Mitjonets d’espígol

A casa ens encanta l’espígol i pels volts de  Sant Joan en vàrem recollir un munt un diumenge a la tarda que vàrem anar a passejar per les vies verdes. El nostre gran va agradar-li molt olorar la planta, el que no li va agradar tant va ser la quantitat d’abelles que en xuclaven el pol.len. Va quedar francament impressionat per aquests insectes perquè cada vegada que veu espígol sempre ens fa notar si n’hi ha o no pels voltants.

La tarda que vàrem deixar l’espígol a la taula de la terrassa a l’abast dels nens perquè l’ investiguessin com volguessin va ser molt especial. Mentre els nens remenaven les tiges florides, la seva aroma ens anava embolcallant, fent que el nostre treball fos molt agradable. El petitet es va dedicar a prémer les flors, a brandar les tiges a dues mans, a donar-los cops contra la taula i a gratar els granets que li anaven caient al davant, feliç amb la nova experiència. El gran, després de remenar i mirar, es va dedicar primer a retallar amb tisores les branquetes i després a treure’n els granets i posar-los en unes safates. Hi vàrem estar força estona perquè en vàrem recollir molt. I quan vàrem tenir les flors d’espígol ben triades, el nostre gran li va encantar posar les mans dins el bol i fregar-se-les, una contra l’altra amb flors al mig, per olorar-les després.

En un primer moment, no tenia clar què faria fer als nens amb tantes flors, de manera que vàrem gaudir del moment sense més pretensions que les de tenir material d’experimentació damunt la taula.

Com que jo tenia ganes de guardar-ne unes miques per fer-ne perfumadors d’armaris, se’m va acudir agafar mitjonets de bebè, que ja anàven petits i que jo volia guardar com a record, i deixar que el meu gran els omplís de les flors d’espígol. Per facilitar-li la feina de tenir el mitjonet obert per tal que les flors poguéssin anar passant, vaig agafar la peça superior d’un biberó i la hi vaig inserir. Ell, va anar omplint els mitjonets a cullerades amb una mà, mentre amb l’altra subjectava el mitjó. No cal dir que li va caldre força concentració per moure una mà i mantenir l’altra quieta per fixar la posició del mitjó, i vigilar, al mateix temps, que les llavors d’espígol no caiéssin de la cullera i passéssin totes pel forat del biberó.

Una vegada ben plens els mitjonets, vaig cosir-ne la part superior perquè no en sortíssinn els granets i hi vaig afegir una cinteta que unís la parella de mitjons i que servís per lligar-la al penjador.

 

La veritat és que queden molt bé i fan força olor. N’hem posat alguns al passadís i tot! El meu gran, cada vegada que els veu, diu “espígol” i insisteix perquè l’agafem a coll i l’apropem als mitjonets per poder-los olorar. Està clar que recorda l’experiència amb alegria, reconeix la flor en el moment que la veu, sigui on sigui,  i se sent satisfet de la seva feina.

Animalets de roba per a bebès

Aquests varen ser els primers animalets que va tenir el meu gran i hi va jugar moltíssim! Són ben fàcils de fer. Només cal trobar una roba amb estampacions d’animals i retallar-ne el contorn de cadascun, posar-lo a l’inrevés al damunt d’una altra roba i cosir-ne els contorns junts deixant un petit espai per fer-hi passar el farciment. Després ho vaig sobrefilar tot, ho vaig girar i omplir. Per acabar, només cal cosir a mà el foradet i ja està.

Aquests animalets poden servir per a fer un mòbil per a l’habitació o per enganxar en un paisatge de roba amb velcros (la meva idea inicial) però com que em va fer il.lusió regalar-los al meu gran tan bon punt vaig tenir-los acabats i li varen agradar tant, que ja no en vaig fer res més.

Aquí deixo una imatge del petit, que també s’ho passa molt bé jugant amb ells: els apilonem, els posem en fileres, diguem el seu nom, imitem el so del seu crit, els posem i traiem del pot de llauna perquè se’n vagin a dormir i es llevin al matí, i fins i tot, alguna vegada, quan el gran ve a jugar amb nosaltres els prepara el menjar amb plat, got, forquilla i la fruita o verdura preferida de cada animal. Els elefants mengen pomes, els tigres tomàquets, els rinoceronts enciam… i així es fan forts i grans!    😉

Corona d’aniversari

El meu fill gran ho té claríssim: no hi ha aniversari sense corona. Per això el Tió va portar-ne dues, una per cada nen. Vaig posar sota la manta del Tió un dibuix amb la plantilla de la corona que volíem (exactament la que fan servir a la Llar d’Infants) i va ser fantàstic perquè el Tió va endevinar el que ens agradava: unes corones que poguéssin servir tant de rei, com de cavaller, com d’aniversari…

El Tió va fer sis crestes a la corona i així la va fer el suficientement llarga perquè es pugui adaptar al cap dels nens, ara i quan creixin, i a més, com que era més llarga del que li corresponia, la va poder omplir perquè quedi ben farcida. Com a tancament hi va posar una bona tira de velcro per poder adaptar-la encara millor al contorn dels caps.

Deixo aquí sota la plantilla, per si algú les vol fer. Només s’ha de calcar dues vegades el dibuix per cada corona, deixant un ditet per sobrefilar, cosir a l’inrevés, girar, omplir i posar velcro.

Les fotos dels nens són de la nit del Tió, amb els quasi dos anyets del meu gran i del Carnaval del meu petit amb els seus sis mesets.

La Panera de les Olors

Desde que vaig fer un curs sobre les diverses maneres que les persones aprenen les coses,  també  sé que la major part de nosaltres tenim un sentit majoritari, generalment la vista, i que la nostra vida seria molt més rica si donéssim més importància als altres sentits… És per això que vaig voler fer una Panera de les Olors.

Ja sé que la major part dels objectes de la Panera dels Tresors Original que vaig fer també tenen aroma: la fusta, les petxines, el suro, però volia anar un xic més enllà. Vaig començar a pensar en objectes quotidians molt aromàtics i a recopilar-los: uns quants sabons de mans d’aquests que regalen als hotels, de diferents colors i aromes; barretes i cons d’encens; capsetes de pastilles amb escuma a dins impregnada de perfums diversos; pots d’espècies i diverses fruites i verdures que deixava olorar al meu gran a l’hora de fer el sopar…

Després de pensar-hi força, vaig fer alguns canvis: vaig descartar l’encens perquè era massa fràgil i es podia trencar i posar-se’l a la boca fàcilment,  malgrat portés el xumet com a tap de seguretat, i vaig limitar els jocs amb els pots d’espècies perquè, tot i que les olors es conservaven molt bé, els taps es trencaven en obrir i tancar i els forats eren massa grans i es podia escapar alguna llavor o granet. He continuat fins ara donant-li a olorar (i provar, és clar!) algunes fruites i verdures mentre cuino: ceba, all, api, porro, taronja, poma… i també continuo deixant algun sabonet i alguna capseta amb escuma impregnada amb pefum o essència enmig dels objectes de la Panera, a la que encara hi juga i a més, amb la que ara continua interactuant amb el seu germà.


Ara, amb el meu segon fill, he millorat el que tenia pendent. Els pots d’espècies s’han transformat en saquets d’olor. Els he fet en forma de tub perquè els pugui agafar bé amb les seves petites mans i hi he fet un nus per poder-ne anar canviant el contingut a mesura que vagin perdent l’aroma. Els he fet amb roba de cortina, roba suficientment tupida perquè no deixi passar els grans, però de fibres gruixudes perquè en surti l’olor amb facilitat. Doble costura per tot arreu i ja estan fets.  Les he fet d’un sol color per minimitzar l’efecte de la vista i hi he posat el nom amb retolador. Ja sé que el nom brodat a mà quedaria molt millor, però així ja em sembla bé, i tot plegat té un aire natural que m’agrada força.

Vaig anar a una herboristeria i vaig demanar per espècies molt oloroses. N’hi ha un munt, però les que vaig triar són aquestes que veieu a la foto. Unes escorces de fruita: de taronja i de mandarina. Dos tipus de branca: la de vainilla i la de canyella. Unes fulles de llorer. Tres granets: el carcadais, el cardamom i els claus d’olor. Una espècia mólta: l’orenga. I unes flors seques de rosa de pitiminí. Així el tacte diversificat també hi entra en joc.

L’únic problema va sorgir a l’hora de guardar-ho perquè no volia que les aromes es barregessin. Vaig decidir endreçar-ho tot en un pot de llauna amb els saquets i els sabons embolicats individualment amb paper de plata. Quan trec la llauna, tinc els nens asseguts al davant amb la consigna de “No tocar!” els paquetets, i pacientment, esperen que els vagi donant els saquets. Màxim quatre. Després, afegeixo altres objectes d’altres paneres. Es veu que la sensibilitat a l’olfacte queda saturada després de quatre olors diferents i no voldria que s’emborratxéssin… Es tracta de gaudir amb l’experiència.

Teatre de porta

Els Reis han portat un Teatre de porta. Plegable. Els de fusta són xulíssims, però a casa ens fan falta joguines que ocupin poc espai. Ja sé que en comercialitzen, però és que són tan fàcils de fer que els Reis em vàren encarregar que el fes jo mateixa, així el podria fer al gust de casa…

Vaig agafar un estor vell, que no volia llençar perquè estava fet d’una roba que m’havia acompanyat molts anys en diversos pisos d’estudiants i hi vaig fer un plec a la part superior, suficientment gran perquè hi capigués la barra de cortina extensible que vaig comprar als xinos per uns 7 €. Vaig tallar l’estor per la meitat, fent dues peces d’uns 80cm d’ample, perquè la major part de les portes fan uns 70cm i calia uns centímetres per banda per polir els costats.

