Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

Cartes amb paper de regals

Sempre que rebo regals, procuro guardar sense trencar el màxim de tros de paper per conservar-ne els dibuixos. Pel naixement del meu petit, vaig rebre regals preciosos embolcallats en unes xulades de papers… A les fotos, podeu veure els jocs de cartes que he fet dels gossets i dels nens del món.

Els nens del món, estaven dibuixats dins quadrats de la mateixa mida, de manera que transformar-los en cartes del mateix tamany va ser molt senzill, només va caldre retallar els quadrats i plastificar. En canvi, els gossets, estaven repartits sobre un fons groc, i com que cada gosset tenia un tamany diferent, vaig haver d’enganxar-los sobre un requadre de paper blanc per uniformar la mida i plastificar després. 

El resultat, és que tinc dues baralles de cartes que agraden molt al meu gran. Li hem ensenyat a jugar de la següent manera: posem totes les cartes girades al centre d’una superfície i les barregem bé. Aquesta operació ja li agrada per ella mateixa! I anem agafant una carta cadascun dels jugadors per ordre. Fins i tot li donem una carta al petit de casa que, no entén res de res, però riu satisfet d’estar amb nosaltres. El primer jugador que té al seu pilonet dues cartes iguales, és el guanyador i se li fan grans festes. El meu gran acaba fent festes tant si guanya com si no, el cas és celebrar-ho…

Més endavant ja trobarem noves maneres de jugar, però ara, ens va bé fer-ho així, perquè hem trobat una nova manera d’estar junts, efectiva, portàtil, econòmica, ecològica, que potencia la comunicació i que ens ho fa passar molt bé!

Llibre acordió

Continuo sota la influència de l’esperonadora hiperactivitat creadora que m’ha sortit després de la xerrada-mostra de llibres que vaig explicar al post anterior “Llibres per a gatejar”. Una creadora que em va impressionar va ser Kveta Pakovska, una autora que també treballa llibres amb solapes, finestretes i de gran riquesa visual. El que vaig veure en directe d’ella va ser el seu llarguíssim llibre-acordió titulat “Couleurs du jour”, que gairebé  anava de punta a punta de l’aula i que em va semblar fascinant.

Pensant en com fer un llibre-acordió de colors bonics per als meus nens (amb el tema del disseny ja no goso atrevir-me), vaig recordar que tenia, de fa molts anys, una col.lecció de cartes amb símbols ancestrals que combinava colors ben brillants i cridaners amb figures geomètriques bàsiques. Les vaig buscar ahir a la nit i vaig començar a enganxar-les unes amb les altres per fer el nostre acordió particular. Aquest matí, amb el petitó estirat a terra sobre una manta, amb joguines al seu voltant per potenciar el moviment, he continuat enganxant les cartes. En un moment que m’he despistat, un costat de la tirallonga d’imatges ha caigut a terra i ha cridat l’atenció del meu petitó. Fins ara, només havia fet quatre o cinc vegades la volta, però avui, per poder arribar al llibre-acordió, ha fet una croqueta sencera fins a tenir-hi accés, mentre jo, bocabadada, he anat a buscar corrents la càmera per immortalitzar el moment. No sé si l’autora va pensar que podria estimular als nens al gateig, jo ara, n’estic segura.

Pel que fa al meu gran, com que està a l’edat de conèixer els colors i les formes, penso que també li agradarà descobrir les imatges al seu aire, i si vol, també podem jugar junts dedicant-nos a buscar relació entre les imatges de les il.lustracions, fer jocs de memòria, potenciar la concentració, etc.  “On és el quadrat gran? Quina forma té a dins? De quin color és? On hi ha un quadrat petit? Quina forma l’envolta? On hi ha una altra carta de color verd? On hi ha una figureta vermella? On trobem més cartes blaves?… Segur que hi descobrim un munt de possibilitats de joc! Aquesta tarda ho veurem…

Titelles d’en Mic

El complement ideal del teatre de porta són les titelles, i les més fàcils de fer i que puguin fer anar els nens amb més facilitat són les de pal. Les primeres que hem fet d’aquest tipus són les d’en Mic. Com amb tot, costa més estona pensar com fer les coses que fer-les.

Vaig buscar imatges dels protagonistes principals i secundaris a la xarxa i me’ls vaig baixar. Els vaig unificar els fons i el tamany amb Photoshop, a part de treure-hi detallets que no venien al cas. Els vaig imprimir i, vaig repassar i corregir algunes cosetes directament sobre la impressió amb llapis de colors. Els vaig retallar i repartir en un full DinA4 i en un DinA5 i els vaig plastificar (us els deixo escannejats per si algú els vol utilitzar).

Els pals els vaig treure dels Xinos, on vaig comprar uns estalvis individuals fets de tires planes de fusta (perquè no rodolin ni patinin) que vaig enganxar amb la pistola de cola en barra no tòxica (comprada a la ferreteria). Una vegada tot sec, hi vaig posar folre transparent de llibres per la part del darrera, unint el llistonet i la titella plastificada, de manera que quedi més resistent.

El dia que vaig acabar les titelles, no podia esperar l’hora d’ensenyar-les al meu fill gran. Li vaig dir força vegades que havia preparat una sorpresa per després de sopar… Quan es va asseure amb el germà i el pare al menjador, amb el llum apagat i va veure sortir pel teatret de porta els personatges d’en Mic, es va quedar petrificat, amb la boca oberta i els ulls com plats. Se li notava l’emoció a tot el cos! A poc a poc va anar assimilant el que veia i m’ajudava a cantar les cançons dels personatges que anava fent sortir. L’obra es va convertir en un diàleg entre ell i jo per anar cridant els personatges que volia: “Què és el que bota, bota i rebota? …La pilota!”, “Qui es va quedar sense llum i no va poder volar? …La mosca!”. Estava entusiasmat… De veritat que l’espectacle que jo veia amb el meu fill totalment entregat era molt superior al que feia jo!