Animalets de roba per a bebès

Aquests varen ser els primers animalets que va tenir el meu gran i hi va jugar moltíssim! Són ben fàcils de fer. Només cal trobar una roba amb estampacions d’animals i retallar-ne el contorn de cadascun, posar-lo a l’inrevés al damunt d’una altra roba i cosir-ne els contorns junts deixant un petit espai per fer-hi passar el farciment. Després ho vaig sobrefilar tot, ho vaig girar i omplir. Per acabar, només cal cosir a mà el foradet i ja està.

Aquests animalets poden servir per a fer un mòbil per a l’habitació o per enganxar en un paisatge de roba amb velcros (la meva idea inicial) però com que em va fer il.lusió regalar-los al meu gran tan bon punt vaig tenir-los acabats i li varen agradar tant, que ja no en vaig fer res més.

Aquí deixo una imatge del petit, que també s’ho passa molt bé jugant amb ells: els apilonem, els posem en fileres, diguem el seu nom, imitem el so del seu crit, els posem i traiem del pot de llauna perquè se’n vagin a dormir i es llevin al matí, i fins i tot, alguna vegada, quan el gran ve a jugar amb nosaltres els prepara el menjar amb plat, got, forquilla i la fruita o verdura preferida de cada animal. Els elefants mengen pomes, els tigres tomàquets, els rinoceronts enciam… i així es fan forts i grans!    😉

Primers blocs de construcció

Els primers blocs de construcció del meu petit, no són altra cosa que envasos de sucs en tetrabrick, folrats amb aironfix de colors. Tenen la mida perfecta i pesen molt poc, de manera que les seves manetes els poden agafar amb facilitat i els colors cridaners dels estampats li encanten. Aquest hivern passat (2011-2012) els posàvem a la safata de la trona i, com a mínim, quan quèien a terra, no feien soroll, cosa que agraïem tots plegats.

Es veu que fins que no faci un anyet, no serà capaç d’apilonar-los, però tant se val: s’esforça en agafar-los, en apretar-los i  escampar-los, a part de que el seu germà tambe hi participa fent-li torres i deixant que el petit les desmonti i tiri per terra amb els seus moviments imprecisos… Un dia  el seu pare feia una muralla de bricks i s’amagava al darrera, i feia TAT! quan el petit destruïa la construcció i el podia veure. Tots dos reien com bojos!

Per construir-los, l’única cosa que cal tenir present és que, una vegada nets i secs per dins, cal bufar-los perquè s’omplin d’aire i tapar el forat amb alguna segelladora, per tal que no es puguin aixafar amb facilitat, i després folrar-los amb l’airon fix. Una idea molt senzilla de fer i a la que hi estem traient molt de suc!

Les cintes

Aquesta joguina és molt fàcil de fer i també agrada molt. La primera que vaig fer va ser per al meu fill gran però suposo que quan se’m va acudir, ja estava a un altre nivell i hi va posar un interès relatiu. La segona versió que he fet és aquesta de la foto. Com veieu, un gruix de cintes, gomes, betes, passamaneria i cordillets de textures i colors diversos, cosits a una tira de roba a la que hi he afegit un tancament per tal de poder posar a la cadireta o a on em vingui bé sense perill de perdre-les. L’única cosa que cal vigilar és que la llargària de les cintes no sobrepassi els 10-15 cm i que el tancament elegit no es pugui empassar (en aquest sentit, el velcro és genial!).

El meu petit n’ha gaudit desde els primers mesos, ja que, com que, posés on posés la mà, i tanqués el puny com el tanqués, alguna cinteta li quedava entre els dits i la podia estirar, fent bellugar totes les del costat. Justament, ahir al vespre vàrem gaudir d’una estoneta molt gratificant amb les seves cintes: estàvem tots dos al sofà, l’un davant de l’altre i li vaig anar donant, una per una, les cintes i cordons més diversos al tacte. Va buscar tots els matissos del cordó de sabata, de la goma gruixuda, del cordó de dos colors i de la beta ondulada… S’ho anava passant pels ditets i ho anava estirant amb les seves manetes descoordinades, mentre  el xumet li anava a cent per hora a la boca, senyal de que s’interessa i s’emociona amb el que està descobrint. Hi vàrem estar ben bé mitja hora, mirant-nos i  somrient-nos, mentre em dedicava sorollets de satisfacció. Tot un premi!

El coixí d’en MIC

A la Llar d’infants del meu fill gran ens varen demanar un coixí per fer seure el nostre fill a l’hora d’explicar contes, cantar cançons, etc. Havia de ser un coixí que el nen pogués diferenciar dels altres de la classe i entendre com a seu. Com que està boig per en MIC (i jo també!), vaig provar de fer un coixí amb la cara d’aquest ninot. Aquest és el resultat:

Sembla complicat, però no ho és gens. Vaig anar a un bassar xinès i vaig comprar un coixinet protector de cadires de color taronja rabiós. Millor si és rodó per estalviar-te feina, però en el meu cas va ser quadrat i el vaig haver d’arreglar. Si ho preferiu, podeu agafar-ne un de rodó i fer una funda amb un retall taronja que podeu comprar. Aquesta darrera opció va molt bé per poder rentar la funda per separat. Una vegada teniu la roba del coixí, només cal clavar-hi els aplics de l’antifaç blanc, les rodones dels ulls, el nas, la boca i les orelles. Jo ho he fet tot amb retallets de feltre perquè no s’ha de sobrefilar. Com que les orelles sobresurten i són molt fàcils d’estirar, les he fet de dues capes perquè siguin més resistents. Ho he cosit tot a màquina (no és tan difícil, ho asseguro, sóc autodidacta i ho he aconseguit!), però amb un xic més de paciència, també es pot fer a mà o, si es vol, amb cola per enganxar roba. Per últim, he fet a mà els detalls dels cosits exteriors, al voltant de l’antifaç de color negre i al voltant de les orelles de color taronja .

El resultat és espectacular: amb molt poca feina, s’aconsegueix un MIC que ha tingut moltíssim èxit, (tant, que estic pensant a fer un Doraemon!). Deixo aquí al costat els patrons que he fet servir per al nostre nino, per si algú s’hi atreveix, però val a dir que no les he tret de cap lloc oficial, sino que les he dibuixat jo a ull, de manera que sempre es poden millorar. Les línies són exactament per on heu de tallar el feltre. Recordeu que si la cara la feu de roba, cal afegir un dit al voltant del contorn pel sobrefilat i el cosit amb la part de sota del coixí.  Aquests patrons també poden servir per decorar samarretes, bosses, etc.

[Actualitzat el 15 de març de 2012]

Justament, vaig triar per regalar-li el coixí un divendres  que, tornant de la llar d’infants, estava mirant en MIC a la tele. Vaig entrar a l’estudi amb el coixí posat com una careta i sense dir res. La seva cara no tenia preu: mirava astorat la pantalla  i em mirava a mi amb el coixí-careta sense gosar dir res.  Com que no es movia de sorprès que es va quedar, vaig optar per deixar el coixí a terra, davant els seus peus perquè, sense pressions, s’atrevís a agafar-lo. Quan va vèncer els recels, es va abraçar al coixí i va córrec cap a la pantalla assenyalant en MIC de la tele i mirant-se el seu coixí i explicant-nos, en un reguitzell de síl·labes articulades a tota velocitat i amb molta expressivitat, que era el mateix. No es va separar del coixí en tot el cap de setmana i dilluns el va portar ben cofoi cap a l’escola.

Sonalls transparents

Els primers sonalls transparents que vaig fer varen ser capses buides de bastonets de les orelles, amb una cinta passada pels forats de la base perquè es puguin agafar amb comoditat, plens d’objectes amb diferents pesos i amb el tap fortament encintat . En vaig omplir un amb pedres, un amb castanyes (no ho recomano perquè es varen florir!), un amb espirals de pasta i un altre amb soja verda (quin èxit va tenir aquest!). El meu fill gran s’ho passava molt bé remenant-los i escoltant els diferents sons que emetien i notant els diferents pesos que tenien.

