Dibuix de familia pintat

dibuix_familia_01Tot va començar en una de tantes sessions compartides de dibuix a la pissarra del passadís de fa uns mesets. Vaig dibuixar una espècie d’autorretrat meu i del pare,  i el meu gran, tan bon punt ens va reconèixer els trets distintius (el pare, amb perilla, patilles i ulleres de pasta, i jo, amb cara rodona, llavis fins i cabell espellofat) va anar a guixar-nos ulls i boca de tal manera que em va preocupar. Després, vaig veure que també ho va fer amb un dibuix que vaig fer d’ell i del seu germà. Vaig tirar unes fotos amb el cor encongit i les vaig ensenyar a una companya de feina que enten de dibuixos infantils per si m’havia d’alarmar. Em preocupava que estigués amagant sentiments de ràbia per haver-nos de compartir amb el germanet, ara que tothom troba que fa tanta gràcia.

La companya em va tranquil.litzar i em va dir que mentre no fos capaç de reproduïr la figura humana, no tenia massa consciència d’on situar les parts i que no m’havia de preocupar a menys que a partir dels quatre-cinc anys ho repetís. Em va dir que millor que m’ho agafés pel costat positiu i que cregués que ens havia pintat ulls i boca d’aquella manera perquè són les nostres parts més comunicatives…

dibuix_familia_02

dibuix_familia_03

L’explicació em va semblar molt bé i vaig voler provar un altre dia repetint els dibuixos familiars a la pissarra i mirant com reaccionava. Aquesta vegada, va ser una altra cosa, de manera que ara penso que tot plegat va ser un fet casual que vaig interpretar a la tremenda. Es va dedicar a pintar amb menys contundència les nostres cares i quan li vaig preguntar perquè ens pintava tant els ulls i la boca ens va contestar amb un senzill “perque m’agrada”.

dibuix_familia_04

El vaig abraçar alleujada i vàrem continuar l’activitat d’una manera ben relaxada, compartint, com sempre, pissarra, retoladors i dibuixos variats,   fent carreteres amb normalitat i pintant algunes lletres. El germanet, entretingudíssim amb tapar i destapar retoladors, guixava tot el que podia i esborrava el que no podia pintar,  i a més, provava de pintar les parets a les que, sortosament, hi haviem posat una capa de làtex per protegir-les. Però aquesta vegada em sentia tan alleujada i feliç que, de veritat, una pintadeta no m’hagués importat… Pintar-nos les cares s’està convertint en un clàssic de la pissarra de casa i així, a més de divertir-nos, aprenem a reconèixer les nostres característiques personals.

1 Comentari (+add yours?)

  1. angaleta
    abr 15, 2013 @ 22:10:45

    Doncs és fabulós i comparteixo totalment la interpretació que en va fer la teva companya! És genial!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: