Estrenem la tardor

Ja sé que la tardor fa temps que ha començat, però nosaltres, els canvis no ens els fem nostres fins que els experimentem de ple. Per això la pluja de fa un parell de dissabtes va ser fantàstica: perquè inaugurava un canvi de colors, de textures, de cançons, de costums, de fires, de castanyades, de bolets…

Il.lusionats per encetar novetats no vàrem poder esperar a que acabés de ploure per anar a fer un  passeig pel barri. Armats amb impermeables, botes d’aigua i paraigües, tota la familia va baixar al carrer a xipollejar. El gran es va tornar boig! El paraigües no mantenia la verticalitat damunt del cap i servia de poc, de tant entusiasmat com estava intentant esquitxar-nos i saltant per les basses.

La passejada va ser curteta, per por a refredar-nos amb la roba i el cabell molls, però va valdre la pena, perquè vàrem veure gaudir moltíssim els nostres nens. El petit  frisava per baixar a terra fent botets a la cadireta, però com que no el vàrem deixar, reia veient el seu germà saltant i estirava els palmells de les mans ben oberts per poder notar com l’aigua li anava regalimant pels ditets i, ben molles, se les acostava a la cara per notar-ne la fresca sensació de la pluja.

El punt àlgid de la passejada va ser quan vàrem trobar un cargol que creuava la vorera en direcció al centre del carrer. No sabem d’on devia sortir, perquè pels voltants no hi havia cap jardí visible. Ho vàrem considerar com un regal de tardor i ens el vàrem endur cap a casa, per cuidar-lo i aprendre d’ell. El petitet el mirava encisat: no n’havia vist mai cap al natural!

Com que tenim des de fa temps una tortuguera, el cargolet hi està molt a gust i els nens l’observen sovint amb curiositat i li posen les fulletes d’enciam netes cada matí abans d’anar a escola. Tenim, doncs, un nou company!

Amb el menjar no s’hi juga!

“Amb el menjar no s’hi juga!”.  Em penso que tota una generació hem sentit centenars de vegades com els pares ens repetien aquesta frase fins a la sacietat. Doncs jo penso que sí. Penso que els aliments ofereixen un munt de matissos variadíssims als nens i que cal que els deixem jugar amb ells, a risc d’embrutar-ho tot a una distància d’un metre o dos al voltant del nen.

No sé de quin llibre ho vaig treure, però hi deia alguna cosa semblant a “per a fer pensar al teu bebè, cal que li ofereixis experiències que es percebin per diversos sentits alhora”. Tal com vaig explicar al post “La panera de les olors“, desde que les meus nens han obert els ulls a l’exterior, entre els dos i tres mesets, i han centrat el seu interès en el món que els envolta, he procurat oferir-los experiències que relacionin diversos sentits. I l’hora de preparar el menjar per a la familia és un bon moment per oferir-los experiències d’aquest tipus. No és el mateix el tacte d’un tomàquet, que el d’una patata, ni d’una ceba, ni de l’api, ni de cap fruita. Ni l’olor. Ni el gust. Tots ténen parts diferents: llavors a dins, grans com les de la carbassa, peles rugoses i bonyegudes com els cogombres, peles fines i fàcils de treure com les de la ceba, fulles fresques com l’enciam… La duresa, la temperatura, la suavitat o aspror de la pell, els colors, les fulletes i els tronquets de les fruites i verdures sense pelar, també ofereixen diversitat de matissos. I quan són cuites, també (vegeu el post “Pintem amb purè” o el “Collage de xocolata” i proveu-ho, ja m’ho direu si us ho heu passat bé o no!). També ha estat interessant anar diguent el nom del que els oferia per anar  fixant vocabulari i a poc a poc, anar construint el món que els envolta. M’agradava veure com es posaven contents quan els posava a la tombona i jo em guarnia amb el davantal perquè ja endevinaven de ben petits que vindria una activitat diferent del que estaven acostumats i que els oferiria novetats. Ho he estat fent durant mesos i amb els meus dos nens. Sempre aprofitava (i aprofito) l’oportunitat d’ensenyar-los coses noves…

Aquestes fotos són del meu fill petit, del meu gran no en tinc cap d’aquests moments, com que aleshores no escrivia el bloc,  no tenia necessitat de tirar fotos per il.lustrar els posts… En aquestes imatges, podeu veure com el meu petit juga amb les verdures a la safata de la trona, tallades a daus suficientment grans perquè no pugui empassar-se-les, però d’un tamany que pugui agafar amb facilitat i llepar per trobar-hi el gust. Es nota que s’ho està passant molt bé… Després de tocar alguns aliments, li solo canviar per d’altres perquè noti diferències. Una vegada fins i tot li vaig donar un tall de vedella congelada! Quan en va descobrir la temperatura es va apartar ràpidament i, una vegada vençuda la primera impressió, va anar acostant els ditets a poc a poc. La curiositat abans que res!

El dia més interessant, o que recordo amb més intensitat, de molt llarg, va ser el dia que li vaig deixar a l’abast una dorada fresca. Va ser memorable veure com es sorprenia amb el seu tacte llefiscós i fred, com li patinaven els dits per damunt la seva pell i l’interès amb que tocava les aletes i la cua. Semblava que tingués els ulls a la punta dels dits! Si l’arribo a deixar, crec que hagués estat capaç de fer-li l’autòpsia i tot!

Sens dubte, amb aquesta senzilla activitat, els meus nens des de ben petits han utilitzat i relacionat sensacions amb tots els sentits, fet que els ajuda a crèixer, descobrint el món i passant-s’ho molt bé. I a mi em fa feliç pensar que els estic ajudant a obrir portes…