El nen gegant de cartró

Que complicat va ser fer estar quiet a un nen d’any i mig el temps necessari per resseguir la seva silueta en un cartró! Sobretot perquè té un munt de pessigolles!
Com ja he explicat, el juliol passat vaig buscar activitats diferents a les joguines convencionals perquè s’ho passés bé a casa, i una d’elles va ser crear un nou company de jocs amb el que vàrem practicar diverses activitats.
L’elaboració no va ser fàcil perquè el meu fill no hi va col.laborar gaire. Malgrat li vaig explicar, carregada de paciència, que duraria poc, que la mama passaria un retolador pel seu voltant per fer un dibuix d’un nen igual d’alt que ell, que després el pintariem i que més tard hi podriem jugar. Doncs bé, no va ser possible, tenia massa pessigolles i massa ganes de veure què estava fent. El resultat: el cap petit, les cames tortes i els braços gairebé inventats, i com que ho vaig fer tot directament amb retolador, vaig poder arreglar ben poca cosa. Una vegada vàrem acabar de pintar-lo entre tots dos, vaig retallar-ne el contorn perquè no es veiés que a un any i mig, el meu fill no diferenciava gens el dins i el fora del dibuix, i després ho vaig plastificar amb airon-fix. Quan es va despertar de la migdiada, es va posar molt content en veure el nen acabat!

A partir d’aquí, vàrem anar fent, al llarg de tot l’estiu, activitats diverses amb ell. Primer assenyalàvem parts del seu cos i dels nostres i s’adonava de que tots tenim el mateix. Però el que més li agradava era clavar gomets de colors a diferents llocs  del nino, de mi i d’el seu propi cos. M’explico: “A veure si saps posar un gomet verd al nas del nen”, li deia, per exemple. “I ara a la mama”, continuava. “I a tu, que te n’hi poses un?”. I reia com un boig quan ho feia bé i s’adonava que tots teniem nas, i ens abraçàvem, acabant sovint en un atac de pessigolles… Hi vàrem jugar un munt de dies, i sense adonar-nos-en, va anar aprenent a clavar i desclavar gomets, a conèixer els colors bàsics, i a saber on tenim les principals parts del cos.

Una altra activitat més complicada va ser ensenyar-li a posar roba al nen de cartró. Una samarreta ben ampla, uns pantalons de xandall curts del seu pare, uns mitjons i una gorra, i a posar i treure… Quina feinada per unes manetes tan petites! Cal dir que jo l’ajudava força i que el nino quedava bastant rebregat.

Ara, aquest abril, deu mesos més tard de quan el vàrem fabricar, el cartró ha perdut la rigidesa inicial i les extremitats tenen gairebé tants plecs com un acordió, però encara hi juga de tant en tant, tal i com es pot veure a la foto d’aquí al costat. No està gens malament per un retall de cartró!

Pintem amb purè

A casa tenim un Pollock. Bé, un no, dos. Això sí, de moment, en potència. Ho dic perquè sembla que els nens hagin heretat del seu pare el gust per aquest tipus de quadres, ja que la seva afició a les taques es fa palesa a totes les superfícies que troben… El dia que va arribar a ser una tendència il.limitada, va ser el dia que varen pintar amb purè.

Vaig fer un purè de patates de sobre i el vaig repartir en sis potets. La primera activitat interessant, va ser deixar que el meu fill gran tombés unes gotes de colorant alimentari a tres dels pots i als altres tres en fes combinacions dels  colors  primaris per obtenir-ne els tres secundaris. Hi vaig posar una cullereta a cadascun i vaig deixar que ho remenés amb cura. Li va encantar veure com els colors s’anaven barrejant amb el purè i quedava totalment tenyit. Ja teniem la pintura a punt.

Amb el terra cobert amb un paper d’estovalles, li vàrem donar carta blanca per pintar. Semblava que no s’ho pogués creure! Va començar de manera suau, amb prudència, per si no havia entès prou bé el que li deixavem fer… Una culleradeta, remenem, ara una altra, la tirem de més amunt, ara ho aixafem…

De seguida, però, es va anar amimant, i va començar a experimentar amb el tir lliure de purè amb cullera, així la pintura arribava més lluny. Dret, assegut, ajupit, anava provant. Fregava les taques primer amb la cullera fins que el paper es va trencar i després amb les mans i s’anava movent pels laterals del paper per fer un quadre de grans dimensions i en totes les direccions que podia.

Al petit també el vàrem deixar participar. De fet, la pintura  va ser de purè perquè ell també la pogués remenar. Assegut a la seva trona, semblava un pintor amb el seu cavallet al davant. Emocionat, movia les mans pels diferents colors i els barrejava posseït per un geni creador. Com que ens vàrem adonar que al cap d’una estona el tacte fred del purè no li acabava de convèncer, li vàrem proporcionar pinzells a l’alçada de la seva tècnica: una cullera i una forquilla de fusta. Entusiasmat per la proposta, el meu gran va voler participar en un projecte a quatre mans, practicant el difuminat estil Da Vinci…

   Malauradament, la pintura no és eterna i els pots,  amb els colors ben barrejats i les culleres intercanviades, es varen acabar buidant i el quadre va tenir el seu punt i final. Una vegada acabada la seva obra, el nostre gran va assenyalar-nos, entre orgullós i sorprès, el detall que en justificava el títol elegit: “La tortuga”.

Retalls de diari


Aquest juliol passat (el del 2011) jo estava embarassada de vuit mesos i el meu fill gran tenia un any i mig. Com que jo tenia vacances, no vaig voler portar-lo al casal, vaig pensar que mai més tornaria a tenir aquesta edat i que per això haviem decidit tenir fills, per estar amb ells, gaudir de la seva companyia i ajudar-los a créixer feliços. Això em va generar unes preguntes: seria capaç,  jo sola, i amb el cansament del segon embaràs, de jugar tot el dia amb ell i de proposar-li activitats interessants? Doncs bé, mirant enrera, ara puc dir que sí, que ens ho vàrem passar molt bé. Vaig anar a buscar llibres d’activitats a la biblioteca i això em va servir per anar relacionant jocs i propostes amb els materials que tenim a casa, amb l’espai de què disposem i amb les activitats que ja haviem fet a casa i a la llar d’infants… Tot anava sumant.
Diverses tardes de l’hivern passat, haviem jugat a estripar papers de diari. Com que no tenia prou força, jo tallava els fulls a tires i començava a esquinçar aquestes tires en quadradets, de manera que el meu fill gairebé només hagués d’estirar per poder esparrecar els fulls. S’ho va passar tant bé que vaig témer per la nostra biblioteca pensant que potser voldria repetir l’experiència en algun moment que jo em despistés. A hores d’ara, encara no ha passat res d’aquest estil, i això que hem jugat a estripar papers de diari un munt de vegades.

Aquestes fotos, corresponen a l’activitat que vàrem fer aquest juliol passat, un dia que el pare va tornar a casa aviat de treballar. No només ens ho vàrem passar pipa estripant papers, si no que anàvem jugant a posar i treure’ls d’una capsa de cartró i fer-los volar pels aires. El nostre fill va entrar i sortir de la capsa un munt de vegades, recollint retalls i enterrant-se amb ells,  i vàrem acabar amb una batalla de peus, mans i cames al passadís de casa, tots tres recoberts de papers de diaris i esgotats de tant riure… Com sempre, les càmeres de vídeo i de fotos, no són capaces de captar la intensitat dels millors moments!

Els taps de plàstic

Una altra secció de la Panera dels Tresors Original va ser la dels taps de detergents. Va ser el primer joc de construcció del meu fill gran. Uns encaixen dins els altres, s’aguanten drets, n’hi ha de molts colors, tamanys, tenen diverses formes… També hi ha jugat moltes estones.
Recordo un dia que va tornar de la llar d’infants i es va trobar una construcció circular gegant i de diversos pisos feta al centre del menjador amb tots els taps que tenia. Quan la va veure se li va il.luminar la cara i s’hi va acostar molt content però amb molt de respecte i curiositat. Una vegada va veure que allò era interessant, va començar a tocar i, és clar, a destruir i a recollir i tornar a provar de fer la construcció.
Més endavant, varem començar a classificar-los per colors: “Porta’m els taps vermells”, “Ara els verds”, etc, i així practicavem en versió casolana “el joc heurístic” i vocabulari nou.
Com que ocupaven bastant, els tenia guardats a un calaix de la cuina, de manera que mentre jo pelava verdures pel sopar, ell s’entretenia moltíssim jugant i em deixava fer.
Ara, estic esperant a que el meu petit s’assegui tot sol per tornar a practicar aquests jocs de descoberta.

