El complement ideal del teatre de porta són les titelles, i les més fàcils de fer i que puguin fer anar els nens amb més facilitat són les de pal. Les primeres que hem fet d’aquest tipus són les d’en Mic. Com amb tot, costa més estona pensar com fer les coses que fer-les.
Vaig buscar imatges dels protagonistes principals i secundaris a la xarxa i me’ls vaig baixar. Els vaig unificar els fons i el tamany amb Photoshop, a part de treure-hi detallets que no venien al cas. Els vaig imprimir i, vaig repassar i corregir algunes cosetes directament sobre la impressió amb llapis de colors. Els vaig retallar i repartir en un full DinA4 i en un DinA5 i els vaig plastificar (us els deixo escannejats per si algú els vol utilitzar).
Els pals els vaig treure dels Xinos, on vaig comprar uns estalvis individuals fets de tires planes de fusta (perquè no rodolin ni patinin) que vaig enganxar amb la pistola de cola en barra no tòxica (comprada a la ferreteria). Una vegada tot sec, hi vaig posar folre transparent de llibres per la part del darrera, unint el llistonet i la titella plastificada, de manera que quedi més resistent.
El dia que vaig acabar les titelles, no podia esperar l’hora d’ensenyar-les al meu fill gran. Li vaig dir força vegades que havia preparat una sorpresa per després de sopar… Quan es va asseure amb el germà i el pare al menjador, amb el llum apagat i va veure sortir pel teatret de porta els personatges d’en Mic, es va quedar petrificat, amb la boca oberta i els ulls com plats. Se li notava l’emoció a tot el cos! A poc a poc va anar assimilant el que veia i m’ajudava a cantar les cançons dels personatges que anava fent sortir. L’obra es va convertir en un diàleg entre ell i jo per anar cridant els personatges que volia: “Què és el que bota, bota i rebota? …La pilota!”, “Qui es va quedar sense llum i no va poder volar? …La mosca!”. Estava entusiasmat… De veritat que l’espectacle que jo veia amb el meu fill totalment entregat era molt superior al que feia jo!
manetesicosetes 