Catifa de flors de sobretaula

Fa un parell de caps de setmana es varen cel.lebrar les Enramades a Arbúcies. Jo no hi vaig anar però vaig veure un munt de fotografies de catifes precioses a la xarxa i vaig voler fer-ne un homenatge en miniatura.
Com que vivim a ciutat, i no tenia gaire temps de fer voltes per les vies verdes del voltant, vaig anar a la floristeria de la cantonada i em vaig endur uns clavells rosats, uns de vermells, unes margarides blanques, unes de grogues i la florista, quan va saber que era per treballar amb els nens, va tenir el detall de regalar-me uns gladiols liles. Un ramet ben acolorit per poder engrescar els meus petits. I així va ser.
El patufet va quedar enamorat d’una margarida groga i d’un clavell vermell. Els colors ben vius i l’olor de les flors fresques escampades damunt la taula de la terrassa, el feien bellugar com mai ho havia fet, intentant arribar-hi amb les manetes. Les explorava rialler, tocant, olorant, veient i llepant aquella simfonia floral. La curiositat el podia, i si n’hi trèiem alguna de les mans per poder treballar amb ella, plorava desil.lusionat. Qualsevol volia les joguines de sempre, tenint tot allò al seu abast! Totalment comprensible, sabent que la única flor que havia tocat fins aleshores havia estat la rosa de Sant Jordi, i tots sabem que no en fan gaire d’olor!
El gran, amb la nostra ajuda, va entendre que el primer pas era tallar els troncs i posar les flors en diverses safates segons els colors. Després, als clavells posats cap per avall, els varem tallar la meitat del calze i ell en va treure la “faldilleta” per deixar d’anar els pètals. Les margarides, les plomava manualment, fulla a fulla, i les anava posant al lloc que els corresponia segons els colors. Dels gladiols, en vàrem tallar totes les flors amb tisores i també vàrem fer una safata amb les fulletes verdes que plomàvem dels troncs… Un munt d’accions diverses que el nostre gran anava posant en pràctica, mentre el petit intentava robar-li la matèria primera per posar-se-la a la boca…

Una vegada totes les safates varen estar plenes amb els pètals, i els troncs tots recollits, vaig anar a buscar l’aironfix per clavar-lo amb la part engomada cap amunt per anar enganxant els pètals. Hi vaig dibuixar diverses figures geomètriques i vaig retallar la silueta del paper protector per què només fos adhesiva la figura que haviem triat per omplir.
Així, el nostre fill va anar omplint una a una les formes dibuixades amb els pètals dels colors que va triar. Va elegir les margarides grogues per omplir el cercle, els clavells roses pel triangle, els pètals blancs per omplir el quadrat, les fulles verdes pel rectangle i els gladiols liles pel rombe. El fons va ser de color vermell, i com que se’ns varen acabar els pètals d’aquest color, vàrem afegir unes franges laterals amb uns quants de color rosa i groc que ens havien sobrat.
Va quedar ben satisfet del resultat final. Tot i que els perfils de les figures no varen quedar ben delimitats, l’aspecte de la catifa de sobretaula era bonic i l’estona que vàrem passar tots junts ben agradable, plàcida i perfumada. La llàstima, és no poder-ho conservar gaire temps perquè les flors es van marcint, però el nostre gran va quedar ben content quan va veure que vàrem penjar la seva obra a l’habitació i que el felicitàvem perquè ens havia agradat tant el fruit del seu treball.

Vies verdes amb collage final

Quan fa bon temps, sovint anem tota la familia a fer una caminadeta per les vies verdes, a vegades amb cadiretes, a vegades amb motxilles, no ens fixem grans objectius, simplement volem estar junts, cantar cançons i gaudir del que ens ofereix l’entorn. Però, a part dels beneficis de l’exercici, de la bona companyia i de l’aire lliure, aquestes, són una font inesgotable de coneixement per als nostres nens i una manera molt fàcil d’educar-los en la cura i respecte del medi ambient.

Tant aviat se’ns creua un genet a cavall, com ciclistes, avis, excursions amb nens, families a peu o amb bici, gossos de tots tamanys que passegen al costat de l’amo, etc. A tothom se’l veu content i ens saludem amb l’alegria i la complicitat de compartir un entorn fantàstic.

Pels camins veiem camps verds, camps florits de tots colors, margarides, roselles, mimosa, angelets que bufem… arbres als que li han caigut les fulles a la tardor, pinyes, castanyers bords, etc. Anomenem el que veiem i sovint ens admirem de la memòria que el nostre gran demostra en recordar el nom d’alguna cosa que només ha vist una vegada i fa temps… La darrera vegada vàrem tenir la sort de veure un tractor com feia la sega a un camp de blat. El nostre gran es va quedar bocabadat de veure com aquell tractor tan gran girava a pocs metres d’ell i retallava les herbetes per on passava. 