Els taps de metall

Una de les primeres derivacions de la Panera dels Tresors varen ser els taps de metall de les conserves de vidre. El meu fill gran s’ho passava pipa escoltant el soroll que feien quan els tirava a terra i quan fregaven l’un amb l’altre. Se’m va acudir aplegar-ne uns quants i, per animar-los una mica, hi vaig enganxar adhesius brillants que vaig trobar, com sempre, als “xinos”. En vaig fer de quatre tipus: de papallones, de peixos, d’animals de la selva i de fruites i verdures. Hem passat un munt d’hores posant-los i traient-los d’un pot de llet en pols i classificant-los per colors o per si “es mengen” o “estan vius” o per si “neden” o “volen”. També hem aprofitat per practicar “dins” i “fora” de la llauna, per si de cas l’ajuda a ser un xic més ordenat en el futur…

La Panera dels Tresors

La panera dels tresors ha estat, per mi i pel meu fill gran, una de les millors coses que ens han pogut passar. Ell ha estat hores i hores trobant materials, olors, colors, textures i sabors que les joguines convencionals mai li haguessin pogut oferir. Jo he gaudit veient com el meu fill descobria usos inimaginables d’objectes quotidians per a nosaltres, he gaudit veient com la seva mirada neta de prejudicis el porta a innovar, he compartit amb ell l’alegria d’aquests descobriments i he retrobat la meva capacitat de deixar-me sorprendre pel meu entorn…

Aquesta proposta d’experimentació està basada en aquest llibre:
El joc de la descoberta (1994) Tere Majem y Pepa Òdena. Colección Temas de Infancia núm. 22. AM Rosa Sensat. Barcelona.
S’hi explica com funciona, quin propòsit té i quins beneficis porta practicar-lo. La veritat és que convenç. També proposa l’evolució que es pot donar a la “panera dels tresors” quan el nen ja camina: el que anomenen “el joc heurístic”, amb el que els nens aprenen a recollir i classificar joguines sense fer escarafalls!

Una vegada em vaig llegir aquest llibre, el meu cervell no va parar de donar voltes i vaig començar a recopilar materials per incloure a la panera. Sembla mentida tot el que es pot trobar als antics “Tot a 100”. Això sí, és importantíssim no deixar mai sol el nen davant aquests objectes perquè no han passat cap control de seguretat. Jo ho considerava un joc a part de la resta de joguines: ho guardava tot en una bossa i només sortia quan podia estar a terra amb ell.

En aquest enllaç de la Viquipèdia, hi trobareu un molt bon resum de com organitzar-ho. Inclou un vídeo i una llista exhaustiva de materials per incloure-hi:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Panera_dels_tresors

També us deixo una foto de totes les coses que hi vaig posar a la panera del meu fill gran. Com que hi va acabar havent molts objectes, cada dia en treia de diferents tamanys, pesos, colors, textures, materials, perquè els pogués explorar i combinar com volgués.

El material que hi vaig posar és el següent:  rul.los amb velcro, batedora de metall, tub de cartró, pilota de tennis, colador de plàstic, cartereta de pell amb cremallera, con de plàstic de fil per a cosir a màquina, petxina, llima, colador, guant de treure pols, pedra tosca, pinça d’estendre roba, taps de detergents, cistelletes de vímet de colors, premsa d’empanades, coco, porta llapissos de metall, esponja natural, raspallet de fusta i cri, collaret de boles de fusta de colors, brotxa d’afaitar, escorça, pilota de suro, fregall salvaungles, raspall plegable, capsa de cartró, esponja sintètica, cargol i femella, bosseta de gassa, tap de suro, raspall de dents plegable, ou de sargir, bosseta de ras, flamera de metall, capseta de fusta, joguina de gos, llibreta sense espiral, estri per a massatge, cartereta de vellut, pinya, tap de vidre, glaçonera de silicona…

Més endavant, la panera va créixer tant i tant que en vaig començar a fer “seccions” en altres bosses: la panera dels “sorolls”, la panera dels “taps de colors”, la panera de les “capses”, la panera dels “taps de llauna”, la panera de les “pilotes”, etc… i així he pogut anar proposant activitats interessants al meu fill gran que ara, a dos anys, encara es torna boig amb la panera dels sorolls.

Avui, el meu fill petit acaba de complir cinc mesos i els Reis ja li han portat materials per explorar que formaran part d’aquesta panera. Quan s’assegui, li presentaré la panera completa. Em moro de ganes de repetir l’experiència!

[Actualitzat el 27 .03. 2012]

He volgut actualitzar el post per deixar testimoni dels meus nens amb la Panera.

Les dues primeres fotos corresponen al meu gran, abans de l’any, i aquestes dues  d’aquí sota, del meu petitó, la primera, amb cinc-sis mesets i la segona, amb 7 acabats de fer. Al final de tot, hi poso una foto dels dos germanets compartint experiència…

Next Newer Entries