Pintura sense límits

pintura sense límits 03El dia que vàrem jugar a fer dibuixos amb Simetries i a interpretar-los, una vegada acabada l’activitat, el petit es va acostar a la tauleta i va apropiar-se dels pinzells i de les safates amb pintures. Encara no tenia l’any i només havia pintat una vegada i de manera molt controlada. Des d’uns metres de distància, el gran i jo el vàrem deixar explorar sense intervenir…

Sort que era estiu i portàvem poca roba, perquè aquella petita llibertat exploradora es va convertir en una guerra de pintura sense límits!

Després de remenar els pinzells per veure com eren i tacar-se les mans, accidentalment en va caure un a terra, i veient que hi deixava marques, es va posar a pintar les rajoles fins que no va quedar més pintura al pinzell. Aleshores, va tornar a les safates i va agafar un altre pinzell i va començar a pintar els voltants de la safata, de la taula i va acabar novament a terra. Aquesta vegada, va agafar la safata directament i la va deixar a terra i va agafar la pintura amb les mans per continuar la feina.

En aquest punt, el meu gran no va aguantar més i va anar corrents cap al germanet i es va afegir a la nova experiència de pintar a terra, ja que, si la mama no renyava al petit per fer-ho, ell també podria fer-ho sense perill. Tenia clara consciència de transgredir una norma: les riallades i les mirades furtives que em feia el delataven.

pintura sense límits 01Jo estava plaent com a fotògrafa observadora però tenia el dubte de si podriem pintar alguna altra vegada de manera menys lliure des d’aleshores. Vaig pensar que ja ho solucionariem més endavant, perquè s’ho estàven passant tant bé tots dos junts que no volia aturar l’escena de l’un davant de l’altre pintant en equip.

La cosa no sé com es va complicar però de cop  i volta vaig veure que s’estaven pintant cames i braços l’un a l’altre entre rialles de complicitat, fins i tot semblava que tinguessin torns establerts. Al cap d’una estona, vaig deixar la càmera per salvar al petit de l’insistent pinzell del gran, perquè ja tenia part de la cara i de la roba pintada. El vaig netejar amb una tovalloleta i el vaig portar cap al meu costat i em va abraçar, tacant-me.

pintura sense límits 02Com que m’ho vaig agafar rient, el gran ho va interpretar com a una possibilitat més del joc i va venir a atacar-me a mi amb els seus pinzells. I aquí es va embolicar del tot. Tots tres vàrem jugar a pintar-nos a tots tres entre rialles. Només hi havia una norma: a la cara no.

Va guanyar el gran, ja que ens va pintar molt al petit i a mi, però de riure, vàrem riure tots molt. El petit rèia ben esverat gatejant per damunt les taques de pintura de terra i patinant-hi. I el gran, circulava a tota velocitat per l’espai buscant taques de terra amb suficient pintura per poder atacar-me a mi.

I us preguntarem com ho vàrem netejar? Doncs bé, en aquest punt he de dir que em va fer falta la inestimable ajuda del papa, ja que es va endur el petit cap a la banyera, mentre el gran i jo anàvem abaixant revolucions pintant-nos les cames l’un a l’altre. La textura i la fredor de la pintura sobre la pell és sensacional i relaxant i vaig aprofitar per explicar-li que ara hauriem de netejar perquè estava tot molt brut i que ens ho haviem passat molt bé però que això de pintar el terra i les persones només podia ser avui. Quan el petit va estar net el vàrem asseure a la trona i el pare va dutxar al gran, mentre jo netejava el terra, la taula i els estris. Després, em va tocar dutxar-me a mi i posar la roba a la rentadora. Sort que era pintura de dits i no varen quedar rastres d’aquesta sessió de pintura sense límits!

5 comentaris (+add yours?)

  1. angaleta
    jun 18, 2013 @ 22:55:24

    Que bé! Quanta llibertat! Quina experiència, plena de complicitat! Coincideixo en això del tacte de la pintura i els pinzells sobre la pell, és una sensació meravellosa, quina sort teniu d’haver-ne pogut gaudir!

    Respon

    • elisabetsalie
      jun 21, 2013 @ 05:56:52

      Ja veus que va ser una experiència casual, sense planificar gens i de la que no me’n penedeixo, tot i que habitualment no els deixo trascendir els límits del paper. Val la pena provar-ho ni que sigui una vegada! Com tu dius, la complicitat, l’alegria i el joc varen ser genials. Una abraçada!

      Respon

  2. Camino
    jun 19, 2013 @ 07:52:12

    genial !!
    saps què? crec que avui els hi proposaré als meus veinets , que tenim un pati-jardí comunitari. Em sembla que encara em queden algunes pintures de dits …
    Que guai!!!
    Gràcies per la inspiració , ja t’ho explicaré !!

    petonets

    Respon

    • elisabetsalie
      jun 21, 2013 @ 05:59:29

      Si teniu l’oportunitat de practicar aquesta mena de guerra de cames pintades a l’aire lliure, millor que millor… Ara, en plena efervescència del joc, no garanteixo que no us trobeu amb flors i plantes pintades! Segur que us divertiu.

      Respon

  3. Trackback: Petjades | manetesicosetes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: