Petjades

llibre animalspetjades 01L’estiu passat vàrem descobrir les petjades arran d’haver tingut per casa un llibre-joguina de la biblioteca sobre animals. Un llibre molt especial, de gran format, amb moltíssimes solapes plenes d’estampacions de pells d’animals, de petjades, de siluetes… que ens feia endevinar a qui pertanyia cada imatge i permetia fer combinacions amb els cossos de diferents animals. Ens va encantar. El llibre s’anomena ANIMALS i és de Francesco Pittau i Bernadette Gervais i està publicat a l’editorial Cruïlla. Si el voleu aconseguir, AQUÍ us deixo l’enllaç al catàleg de la xarxa de biblioteques.

petjades 02Doncs bé, un dia que estàvem tots quatre a la platja, el nostre gran va veure un munt de marques a la sorra i ens va preguntar què era allò. Es tractava de petjades de gavina i li vàrem explicar què eren i la relació que tenia amb les petjades del llibre que tant li agradava. Per tal de consolidar la informació d’una manera lúdica, vàrem estar jugant a deixar marcades a la sorra les petjades de tota la familia arran d’aigua. Les onades les esborraven i nosaltres les tornàvem a marcar: ara d’una en una, ara els dos peus junts, ara el peu al costat de l’emprempta, ara provavem de fer una foto de les petjades de tots quatre juntes… Vàrem jugar i riure una bona estona!

Al cap d’unes setmanes vaig voler fer una altra activitat relacionada amb el tema i vaig proposar al meu gran de fer unes petjades sobre paper amb els seus propis peus i mans plens de pintura. No semblava gaire convençut, ja que això d’embrutar-se no l’acabava de convèncer, però va accedir a provar.

petjades 07Una vegada fetes unes quantes empremptes sobre paper, pintant-se dits de colors diferents i fent barreges de colors, va arribar el fi de festa. Vaig extendre un rotlle de cartró tou de punta a punta de la terrassa i vaig posar safates amb pintura de colors difierents al voltant per què, quan el petit es llevés de la migdiada, poguessin jugar amb les seves petjades pel cartró.

S’ho vàren passar pipa! Al començament anaven a poc a poc, però aviat es varen sentir més segurs i varen començar a moure’s. El gran corrents i el petit gatejant. L’avantatge de fer-ho sobre cartró i no sobre paper és que el seu pes aixafava un xic el cartró i això feia que no patinessin amb els peus molls de pintura. Feien corredisses amunt i avall mentre deixaven anar riallades escandaloses i el gran s’anava aturant a veure quines marques deixaven els seus peus. Alguna vegada els posava jo mateixa la pintura als peus amb un pinzell, altres, els sucaven a les safates, i al final, varen acabar repartint pintura per la superfície del cartró, així no havien de parar de moure’s per deixar empremptes.

petjades 03petjades 04Però la cosa es va complicar un xic perquè feia poc que els havia deixat experimentar amb la pintura sobre els seus cossos, varen confondre la situació i varen començar a pintar-se la cara i la roba una altra vegada. Els vaig aturar perquè no em semblava bé que s’acostuméssin a fer-ho cada vegada que pintaven i menys, sense permís.

Com que els vaig renyar, i els vaig dir que no podia ser, varen buscar una alternativa, ja que havien perdut l’interés per fer petjades. Varen voler jugar a casetes aprofitant la piscineta inflable que estava buida i recolzada a la paret. No els ho vaig impedir perquè sé que la pintura de dits marxa amb un cop de mànega i que no portaria problemes. Després d’una estona de joc lliure amb la piscina com a caseta, el joc es va anar acabant i el vaig aturar abans no es fessin mal entre ells d’esverats que estaven.

petjades 05petjades 06Sembla mentida com una cosa et porta a l’altra i a l’altra, en aquest cas, d’un llibre de petjades a reconèixer les de gavina a la platja, a jugar amb les nostres arran d’aigua i a deixar les nostres empremptes de pintura sobre paper i cartró. Només cal estirar el fil dels interessos dels nens i mirar de fer activitats relacionades amb ells,  així els seus aprenentages es consoliden en una xarxa d’estímuls i emocions que els ajudaran a recordar.

Anuncis

Pintura sense límits

pintura sense límits 03El dia que vàrem jugar a fer dibuixos amb Simetries i a interpretar-los, una vegada acabada l’activitat, el petit es va acostar a la tauleta i va apropiar-se dels pinzells i de les safates amb pintures. Encara no tenia l’any i només havia pintat una vegada i de manera molt controlada. Des d’uns metres de distància, el gran i jo el vàrem deixar explorar sense intervenir…

Sort que era estiu i portàvem poca roba, perquè aquella petita llibertat exploradora es va convertir en una guerra de pintura sense límits!

Després de remenar els pinzells per veure com eren i tacar-se les mans, accidentalment en va caure un a terra, i veient que hi deixava marques, es va posar a pintar les rajoles fins que no va quedar més pintura al pinzell. Aleshores, va tornar a les safates i va agafar un altre pinzell i va començar a pintar els voltants de la safata, de la taula i va acabar novament a terra. Aquesta vegada, va agafar la safata directament i la va deixar a terra i va agafar la pintura amb les mans per continuar la feina.

En aquest punt, el meu gran no va aguantar més i va anar corrents cap al germanet i es va afegir a la nova experiència de pintar a terra, ja que, si la mama no renyava al petit per fer-ho, ell també podria fer-ho sense perill. Tenia clara consciència de transgredir una norma: les riallades i les mirades furtives que em feia el delataven.

pintura sense límits 01Jo estava plaent com a fotògrafa observadora però tenia el dubte de si podriem pintar alguna altra vegada de manera menys lliure des d’aleshores. Vaig pensar que ja ho solucionariem més endavant, perquè s’ho estàven passant tant bé tots dos junts que no volia aturar l’escena de l’un davant de l’altre pintant en equip.

La cosa no sé com es va complicar però de cop  i volta vaig veure que s’estaven pintant cames i braços l’un a l’altre entre rialles de complicitat, fins i tot semblava que tinguessin torns establerts. Al cap d’una estona, vaig deixar la càmera per salvar al petit de l’insistent pinzell del gran, perquè ja tenia part de la cara i de la roba pintada. El vaig netejar amb una tovalloleta i el vaig portar cap al meu costat i em va abraçar, tacant-me.

pintura sense límits 02Com que m’ho vaig agafar rient, el gran ho va interpretar com a una possibilitat més del joc i va venir a atacar-me a mi amb els seus pinzells. I aquí es va embolicar del tot. Tots tres vàrem jugar a pintar-nos a tots tres entre rialles. Només hi havia una norma: a la cara no.

Va guanyar el gran, ja que ens va pintar molt al petit i a mi, però de riure, vàrem riure tots molt. El petit rèia ben esverat gatejant per damunt les taques de pintura de terra i patinant-hi. I el gran, circulava a tota velocitat per l’espai buscant taques de terra amb suficient pintura per poder atacar-me a mi.

I us preguntarem com ho vàrem netejar? Doncs bé, en aquest punt he de dir que em va fer falta la inestimable ajuda del papa, ja que es va endur el petit cap a la banyera, mentre el gran i jo anàvem abaixant revolucions pintant-nos les cames l’un a l’altre. La textura i la fredor de la pintura sobre la pell és sensacional i relaxant i vaig aprofitar per explicar-li que ara hauriem de netejar perquè estava tot molt brut i que ens ho haviem passat molt bé però que això de pintar el terra i les persones només podia ser avui. Quan el petit va estar net el vàrem asseure a la trona i el pare va dutxar al gran, mentre jo netejava el terra, la taula i els estris. Després, em va tocar dutxar-me a mi i posar la roba a la rentadora. Sort que era pintura de dits i no varen quedar rastres d’aquesta sessió de pintura sense límits!

Personatges fets titelles

titelles del conte de la lluna 01Fa més d’un any vaig explicar com haviem fabricat un teatre de porta de manera molt senzilla.  Doncs bé, a partir d’aquí vàrem descobrir una afició familiar: explicar contes amb titelles.

A casa, qualsevol figureta pot ser una titella i serveix per fer històries amb elles. Des de titelles convencionals,  a personatges de Lego, passant per peluixos de diversos tamanys, pels panotxos que vàrem construir quan vàrem estar experimentant amb blat de moro, pels senyors patata, etc.

titelles del conte de la lluna 02Però des de que en vàrem fer d’en Mic que no hem parat d’escannejar els personatges dels seus contes preferits per incloure’ls a les nostres representacions. Vàrem començar per accident, ja que buscàvem un conte anomenat  “La lluna està trista” de Guido van Genechten per comprar-lo i no el vàrem trobar perquè estava esgotat. Al nostre gran li encantava perquè a la llar d’infants l’explicaven molt i se l’enduien a casa per torns. No ens va quedar més remei que escannejar-lo però com que els dibuixos no varen quedar prou bé, vàrem retallar els personatges i, una vegada plastificats, els vàrem transformar en titelles de pal amb la mateixa metodologia amb que vàrem fabricar les d’en Mic, tal i com es veu a la primera imatge, d’ara fa un any. Tot un èxit, us ho asseguro.

Al començament, les històries sempre les explicàvem el pare o jo, però a mesura que el nostre gran va ser capaç de parlar, volia fer-ho ell a la seva manera, i feia morir de riure… De la mateixa manera que ens està tornant a passar ara amb el petit. Tot i no tenir clar on s’ha de situar per explicar el conte, ell branda les titelles amunt i avall i parloteja el que pot, mentre li intentem fer entendre que les titelles han d’anar de cares al públic i no de cares a ell. Quan els dos germans surten a escena, la narració sovint s’acaba transformant en una espècie de cuit i amagar entre els dos nens i les titelles pel davant i pel darrera del teatret. No deixa de ser un espectacle divertit i entranyable, com podeu comprovar.

titelles del conte de la lluna 04titelles del conte de la lluna 05titelles del conte de la lluna 03

Amb la creació constant de titelles a partir de personatges de contes a vegades aconseguim que inventin finals a les històries de sempre  i que imaginin contes nous barrejant personatges de contes diferents. Sovint riem dels arguments! Una idea molt bona que va sorgir un dia per casualitat del diàleg entre públic i titellaire  i que ens està servint perquè els nens perdin la por als llops dels contes va ser fer que  el llop de la Caputxeta, el dels Tres porquets i el de les Set cabretes es fessin amics i anessin a viure junts al zoo de Barcelona, de manera que no podran molestar mai més a ningú i no ens els podrem trobar mai per sorpresa!

A vegades, el pare i jo fem que els personatges no expliquin contes si no que ens expliquin coses que els passen en el seu dia a dia i així ajudem als nens a entendre com se senten, a entendre els hàbits i les rutines, a buscar solucions…

Podem dir que a partir de les nostres titelles hem descobert el plaer de narrar, de dialogar, d’inventar, d’aprendre i d’ajudar-nos a crèixer en familia. I a més, d’una manera divertida.

Fins a la lluna, anar i tornar

endevina com t'estimo 01El llibre que vull explicar avui és un llibre molt especial per a nosaltres. L’hem trobat aquest curs a la  Biblioteca de la llar d’infants del meu petit i ha agradat a tota la familia. Es tracta de “Endevina com t’estimo” de Sam McBratney i està il.lustrat delicadament per Anita Jeram. La traducció al català és de Mercè Escardó i Bas però també l’he vist en castellà i anglès. Si voleu llegir-lo, us deixo AQUÍ la referència bibliogràfica d’aquest llibre a la xarxa de biblioteques de Catalunya.

És una història protagonitzada per dues llebres: una gran i una petita. La petita va preguntant a la gran, que no especifica si és mare o pare, si pot endevinar fins on l’estima. Posi l’exemple que posi la llebre petita, l’amor de la llebre gran sempre supera el que diu la petita: la llargària dels braços, la llargària de tot el cos, l’alçada dels seus salts, etc. Al final, la llebre petita, quasi ja adormida, li diu a la llebre gran que l’estima tant que el seu amor arriba “fins a la lluna”. Aleshores, en una escena tendríssima, la llebre gran somriu, l’acotxa, l’acarona i li diu que ella l’estima “fins a la lluna, anar i tornar”.

endevina com t'estimo 02Ens ha agradat tant aquesta història, trobem el llibre tan dolç i tendre i ens agraden tant els dibuixos que té, que ja l’hem agafat en préstec a diverses biblioteques i l’hem llegit sovint. Sense adonar-nos-en, aquesta frase final ha entrat a formar part de les nostres vides. S’ha convertit en una frase que diem cada dia, en veu baixeta i arran d’orella als nostres patufets, quan els portem a coll, ben abraçats, a dormir cada nit… I el gran ens contesta fluixet que ell també… I el petit ens acaricia la galta amb suavitat mentre enfonsa la seva carona al nostre coll…

Anem a l’aquari

anem_ a_ l'aquari_01Ara deu estar a punt de fer un any, vàrem anar tota la familia a visitar l’Aquari de Barcelona en tren. Teniem clar que amb dos nens de bolquers seria tota una aventura i que ens caldria estar conscienciats de no voler fer massa coses i respectar el seu ritme. Carregats amb sacs de paciència, el dinar, mudes de recanvi, jaquetes, jocs i la cadireta de bessons vàrem pujar al tren.

