Animalets de roba per a bebès

Aquests varen ser els primers animalets que va tenir el meu gran i hi va jugar moltíssim! Són ben fàcils de fer. Només cal trobar una roba amb estampacions d’animals i retallar-ne el contorn de cadascun, posar-lo a l’inrevés al damunt d’una altra roba i cosir-ne els contorns junts deixant un petit espai per fer-hi passar el farciment. Després ho vaig sobrefilar tot, ho vaig girar i omplir. Per acabar, només cal cosir a mà el foradet i ja està.

Aquests animalets poden servir per a fer un mòbil per a l’habitació o per enganxar en un paisatge de roba amb velcros (la meva idea inicial) però com que em va fer il.lusió regalar-los al meu gran tan bon punt vaig tenir-los acabats i li varen agradar tant, que ja no en vaig fer res més.

Aquí deixo una imatge del petit, que també s’ho passa molt bé jugant amb ells: els apilonem, els posem en fileres, diguem el seu nom, imitem el so del seu crit, els posem i traiem del pot de llauna perquè se’n vagin a dormir i es llevin al matí, i fins i tot, alguna vegada, quan el gran ve a jugar amb nosaltres els prepara el menjar amb plat, got, forquilla i la fruita o verdura preferida de cada animal. Els elefants mengen pomes, els tigres tomàquets, els rinoceronts enciam… i així es fan forts i grans!    😉

Claus i candaus

És bastant generalitzada la fixació que els nens tenen amb les claus. Nosaltres ho vàrem descobrir quan a la Panera dels Tresors Original li vàrem posar al nostre gran un manyoc de claus enganxades amb una goma. Li encantava fer-les dringar per sentir el so que feien en xocar unes amb les altres… No hi havia ni punt de comparació l’interès que despertaven en ell aquestes claus de veritat amb unes de plàstic de colors que li vàrem comprar quan va fer tres mesos.

Aquesta passió per les claus, va anar pujant de voltes amb els mesos fins a haver d’amagar les nostres claus de casa perquè no ens les guardés amb les joguines i ens fes parar bojos. També haviem de distreu-re’l quan haviem d’obrir la porta de casa per entrar, perquè si s’adonava que ho feiem amb la clau, plorava desesperat perquè volia el clauer…

Per solucionar aquest problema, vàrem comprar un clauer ben bonic amb un sol de colors ben gran i vistós per que amb un sol cop d’ull nosaltres ens poguéssim adonar de quines claus feia servir per a jugar i poder evitar disgustos provocats per confusions.

Això va funcionar uns dies, fins que el nostre fill va decidir que les claus havien d’anar a un pany i es passava estones furgant les nostres portes lacades en blanc amb les seves claus, buscant el forat que els corresponia. No ens va semblar una bona idea, de manera que a la carta dels Reis Mags vàrem incloure una caixa de cabals ben bonica de color verd amb un manyoc de candaus entortolligats entre ells a dins. Les claus estan lligades amb unes cintetes, i nosaltres en tenim un segon joc guardat a lloc segur.

De veritat que des d’aleshores, el nostre fill ja no ha buscat més panys per casa i es passa estones de gran concentració per poder obrir els candaus amb la clau corresponent, que per altra banda, els Reis varen ser prou llestos de triar-les bastant semblants entre elles.  Va emprovant fins a trobar la que obra el candau que té a les mans, i com que tant les claus com els candaus són petitets, li comporta bastanta dificultat subjectar-los amb prou força perquè no se li escapin de les mans. No hi ha dubte que a ell li serveix per adquirir noves habilitats i les nostres portes han deixat de córrer perill. Ha estat una bona idea.

Ara, el manyoc de claus original amb el clauer del sol de colors, ha tornat a anar cap a la Panera dels Tresors perque hi jugui el nostre petitó, que, de la manera com li atrauen, no hi ha dubte que seguirà un procés similar al del gran.

Camí de textures

El juliol passat (2011) vàrem fer això al passadís de casa. Ja feia temps que guardava cartronets, safates rugoses, envasos de plàstic, peces de fusta, etc i els vaig enganxar amb cinta transparent al terra del passadís… Va ser una de les “sorpreses” diàries que em vaig proposar fer al meu gran durant aquest mes en que va estar sol a casa amb la mama, cansada i embarassada, mentre el pare treballava…

A la foto es veu com quan es va llevar de la migdiada, es va trobar amb el camí de textures fet. Va explorar els materials amb prudència, primer mirant, després aventurant-se a tocar, i per últim, recolzat a les parets del passadís, i seguint l’exemple de la mama, provant de posar la planta dels peus descalços pels diferents materials. El tacte amb els peus d’algunes textures li feia angúnia i s’ajupia a valorar si  si s’atrevia o no a enfilar-s’hi , però en canvi, d’altres l’espantaven menys i gaudia notant com amb el seu propi pes els envasos s’aixafaven i feien sorollets divertits… Senzill de fer i interessant per a ell.

El món des d’un vitrall

Ara m’he proposat proporcionar als meus nens estímuls visuals diferents. Res tan senzill com mirar a través de cel·lofana de colors per alterar la realitat. Però, i si ho elaborem una miqueta més i a partir de l’activitat li fem veure com amb la barreja d’alguns colors en surten d’altres? He recordat allò que estudiava a l’institut del cercle cromàtic amb els seus colors primaris (vermell, blau i groc) i amb els secundaris que surten de barrejar els primaris entre ells (el taronja, el verd i el lila). Tot el que fem amb els colorants alimentaris ja els proporciona dades en aquest sentit, però està bé que ho complementin des d’altres perspectives…

He agafat retalls de cel·lofana que tenia per casa i he endollat la plastificadora. En un full de plastificadora hi he posat un retall groc i un de vermell amb el centre superposat per fer el taronja. En un altre, hi he posat el blau i el groc per obtenir el verd. En un tercer hi he posat el blau i el vermell i he aconseguit el lila. I encara he fet un quart full plastificat amb retallets superposats de tots tres colors (vull deixar constància de que no tenia cap pretensió artística en fer-ho!).

El resultat és aquest que veieu a la foto de la falguera de casa que us poso aquí sota. Els meus nens poden veure el món des d’un vitrall…  Al meu gran, per exemple, li encanta veure el mar,  la sorra i el cel de diferents colors, i el meu petit, la primera vegada que li vaig posar el color groc davant els ulls es va quedar totalment immòbil, però quan em va veure la cara d’aquest color, va deixar anar una forta riallada. Potser es va pensar que era un pollet! 😉

Una manera fàcil d’entretenir-los a llocs on s’hagin d’estar quiets, per exemple, mirant el paisatge des del cotxe…

Bany i massatge de farina

Cito textualment perquè no em prengueu per boja: “Colocar en el suelo una bandeja con bastante harina de maíz. El niño, boca abajo, con medio cuerpo dentro de la bandeja. Permitir que experimente con el tacto de la harina ya que no hay ningún peligro si lo lleva a la boca. Lo mejor es realizar este juego sólo con el pañal, de tal forma que, después de un rato jugando, le pases tus manos por sus piernas, pies y por su cuerpo impregnados en harina. Será bueno para su piel, desde el punto de vista dermatológico, a la vez que le transmites las sensaciones placenteras de las caricias.” Extret de Todo un mundo por descubrir de Elizabeth Fodor i Montserrat Morán. Ed. Pirámide (p.63).

