Estrenem la tardor

Ja sé que la tardor fa temps que ha començat, però nosaltres, els canvis no ens els fem nostres fins que els experimentem de ple. Per això la pluja de fa un parell de dissabtes va ser fantàstica: perquè inaugurava un canvi de colors, de textures, de cançons, de costums, de fires, de castanyades, de bolets…

Il.lusionats per encetar novetats no vàrem poder esperar a que acabés de ploure per anar a fer un  passeig pel barri. Armats amb impermeables, botes d’aigua i paraigües, tota la familia va baixar al carrer a xipollejar. El gran es va tornar boig! El paraigües no mantenia la verticalitat damunt del cap i servia de poc, de tant entusiasmat com estava intentant esquitxar-nos i saltant per les basses.

La passejada va ser curteta, per por a refredar-nos amb la roba i el cabell molls, però va valdre la pena, perquè vàrem veure gaudir moltíssim els nostres nens. El petit  frisava per baixar a terra fent botets a la cadireta, però com que no el vàrem deixar, reia veient el seu germà saltant i estirava els palmells de les mans ben oberts per poder notar com l’aigua li anava regalimant pels ditets i, ben molles, se les acostava a la cara per notar-ne la fresca sensació de la pluja.

El punt àlgid de la passejada va ser quan vàrem trobar un cargol que creuava la vorera en direcció al centre del carrer. No sabem d’on devia sortir, perquè pels voltants no hi havia cap jardí visible. Ho vàrem considerar com un regal de tardor i ens el vàrem endur cap a casa, per cuidar-lo i aprendre d’ell. El petitet el mirava encisat: no n’havia vist mai cap al natural!

Com que tenim des de fa temps una tortuguera, el cargolet hi està molt a gust i els nens l’observen sovint amb curiositat i li posen les fulletes d’enciam netes cada matí abans d’anar a escola. Tenim, doncs, un nou company!

Cargols a casa

De tant en tant, amb els enciams frescos de l’hort de l’avi ens arriba una familia de cargols. Els agafem i posem en un túper amb enciam moll i hi fem uns foradets a la tapa per tal que puguin respirar. Cada dia el nostre fill els canvia la fulleta d’enciam, i els tira un xic d’aigua, per tal que estiguin còmodes a la seva nova casa. Se’ls mira, i fins i tot alguna vegada els vol acariciar, “molt fluixet” li diem, els canta la cançò del cargolet, i tot seguit, tanca la tapa i els deixa reposar.

La primera vegada que ho vàrem fer va ser l’estiu passat, i aleshores només tenia un anyet i mig. Li va encantar cuidar-los! Però quan els cargols ja començaven a ser massa grans, els vàrem deixar en uns matolls a prop de casa perquè visquessin en llibertat. Al llarg de tot l’hivern, cada vegada que hi passem per davant, ell busca els cargolets i els diu adéu amb la maneta.

Aquest any, hem repetit l’experiència expressament. A més, ens hem proposat repetir-ho totes les vegades que arribin cargols entre les verdures de l’hort. Fins i tot hem comprat un aquari transparent amb una tapa ventil.lada de color vermell perquè, a partir d’ara, sigui oficialment la seva caseta.  Pensem que és molt important que els nens creixin sentint respecte cap a la natura, de manera que, cuidant, netejant i alimentant els cargols durant el temps que estan a casa, mentre tornem al poble dels avis i els podem alliberar entre la natura, el nostre fill va adquirint aquest concepte de responsabilitat envers altres éssers vius.