També hi hem trobat un munt d’habitants interessants: una aranya immensa que muntava guàrdia ben aprop de bardisses carregades de mores ben madures i bones, un escarbat bum-bum al que li va agradar molt la cançò que li va cantar el nostre gran ben emocionat de veure’n un de veritat, marietes que volen sense camisola, papallones blanques i grogues que perseguim sense poder-les fotografiar  i un munt de formiguetes enfeinades que fan catric-catrac carregant engrunetes cap al formiguer i ocells que piulen alegres mentre passem perseguint les nostres propies ombres…

Darrerament, hem proporcionat al nostre gran una galleda amb tap a la que hi va posant el que  són els seus tresors (sempre tenir un lloc “oficial” on posar les coses que mo pas trobar-te-les per sorpresa a les butxaques dels pantalons!): fulletes, espigues, alguna flor, pinassa, pedretes, branques, escorces…. A mi sempre m’ha agradat recollir elements naturals  del llocs on he estat i que m’han impressionat, i sembla que de moment, a ell també.

Està clar que molts quilòmetres no fem, però per a nosaltres, de moment  el que compta és compartir la descoberta de l’entorn natural que fan els nostres fills. Generalment caminem un parell d’horetes, inclosa la tornada fins el cotxe, on hi tenim els estris per a fer un pícnic en alguna font propera si el temps hi acompanya. El sol fet de canviar d’escenari, seure a terra o en algunes pedres sota els pins, i menjar i beure plegats fa que passem una estona màgica. Després, ens solem seure tots junts a terra, sobre una lona i descansem una estoneta mirant el sostre de pins i sentint els ocells. Aprofitem per veure els tresors del nostre nen i fem composicions amb les diverses peces sobre la roba. Aquesta estoneta de pau, dura menys del que voldriem, perquè el nostre gran, una vegada ha jugat una estona amb les peces del seu tresor, sol tenir més ganes de pujar-nos a cavall que de res més…

Després de recollir, ens acostem a la font i fem observar al nostre gran com surt l’aigua de la muntanya, com es perd per un forat del terra i com reapareix al cap d’uns metres i passeja entre la vegetació. Resseguim el seu curs fins que arribem al pont de fusta que ens porta cap als cotxes. El creuem, i diguem adéu a l’aigua, fins aviat, perquè sabem que la tornarem a veure quan arribi al mar. En quant els nens s’asseuen a la cadireta del cotxe es queden profundament adormits.

Una vegada a casa, amb els tresors recollits a la darrera sortida, se’ns va acudir que el nostre gran podria fer un collage de record per penjar-lo a l’habitació, una bona manera d’anar fent memòria del que havia vist i de jugar plegats, comunicant-nos i potenciant la seva creativitat… El mètode que l’Angaleta explica al seu post “Collage sense cola” funciona a la perfecció i és ràpid i fàcil. Nosaltres hen posat un retall d’airon-fix amb la part engomada cap a dalt, subjectat a la taula amb un tros de cel.lo, i al voltant,  unes safates amb els elements ben presentats per tal que el nen els pugui triar i combinar al seu gust… Un final perfecte per un dia ple de novetats, colors i olors!

vies verdes amb collage final 01vies verdes collage final 02

La febre dels gomets

Ahir el meu gran es va llevar amb febre, avui s’ha llevat amb la febre dels gomets. Després d’una dosi d’Apiretal, va passar un dia hiperactiu a casa (de veritat només hi posen paracetamol?). Aquest matí, jo anava lenta (segur que em continua rondant alguna coseta…), i quan arribo a l’estudi me’l trobo d’aquesta manera que veieu a la foto: la porta de l’armari, els dibuixos per pintar dels protagonistes de Sant Jordi i diverses parts de la seva cara decorats amb gomets… No sé com es deu haver enfilat per arribar a la llauna tot sol! I encara no eren ni les 9 del matí! Trucada ràpida al cole: “Avui ja no té res, es troba perfectament. Vindrem tard però compteu-lo per dinar!”
Sorpreses matinals a part, he de dir que des de que el juliol passat vaig proposar-me preparar una activitat senzilla però diferent cada dia per sorprendre al meu fill i per què no s’avorreixi amb la mama, jugar amb gomets a casa ha estat un recurs que hem utilitzat sovint. Vàrem començar a enganxar uns gomets vermells a la porta del moble, però encara li costava massa i jo havia de doblar el paper perquè els pogués agafar amb facilitat . A dies, n’hi ha anat afegint o arrancant algun,  però aquest matí ha pres la iniciativa solet i ha acabat amb tots els gomets grocs i quasi amb els blaus. N’hauré de comprar més! Ja veurem com evoluciona, encara li queda espai…   Altres dies també hem jugat amb gomets amb el nen gegant de cartró i amb nosaltres mateixos, tal com vaig explicar al post, i també l’he animat a combinar gomets i ceres en els seus dibuixos… Pel que he vist aquest matí, aquestes iniciatives ja van donant els seus fruits: cada vegada és més autònom i creatiu, i això m’encanta!