Partint d’aquesta idea, nosaltres hem fet la nostra versió personalitzada. Primer de tot, he extès una tovallola de bany a una cantonada de la cuina (netejar no és precisament una cosa que m’encanti!) i hi he posat el seient Bumbo i hi he instal.lat còmodament el nen. A sobre les cames, hi he col.locat una safata amb potes de la meva àvia que li fa de taula d’experimentació i hi he posat uns tres quarts de paquet de farina de blat de moro. Com sempre, les manetes li anàven a tope i sense cap control. Amb els ditets intentava esgarrapar el material i escampar-lo amb moviments semicirculars per la taula. Hi ha hagut un moment divertit quan ha descobert que la farina blanca que queia damunt la tovallola lila feia un bonic contrast. S’ha quedat parat i fins i tot, ha repetit l’acció per veure si tornava a passar… El següent pas ha estat provar la farina menjant-se-la directament sobre la taula, és un fidel seguidor del lema: “Tot el que llepo és meu”. No puc dir que li hagi agradat, les seves ganyotes n’eren el testimoni. Li he donat una cullereta i un potet per veure si és capaç de fer-ne alguna cosa, però senzillament ho ha grapejat i s’ho ha posat a la boca. Ja creixerà.

Quan m’ha semblat que la taula de farina ja no tenia més opcions per oferir-li, hem passat a la segona part del joc. L’he posat dins la banyera amb un quilo i quart més de farina i d’entrada s’ha quedat parat, mirant les parets blaves de la banyera i patal.lejant amb els peus, extranyat que no s’hi produïssin esquitxos i que no li canti dolçament el “Xip-xap, tots a l’aigua”. És a dir, que ha reconegut el lloc on era, però no el medi en que estava posat. Passada la primera sorpresa, ha incorporat l’esquena i ha començat a remenar la farina amb mans i cames i a escampar-la per les parets de la banyera. Tocava i remenava ben entretingut.

La darrera part, ha estat la més plaent i més dolça per a tots dos. He tret el petit de la banyera i he abocat tota la farina damunt la tovallola, l’he despullat, me l’he posat davant per davant i li he fet un massatge de farina per tot el cos  mentre li parlava i cantava suaument. L’anava acariciant amb les mans plenes de farina i ell no parava de moure cames i braços ben content, mentre m’oferia sorollets diversos i somriures d’agraïment… També ens hem comunicat intensament tota l’estona amb mirades i pauses en silenci…

He acabat amb un nen-croqueta, però això sí, molt feliç i relaxat.

 

La Panera de les Olors

Desde que vaig fer un curs sobre les diverses maneres que les persones aprenen les coses,  també  sé que la major part de nosaltres tenim un sentit majoritari, generalment la vista, i que la nostra vida seria molt més rica si donéssim més importància als altres sentits… És per això que vaig voler fer una Panera de les Olors.

Ja sé que la major part dels objectes de la Panera dels Tresors Original que vaig fer també tenen aroma: la fusta, les petxines, el suro, però volia anar un xic més enllà. Vaig començar a pensar en objectes quotidians molt aromàtics i a recopilar-los: uns quants sabons de mans d’aquests que regalen als hotels, de diferents colors i aromes; barretes i cons d’encens; capsetes de pastilles amb escuma a dins impregnada de perfums diversos; pots d’espècies i diverses fruites i verdures que deixava olorar al meu gran a l’hora de fer el sopar…

Després de pensar-hi força, vaig fer alguns canvis: vaig descartar l’encens perquè era massa fràgil i es podia trencar i posar-se’l a la boca fàcilment,  malgrat portés el xumet com a tap de seguretat, i vaig limitar els jocs amb els pots d’espècies perquè, tot i que les olors es conservaven molt bé, els taps es trencaven en obrir i tancar i els forats eren massa grans i es podia escapar alguna llavor o granet. He continuat fins ara donant-li a olorar (i provar, és clar!) algunes fruites i verdures mentre cuino: ceba, all, api, porro, taronja, poma… i també continuo deixant algun sabonet i alguna capseta amb escuma impregnada amb pefum o essència enmig dels objectes de la Panera, a la que encara hi juga i a més, amb la que ara continua interactuant amb el seu germà.