El gran estava emocionadíssim! Era la primera vegada que entrava dins la panxa d’un tren i durant tot el trajecte va estar encisat mirant el que veia per la finestra. L’anada a Barcelona va ser relativament plàcida i senzilla. La part més dura per a nosaltres va ser haver de pujar i baixar trams d’escales plegant la cadireta i carregant-la junt amb nens i bosses per arribar al Maremagnum en metro. El petit estava còmodament instal.lat a la motxilleta-cangur i el gran estava tan bocabadat amb el que veia que es va comportar de manera molt dòcil preguntant-nos a cada moment per les novetats que trobàvem.

anem_ a_ l'aquari_02L’accés a peu a la zona del Maremagnum va ser interessantíssim per a ell ja que els lleons de pedra el varen tornar boig i el pont de fusta rodejat de vaixells va trobar-lo molt emocionant perquè no parava d’assenyalar els vaixells de color fosc dient que eren pirates i en buscava la bandera de la cara lletja. És magnífic redescobrir el nostre món a través dels ulls d’un nen!

Instal.lats en una cafeteria, vàrem donar el dinar al petit i ens vàrem menjar els entrepans i, després d’uns cafetets reconstituents per a nosaltres, mentre els petits feien un son a la cadireta de bessons, ja estàvem a punt per anar a veure tot tipus de peixos.

Una vegada a l’interior del recinte, el gran va al.lucinar davant les grans peixeres. Mirava astorat els desplaçaments dels grans exemplars. S’asseia a terra, sota la barana de protecció, i observava amb els ulls oberts com plats el que tenia al davant. Després ens ho comentava com podia.

anem_ a_ l'aquari_03

Va quedar impressionat veient un dels aquaris en que hi nedava un tauró i ens va dir que hi havia un peix gran amb moltes  dents. Recordo que es va quedar molta estona mirant l’aquari de les sèpies i dels pops i que el peix aranya el va fer riure… Va aprendre que hi havia estrelles al cel i estrelles al mar i que els cavallets de mar eren molt petits i nedaven arrugant la cua, mentre que els del camp eren molt grans  i corrien amb cavallers a sobre.

Ens vàrem entretenir tant mirant les vitrines, que quan vàrem arribar al túnel dels taurons, va caure rendit a la cadireta i es va passar l’estona adormit i no va veure res. Potser millor, perquè si només veient un tauró ja va quedar impressionat, qui sap si veient-ne tants hagués acabat tinguent malsons… Vàrem aprofitar per fer una merescuda pausa a la cafeteria i així donar el berenar al petit amb més comoditat.

anem_ a_ l'aquari_04

Una vegada al pis de dalt es va revifar i va anar mirant les vitrines amb exemplars petits. D’allà, el peix pallasso li va encantar, però el que més li va agradar va ser veure nedar a gran velocitat una tortuga d’aigua i poder observar la gran quantitat de pingüins que hi ha. Li va fer por entrar a la boca de la balena però com que li feia gràcia veure el que hi havia sota el terra transparent ens va donar la mà i ens va acompanyar.

anem_ a_ l'aquari_05

Després de jugar amb els aparells del submarí als que arribava i de pujar damunt la tortuga, vàrem marxar cap a casa rendits de cansament. Per amenitzar el viatge en tren de la tornada, havia previst una sèrie de dibuixos per pintar i per enganxar-hi gomets i la veritat és que ens va anar molt bé, ja que com que era fosc i per la finestra no es veia res, al nostre gran li hagués costat estar-se quiet després de tantes emocions. Dies més tard, a casa, encara demanava els gomets que vaig fer amb peixos dibuixats i els enganxava en un paisatge marí,  i ens parlava tant com li era possible, de l’aventura que havia viscut d’anar a veure peixos en tren.

Un arbre de Nadal que no punxa

Ara fa dos anyets, quan decorava la casa per les festes, no em va agradar la idea de posar l’arbre de Nadal dels altres anys perquè, com que l’únic lloc on el podiem posar era a terra, el nostre gran, que rondava un anyet,  hagués jugat amb ell i s’hagués pogut punxar amb les seves branques i els seus ornaments.  Vaig recordar que una amiga em va ensenyar un dia un arbret fet de roba i que tenir-ne un d’aquests a casa ens aniria molt bé durant els propers anys. I vaig decidir provar de fer-ne un de l’alçada del meu fill gran quan es posava dret!

Per fer-lo, cal dibuixar en un full plegat per la meitat, el contorn de mig avet, de manera que quan el full es desplegui, en surti el contorn d’un arbre sencer. Ho vaig fer a ull, sobre papers de diaris amb un retolador gruixut.

Després, per al meu arbre, vaig voler combinar dos estampats nadalencs iguals però de colors diferents, i vaig tallar tres arbres sencers de color vermell i tres de color verd, deixant uns centímetres de més al seu voltant per poder sobrefilar i cosir bé.