Ara, amb el meu segon fill, n’he millorat la versió. Ja feia molt temps que guardava les capses dels xumets que havia comprat a les farmàcies i no sabia de què fer-ne, doncs, bé, m’han servit per fer aquests sonalls tant xulos. Una punta de cola no tòxica a cadascuna de les cantonades de la capsa per evitar sorpreses, una cinteta amb un nus clavada a l’interior de la capsa i ja està a punt per omplir. Les de la il·lustració tenen dues nous, uns clips, grava, soja, fideus fins i boletes de paper de plata. Els sons que emeten són molt diferents i el meu fill petit hi posa molta atenció.

Més endavant, quan el meu fill gran sigui capaç d’entendre aquestes coses, aquests sonalls serviran per posar als platets de la balança romana que tenim guardada, i així anirà coneixent els pesos i els volums d’objectes quotidians.

 

[Actualitzat el 9 març 2012]

Aquí deixo una fotografia del meu príncep petit a la trona, mentre trasteja amb aquests sonalls. Es veu com es concentra moltíssim per agafar la cinteta i provar de moure la capsa perquè soni. Els clips de colors que belluguen lliurement per dins també són un gran atractiu per a ell. Ara que encara no té gaire movilitat, aquestes estonetes l’entretenen molt i amb els somriures de satisfacció que em fa, es nota que s’ho està passant  molt bé…

El cuc de boles

Aquest cuquet de boles també és molt fàcil de fer i té força èxit amb el meu petitó. Es tracta de fer una tira llarga d’un pam d’ample amb roba de diferents colors cosides entre elles i quan ho tens de la llargària desitjada, ho cuses tot en forma de tub i ho vas omplint amb el que et sembli i hi vas fent nusos entremig, deixant un xic d’espai perquè l’objecte tingui certa movilitat.

Pots posar-hi el que se t’ocorri. Jo hi he posat una nou per la seva rugositat, una bossa de patates buida perquè crepiti, un cilindre d’escuma perquè s’aixafi, un escallaring perquè faci so, dues avellanes amb clova perquè les pugui fregar una amb l’altra i una capsa de pastilles amb una moneda a dins perquè també soni.  Si al final de la cuca, hi cuses una cinteta, aquesta et servirà per portar-la lligada a la cadireta o a on vulguis sense perill de perdre-la.

Aquí el podeu veure intrigat i entretingut amb aquesta  proposta de joc…

Tubs de colors

Aquests Reis, tenia clar que volia aproximadament el mateix nombre de regals per un nen que per l’altre, de manera que el meu fill gran s’adonés que tots dos nens són igual d’importants. Així doncs, em vaig dedicar a fer cosetes per al meu bebè que no fossin les clàssiques que hi ha a les botigues i afegir novetats a les joguines que ja té del seu germà.

La primera versió que vaig fer dels tubs de colors va ser fa dos anys per al meu nen gran i consistia en una ampolla petita d’aigua, amb un xic d’oli, perquè tingui densitat diferent i uns quants objectes petits i brillants, i de pesos diferents que hi suren per atreure l’atenció del nen. Va tenir èxit, però el seu aspecte no era gaire atractiu i l’amplada de l’ampolla no li permetia agafar-la amb comoditat.

La versió que he fet per al meu petitó és la que veieu a la foto. Ha millorat molt. He agafat uns tubs de plàstic, els he tallat amb un cúter, hi ha afegit uns taps i els he segellat amb unes barres de cola no tòxica que s’apliquen en calent (tot es troba a ferreteries). El líquid amb què els he omplert és oli d’ametlles tintat amb unes gotetes de colorant alimentari (qualsevol supermercat) i els objectes de dins són boletes de paper de plata, algun clip de colors, alguna moneda, papers d’embolcalls de bombons, etc.  No importa què hi posis, el que és important és que tinguin diversos pesos perquè es desplacin pel líquid a ritmes diferents.

[Actualització el 9 març 2012]

En aquesta imatge, el meu petit intenta resseguir amb la mirada els diferents materials que hi ha en suspensió en el líquid i, com que es desplacen a diverses velocitats, hi posa moltíssima atenció i s’ho passa genial.  Es nota que li interessa el que veu i el fa pensar…