Ara, amb el meu segon fill, he millorat el que tenia pendent. Els pots d’espècies s’han transformat en saquets d’olor. Els he fet en forma de tub perquè els pugui agafar bé amb les seves petites mans i hi he fet un nus per poder-ne anar canviant el contingut a mesura que vagin perdent l’aroma. Els he fet amb roba de cortina, roba suficientment tupida perquè no deixi passar els grans, però de fibres gruixudes perquè en surti l’olor amb facilitat. Doble costura per tot arreu i ja estan fets.  Les he fet d’un sol color per minimitzar l’efecte de la vista i hi he posat el nom amb retolador. Ja sé que el nom brodat a mà quedaria molt millor, però així ja em sembla bé, i tot plegat té un aire natural que m’agrada força.

Vaig anar a una herboristeria i vaig demanar per espècies molt oloroses. N’hi ha un munt, però les que vaig triar són aquestes que veieu a la foto. Unes escorces de fruita: de taronja i de mandarina. Dos tipus de branca: la de vainilla i la de canyella. Unes fulles de llorer. Tres granets: el carcadais, el cardamom i els claus d’olor. Una espècia mólta: l’orenga. I unes flors seques de rosa de pitiminí. Així el tacte diversificat també hi entra en joc.

L’únic problema va sorgir a l’hora de guardar-ho perquè no volia que les aromes es barregessin. Vaig decidir endreçar-ho tot en un pot de llauna amb els saquets i els sabons embolicats individualment amb paper de plata. Quan trec la llauna, tinc els nens asseguts al davant amb la consigna de “No tocar!” els paquetets, i pacientment, esperen que els vagi donant els saquets. Màxim quatre. Després, afegeixo altres objectes d’altres paneres. Es veu que la sensibilitat a l’olfacte queda saturada després de quatre olors diferents i no voldria que s’emborratxéssin… Es tracta de gaudir amb l’experiència.

Retalls de roba

Amb el meu petit estirat davant meu al sofà, em disposo a jugar amb ell i els retalls de roba per explorar-ne les possibilitats. Ja no només el deixo que els toqui, assegut tranquil.lament a la trona com hem fet diverses vegades, si no que els vaig posant damunt la seva cara. El tul vermell li tinta el món que l’envolta de color, al mateix temps que el seu tacte rígid el sorprèn; el tul blanc i tou el fa somriure quan em veu a través seu. La malla de taronges verda li ofereix més colors i textures a la pell i el mucador estampat li acaricia les galtes mentre ho veu tot entre taques… El retall de saca no li deixa veure res i es queda immòvil valorant la nova situació, li aparto a poc a poc, estirant el retall cap a baix i veig que somriu… Aleshores em tapo jo tot el cap amb el vellut verd i quan em trec el retall fent “TAAAAT!” fa riallades, entusiasmat pel joc. Posem, traiem retalls de les nostres cares, juguem a estirar el trosset de texà elàstic, s’escapa, el torno a tapar i riem plegats… “Atxim! mama, la roba em fa pessigolles al nas… que divertit!”. Hi ha complicitat i comunicació. Me’l menjaria a petons!

Aquest joc amb retalls de roba no el vàrem poder aprofitar amb el meu gran perquè quan vaig haver regirat els armaris de casa els meus pares i vaig aconseguir els retalls, ell ja estava per altres coses i no hi va posar gaire interès. Darrerament, el fet que el petit hi jugui fa que s’hi acosti encurosit però aviat els deixa per anar per altres rumbs…

Capses de sabates

Abans sempre anava amb talons. Fins i tot al gimnàs. Ara persegueixo nens. Res a veure: persegueixo nens, vaig als parcs, em mig enfilo als tobogans, empenyo cadiretes mentre amb els dits cargolats i sense sang aguanto bosses amb la compra i amb la barbeta subjecto un paraigües tot intentant esquivar els bonys de les voreres… Ara em cal anar amb calçat planer i còmode per arrencar a córrer quan menys ho esperi i salvar els meus petits exploradors del trànsit de la ciutat.