Una vegada els vaig tenir, vaig cosir de l’inrevés una cara vermella i una cara verda per tenir un arbre, i vaig repetir l’operació amb els dos arbres restants. Cal tenir la precaució de deixar al mig de la part de sota, un forat prou gran perquè et passi la mà per poder omplir l’arbre amb comoditat.

arbre de Nadal de roba- C2

Amb els tres arbres bicolors fets, la resta ja és molt senzilla: cal posar els tres arbres amb l’estampat per fora un al damunt de l’altre i fer una costura vertical al llarg de tot l’arbre que vagi des de la punta de dalt fins a uns tres o quatre dits de la part de sota. I després, només cal omplir l’avet i cosir la part de sota. Per acabar, hi vaig voler afegir uns llacets daurats a cada punta i una estrelleta a dalt de tot, així fa més Nadal.

La foto de dalt de tot és la del meu gran, quan encara no havia fet l’any, el moment d’estrenar l’arbre, i la de sota, és una del meu petit amb quinze mesos, d’aquest Nadal, a la que es veu l’arbre un xic més atrotinat i amb l’estrelleta de dalt aixafada. Pobre estrelleta i pobre arbre, ja han superat un parell de batalles a les mans del meu gran i encara n’hi queden un parell o tres més a les mans dels meus dos patufets. Aquest any ja són dos que els que juguem amb ell i contra ell… A veure com ho porta!

Una safata d’escuma

Tan bon punt el pare va tenir vacances aquest estiu, vaig proposar als meus petits pintar amb escuma d’afaitar. Em calia la seva ajuda perquè no hi ha idea que m’espanta més que dos nens petits descontrolats amb les mans plenes d’escuma d’afaitar al voltant dels mobles, del sofà i dels llibres. A part que em calia que algú amb les mans netes tirés les fotografies de l’activitat. I jo ja sabia que les meves no hi quedarien.

Feia temps que tenia els tubs d’escuma d’afaitar comprats (de fet, els tenia des de que vaig veure el post “Blanca  (grisa) i freda com el dia” del bloc “Encenent la imaginació”) però no acabava de veure clar com proposar el joc perquè el petit encara no sabia fer moure els pinzells. Després de donar-hi voltes, vaig decidir posar l’escuma escampada sobre el tap d’una capsa de plàstic gegant i proposar-ho com una safata d’experimentació, i,  com que des de que he descobert els colorants alimentaris, no he parat de fer-los servir, vaig escampar-hi diverses  gotetes dels tres colors primaris. No ho vaig  barrejar perquè vaig voler donar el plaer als nens de poder veure com els colors s’anaven difuminant amb l’escuma a mesura que s’hi anaven disolent.

Tots dos es varen quedar amb la boca oberta en veure com sortia l’escuma del tub d’esprai i, en veure els colors, ja no vaig poder contenir al petit que es va llançar a tocar alegrement aquella nova substància. El gran, ja feia un temps que era més reticent a embrutar-se i, després de veure que allò empastifava de valent, es va mantenir a distància de la safata i de l’apassionat germanet per si de cas l’esquitxava. El petit es va esplaiar remenant els colors amb les mans i amb els pinzells que li vaig allargar i va acabar estirat damunt la safata, provant inútilment de posar-se de quatre grapes per avançar sense patinar.  El vaig encarar cap al vidre del balcó i li vaig ensenyar que podia escampar-hi escuma per la seva superfície. I així ho va fer una estoneta, però quan es va cansar, va voler tornar a la seva sessió de patinatge particular. No volgueu saber com va quedar! Cabells i tot!

El gran no va voler participar de l’experiència fins que varem tenir al petit apartat  i a la dutxa i aleshores li vaig proporcionar uns potets plens de les tres barreges de colors i un pinzell per cada pot, de manera que els colors no es barregessin. Aleshores s’ho va passar bé! Va pintar amb tots els colors i una vegada es va cansar, va investigar el funcionament del tub d’escuma i en va omplir una bona superfície del vidre i es va dedicar a fer-hi caminets rinxolats, que va batejar com a “catacateres pels potxes”, la dèria de l’estiu…

Netejar, per qui ho vulgui provar, va ser menys feixuc del que em pensava perquè tots els estris i els nens varen anar directe a la dutxa i, com que havia pres la precaució  de tapar el terra amb un paper plastificat, gairebé res va anar a parar fora dels seus límits. El vidre va ser una altra història perquè el vàrem voler mantenir pintat uns dies i netejar-lo una vegada sec, va costar una miqueta més. Suposo que amb l’escuma fresca costa menys. El proper estiu hi tornarem perquè ens ho vàrem passar molt bé.

Previous Older Entries Next Newer Entries