va quedar, vaig optar per deixar el coixí a terra, davant els seus peus perquè, sense pressions, s’atrevís a agafar-lo. Quan va vèncer els recels, es va abraçar al coixí i va córrec cap a la pantalla assenyalant en MIC de la tele i mirant-se el seu coixí i explicant-nos, en un reguitzell de síl·labes articulades a tota velocitat i amb molta expressivitat, que era el mateix. No es va separar del coixí en tot el cap de setmana i dilluns el va portar ben cofoi cap a l’escola.

Tubs de colors

Aquests Reis, tenia clar que volia aproximadament el mateix nombre de regals per un nen que per l’altre, de manera que el meu fill gran s’adonés que tots dos nens són igual d’importants. Així doncs, em vaig dedicar a fer cosetes per al meu bebè que no fossin les clàssiques que hi ha a les botigues i afegir novetats a les joguines que ja té del seu germà.

La primera versió que vaig fer dels tubs de colors va ser fa dos anys per al meu nen gran i consistia en una ampolla petita d’aigua, amb un xic d’oli, perquè tingui densitat diferent i uns quants objectes petits i brillants, i de pesos diferents que hi suren per atreure l’atenció del nen. Va tenir èxit, però el seu aspecte no era gaire atractiu i l’amplada de l’ampolla no li permetia agafar-la amb comoditat.

La versió que he fet per al meu petitó és la que veieu a la foto. Ha millorat molt. He agafat uns tubs de plàstic, els he tallat amb un cúter, hi ha afegit uns taps i els he segellat amb unes barres de cola no tòxica que s’apliquen en calent (tot es troba a ferreteries). El líquid amb què els he omplert és oli d’ametlles tintat amb unes gotetes de colorant alimentari (qualsevol supermercat) i els objectes de dins són boletes de paper de plata, algun clip de colors, alguna moneda, papers d’embolcalls de bombons, etc.  No importa què hi posis, el que és important és que tinguin diversos pesos perquè es desplacin pel líquid a ritmes diferents.

[Actualització el 9 març 2012]

En aquesta imatge, el meu petit intenta resseguir amb la mirada els diferents materials que hi ha en suspensió en el líquid i, com que es desplacen a diverses velocitats, hi posa moltíssima atenció i s’ho passa genial.  Es nota que li interessa el que veu i el fa pensar…

La Panera dels Tresors

La panera dels tresors ha estat, per mi i pel meu fill gran, una de les millors coses que ens han pogut passar. Ell ha estat hores i hores trobant materials, olors, colors, textures i sabors que les joguines convencionals mai li haguessin pogut oferir. Jo he gaudit veient com el meu fill descobria usos inimaginables d’objectes quotidians per a nosaltres, he gaudit veient com la seva mirada neta de prejudicis el porta a innovar, he compartit amb ell l’alegria d’aquests descobriments i he retrobat la meva capacitat de deixar-me sorprendre pel meu entorn…

Aquesta proposta d’experimentació està basada en aquest llibre:
El joc de la descoberta (1994) Tere Majem y Pepa Òdena. Colección Temas de Infancia núm. 22. AM Rosa Sensat. Barcelona.
S’hi explica com funciona, quin propòsit té i quins beneficis porta practicar-lo. La veritat és que convenç. També proposa l’evolució que es pot donar a la “panera dels tresors” quan el nen ja camina: el que anomenen “el joc heurístic”, amb el que els nens aprenen a recollir i classificar joguines sense fer escarafalls!

Una vegada em vaig llegir aquest llibre, el meu cervell no va parar de donar voltes i vaig començar a recopilar materials per incloure a la panera. Sembla mentida tot el que es pot trobar als antics “Tot a 100”. Això sí, és importantíssim no deixar mai sol el nen davant aquests objectes perquè no han passat cap control de seguretat. Jo ho considerava un joc a part de la resta de joguines: ho guardava tot en una bossa i només sortia quan podia estar a terra amb ell.

En aquest enllaç de la Viquipèdia, hi trobareu un molt bon resum de com organitzar-ho. Inclou un vídeo i una llista exhaustiva de materials per incloure-hi:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Panera_dels_tresors

També us deixo una foto de totes les coses que hi vaig posar a la panera del meu fill gran. Com que hi va acabar havent molts objectes, cada dia en treia de diferents tamanys, pesos, colors, textures, materials, perquè els pogués explorar i combinar com volgués.

El material que hi vaig posar és el següent:  rul.los amb velcro, batedora de metall, tub de cartró, pilota de tennis, colador de plàstic, cartereta de pell amb cremallera, con de plàstic de fil per a cosir a màquina, petxina, llima, colador, guant de treure pols, pedra tosca, pinça d’estendre roba, taps de detergents, cistelletes de vímet de colors, premsa d’empanades, coco, porta llapissos de metall, esponja natural, raspallet de fusta i cri, collaret de boles de fusta de colors, brotxa d’afaitar, escorça, pilota de suro, fregall salvaungles, raspall plegable, capsa de cartró, esponja sintètica, cargol i femella, bosseta de gassa, tap de suro, raspall de dents plegable, ou de sargir, bosseta de ras, flamera de metall, capseta de fusta, joguina de gos, llibreta sense espiral, estri per a massatge, cartereta de vellut, pinya, tap de vidre, glaçonera de silicona…

Més endavant, la panera va créixer tant i tant que en vaig començar a fer “seccions” en altres bosses: la panera dels “sorolls”, la panera dels “taps de colors”, la panera de les “capses”, la panera dels “taps de llauna”, la panera de les “pilotes”, etc… i així he pogut anar proposant activitats interessants al meu fill gran que ara, a dos anys, encara es torna boig amb la panera dels sorolls.

Avui, el meu fill petit acaba de complir cinc mesos i els Reis ja li han portat materials per explorar que formaran part d’aquesta panera. Quan s’assegui, li presentaré la panera completa. Em moro de ganes de repetir l’experiència!

[Actualitzat el 27 .03. 2012]

He volgut actualitzar el post per deixar testimoni dels meus nens amb la Panera.

Les dues primeres fotos corresponen al meu gran, abans de l’any, i aquestes dues  d’aquí sota, del meu petitó, la primera, amb cinc-sis mesets i la segona, amb 7 acabats de fer. Al final de tot, hi poso una foto dels dos germanets compartint experiència…