Conscient de tot això, la primavera passada (2011) vaig fer neteja al sabater. Vaig desfer-me d’una cinquantena de glamuroses sabates de taló queja feia un temps amuntegaven pols i ocupaven espai per a res. Convençuda de tot el tema del reciclatge, vaig fer-ne bosses i les vaig portar als contenidors d’Humana i vaig deixar totes les capses apilonades al passadís de casa.
Quan ja em disposava a aixafar-les, vaig imaginar com reaccionaria el meu fill gran i la sorpresa que s’enduria en veure-les, ben arrengleradetes i a la seva disposició. I vaig decidir esperar a que tornés de la llar d’infants. S’ho va passar genial! No es creia que li deixés clavar puntades de peu a les capses, ni aixafar-les expressament, ni tirar els pilonets de qualsevol manera… Li vaig haver d’ensenyar jo mateixa que ho podia fer, però quan  va entendre que no el renyaria, va sorgir tot el seu esperit destructor de nen d’any i mig… i riu-te de Conan, el bàrbar!

Les capses amuntegades varen estar uns tres dies al passadís i cada vegada que hi passava, en feia una columna, la tirava a terra, n’aixafava una per passar, se’n posava una a cada peu i provava de caminar, etc… En va treure ben bé el suc!

Ara, quasi un any més tard, arran d’una activitat feta amb multitut de capses que han fet a l’escola bressol en combinació amb l’escola del costat, m’he assabentat que bona part d’aquestes accions que vaig fer fer al meu fill ajuden a treballar el llenguatge matemàtic. Vaja,  jo que sóc de lletres, vaig estar fent fer mates sense saber-ho! I a més a més, divertides!

Melmelada a la trona

Aquest experiment ja l’havia fet amb el meu fill gran però, no sé què ha passat amb els arxius que no els he trobat… Com que va sortir molt bé i s’ho va passar genial, he volgut repetir-ho amb el petitó, ara que ja es pot asseure una estoneta a la trona.
Vaig agafar una bossa de plàstic i hi vaig posar tres o quatre cullerades de confitura de taronja i tres o quatre de melmelada de maduixa a l’altre costat, la vaig tancar amb cel·lo, procurant que hi quedi un xic d’aire a dins i la vaig clavar a la trona per les cantonades, de manera que no se n’aixequi cap extrem. He triat aquestes dues especialitats  de confitura perquè tenen colors molt vistosos, tal i com es pot veure a les fotos, i una confitura i una melmelada perquè la confitura és més espessa i té trossets que ofereixen més matissos al tacte. També vaig prendre la precaució de posar-les a la nevera unes horetes abans de fer l’activitat per tal que noti la fredor a través del plàstic. Ho vaig posar dins una bossa perquè és massa petit per experimentar directament amb una substància tant dolça per si es posés les mans a la boca. Quan sigui més gran, ja ho farem directament sense bossa i amb altres materials.

Tan bon punt el vaig asseure a la trona i vaig treure el drap amb què havia tapat la bossa de la melmelada, es va emocionar moltíssim: va començar a donar patadetes, senyal de la seva alegria i es va tirar de caps a la safata. Sort que el vaig parar! El xumet li anava a mil per hora i les seves manetes recorrien nervioses la superfície, prement els diversos volums i colors de la bossa de plàstic, fins que els colors varen entrar en contacte i es varen barrejar entre ells.

Quan es va cansar de jugar-hi, el vaig treure de la trona i ho vaig tornar a tapar, esperant a veure la reacció del meu gran quan ho descobrís.  Ell va ser una mica menys delicat, per això és més gran i té més força, va presionar molt més la bossa i la va rebentar, empastifant-se les mans de melmelada. Al cap d’una estona, va arrancar-la del seu suport i se la va anar passant per les mans, estirant i apretant, valorant-ne el pes, notant com les confitures anaven canviant de forma mentre  intentava veure-hi a través…

              

Una altra oportunitat d’explorar i sorprendre’s amb el món!