Una vegada fet això, vaig calcular l’alçada del forat perquè em fos còmode fer titelles dreta, i vaig deixar uns centímetres de roba a cada costat perquè quedés rígid. Vaig clavar una cinteta vermella al damunt del tall perquè es veiés arregladet i poca cosa més. També vaig prendre la mesura per què el forat quedés a l’alçada adequada per si els nens també feien teatre més endavant i vaig clavar uns punts de velcro per subjectar la roba plegada perquè no la trepitgin i puguin caure. Vaig afegir una cinteta al final del teatre per poder-lo enrotllar sobre ell mateix i cordar amb la cinta.

I el vàrem estrenar immediatament. El que no m’agradava és que la part de baix feia un xic de panxa, com es pot veure a la foto, cosa que ara ja he solucionat. Un llistonet clavat a la banda de sota del forat serveix per a rigiditzar-ho i a més, hi he afegit una bosseta de gassa per posar-hi les titelles que no surten a escena immediatament. Tot continua plegable. Tinc pendent clavar a la part del davant unes màscares de teatre fetes amb feltre vermell…

Aquí a la foto, podeu veure el dia en que, la meitat del meu públic habitual, va decidir passar a l’acció i fer una història a quatre mans, tot i que encara no ha entès que no s’ha de recolzar a la roba… Els avis i tot s’ho varen passar molt bé!

El coixí d’en MIC

A la Llar d’infants del meu fill gran ens varen demanar un coixí per fer seure el nostre fill a l’hora d’explicar contes, cantar cançons, etc. Havia de ser un coixí que el nen pogués diferenciar dels altres de la classe i entendre com a seu. Com que està boig per en MIC (i jo també!), vaig provar de fer un coixí amb la cara d’aquest ninot. Aquest és el resultat:

Sembla complicat, però no ho és gens. Vaig anar a un bassar xinès i vaig comprar un coixinet protector de cadires de color taronja rabiós. Millor si és rodó per estalviar-te feina, però en el meu cas va ser quadrat i el vaig haver d’arreglar. Si ho preferiu, podeu agafar-ne un de rodó i fer una funda amb un retall taronja que podeu comprar. Aquesta darrera opció va molt bé per poder rentar la funda per separat. Una vegada teniu la roba del coixí, només cal clavar-hi els aplics de l’antifaç blanc, les rodones dels ulls, el nas, la boca i les orelles. Jo ho he fet tot amb retallets de feltre perquè no s’ha de sobrefilar. Com que les orelles sobresurten i són molt fàcils d’estirar, les he fet de dues capes perquè siguin més resistents. Ho he cosit tot a màquina (no és tan difícil, ho asseguro, sóc autodidacta i ho he aconseguit!), però amb un xic més de paciència, també es pot fer a mà o, si es vol, amb cola per enganxar roba. Per últim, he fet a mà els detalls dels cosits exteriors, al voltant de l’antifaç de color negre i al voltant de les orelles de color taronja .

El resultat és espectacular: amb molt poca feina, s’aconsegueix un MIC que ha tingut moltíssim èxit, (tant, que estic pensant a fer un Doraemon!). Deixo aquí al costat els patrons que he fet servir per al nostre nino, per si algú s’hi atreveix, però val a dir que no les he tret de cap lloc oficial, sino que les he dibuixat jo a ull, de manera que sempre es poden millorar. Les línies són exactament per on heu de tallar el feltre. Recordeu que si la cara la feu de roba, cal afegir un dit al voltant del contorn pel sobrefilat i el cosit amb la part de sota del coixí.  Aquests patrons també poden servir per decorar samarretes, bosses, etc.

[Actualitzat el 15 de març de 2012]

Justament, vaig triar per regalar-li el coixí un divendres  que, tornant de la llar d’infants, estava mirant en MIC a la tele. Vaig entrar a l’estudi amb el coixí posat com una careta i sense dir res. La seva cara no tenia preu: mirava astorat la pantalla  i em mirava a mi amb el coixí-careta sense gosar dir res.  Com que no es movia de sorprès que es va quedar, vaig optar per deixar el coixí a terra, davant els seus peus perquè, sense pressions, s’atrevís a agafar-lo. Quan va vèncer els recels, es va abraçar al coixí i va córrec cap a la pantalla assenyalant en MIC de la tele i mirant-se el seu coixí i explicant-nos, en un reguitzell de síl·labes articulades a tota velocitat i amb molta expressivitat, que era el mateix. No es va separar del coixí en tot el cap de setmana i dilluns el va portar ben cofoi cap a l’escola.